Jo l’enyor com segles de glaceres solitàries
devallant mil·límetres cap as oceans.
Molt abans que habitassin sa terra es éssers humans,
no hi havia ningú per mirar-les, només crustacis i algues.
Jo l’enyor com el Titànic,
com si m’haguessin tallat es collons,
mil elefants en estampida
que se m’enduen sa vida.
Som davant ses portes de l’infern,
m’és igual la mar infinita navegant a dins sa fosca.
Som a ses portes de l’infern per tu,
i tenc plans de futur.
Jo l’enyor com segles de glaceres solitàries
devallant mil·límetres cap as oceans.
Un piano caient de s’Empire State,
era tonta i rosseta, segons s’al·lot, sa jugueta.
Som davant ses portes de l’infern,
plataformes de petroli amb diàmetres enormes.
Som a ses portes de l’infern per tu,
i tenc plans de futur.
Som davant ses portes de l’infern,
rodejat de flamarades molt amunt a dins ses ombres.
Som a ses portes de l’infern per tu,
i tenc plans de futur.
