Las Karamba: «És inevitable que entre dones no surti el desig de canviar el món»

El grup diu que «no hem patit la síndrome de la impostora»

Vingudes de Veneçuela, Argentina, Cuba, Panamà o nascudes a Catalunya, Las Karamba porten la salsa, el son o el txa-txa-txa als escenaris amb la força de sis instrumentistes. Han passat per la seva formació noms com Paula Grande o Meritxell Neddermann, fins arribar a les integrants actuals: Ahvyn Bruno (veu i güiro), Ahylin Bruno (congues), Rita Baulida (timbal), Liviet Ojeda (baix), Natasha Arizu (teclat) i Anggie Obin (flauta). La seva reinterpretació de gèneres llatins passa per un fort missatge feminista i la mirada de la diàspora llatinoamericana, l’espina dorsal del disc estrenat el 2020, Camino Así, que s’ha quedat sense el ball del públic a causa de la pandèmia.

Las Karamba
Foto: cedida

Com es troben els vostres camins?

Ahylin Bruno (ALB): Amb la Paula Grande ens vam conèixer el 2017. A ella li encanta la música cubana, però no n’havia pogut cantar mai. Ma germana i jo som percussionistes i vam comentar-li que ens encantaria formar una banda. Fins llavors sempre havia tocat amb homes i somiava en pujar a l’escenari amb un munt de dones. Vam buscar entre les jams fins que vam topar amb la Magalí Datzira, la Meritxell Nedderman i l’Anahí Acuña, que ja han marxat de la banda. Però encara ens faltava una percussionista que toqués el timbal, un instrument que es toca només en gèneres llatins. Així vam arribar a la Rita, que és quasi l’única dona que toca els timbals a Barcelona.

Ahyvin Bruno (AVB): Sí, va ser el fet de voler compartir la música que fem, la passió. I sent totes dones parlem de les nostres vivències, de les nostres mares, dels contes de les àvies… És inevitable que entre dones no surti el desig de canviar el món.

Rita, com vas arribar al timbal?

Rita Baulida (RB): Vaig començar a tocar el timbal dos mesos abans de començar amb Las Karamba, però he estat fent música tota la vida. Vaig començar tocant el clarinet i després em vaig passar a la percussió, vaig provar diferents instruments fins a trobar el timbal i m’ho vaig currar.

ALB: Cadascuna ha tingut la seva història musical i ve de països diferents amb els seus contextos. L’Anggie toca la flauta, la Liviet a Cuba ja es dedicava a tocar el baix, la Natasha toca el piano i és arranjadora… Jo no tinc estudis, però vaig créixer escoltant el meu pare, que és percussionista, i sempre he escoltat salsa. Al final hem anat trobant els punts en comú, seguim trobant el so karambero, i ens està agradant agafar música llatina de sempre, que és molt masclista, i transformar-la.

El missatge és el nucli de la vostra música. Per deixar-ho ben palès, comenceu el disc, Camino Así, amb un manifest, Presentes.

AVB: El text és de l’escriptora, poetessa i activista guatemalenca Guisela López, amb qui ens identifiquem molt. Amb Presentes ens sentim connectades des de la primera lletra fins al darrer punt. Parla del camí on ens hem conegut totes, hem marxat i hem vingut per buscar oportunitats, i totes ens hem trobat a Barcelona pel que diu aquest poema.

ALB: Amb la Guisela aprenem en cadascuna de les seves frases. Som de cinc països diferents, som dones migrants que ens hem trobat aquí. Hem canviat d’hàbits, de clima, hem tingut feines horroroses i hem hagut de bregar amb un altre idioma, el català.

RB: També ens agrada que aquest poema el llegim totes i hi sonen tots els accents que parlem.

A banda de la salsa, també us atreviu amb el hip-hop i el rap, com a No sabes nah.

ALB: Són gèneres més propers a la protesta. Quan estàs a disgust amb alguna cosa, ho vols manifestar. Potser la música que fem nosaltres és més ballable, és alegre, té una connotació festiva, però també hi ha lletres molt fortes. Quan fem rap és quan diem “ara necessito parlar seriosament i que m’escoltis”. I bé, després de tres anys amb la banda és lògic que també vulguem experimentar amb ritmes com el trap, perquè estem en aquesta era i pugem al carro!

RB: Vaja, perquè mola.

A les vostres cançons també hi ha un record molt nítid per les vostres àvies. En parleu a Margarita, on dieu “sí se daba cuenta, que el hombre era el que mandaba”.

AVB: La meva àvia tenia molt caràcter i era qui manava, però tot i això estava molt convençuda que havia de parar taula, cuinar i rebre l’home, quedar-se callada, no dir segons quines coses… Jo veia que ella tenia molt caràcter i era molt decidida, però alhora ens posava per sota d’ells. Hi ha moltes àvies que segueixen pensant això, altres s’han actualitzat el software, però igualment volíem fer-ne menció: jo no seré una àvia com la meva.

Tu, Ahyvin, també parles del cabell afro, de com te’l vas allisar per dissimular-lo i del bullying i el racisme que vas patir per tenir-lo igual que el teu avi.

AHV: Totes hem patit per grasses, per petites, per negres… Jo m’allisava els cabells i ho vaig fer fins que vaig ser adolescent. De petita m’hagués agradat escoltar una cançó que em digués que no era menys que ningú per ser negra.

Cada cop hi ha més propostes al món de la cultura a Catalunya interpretades per persones migrades o d’orígens migrants?

AVB: Sí, s’està començant a veure com noves cultures s’obren pas a l’escena catalana. També coincideix amb aquest boom de les coses noves, excèntriques, que criden l’atenció. Com nosaltres, que som sis dones de cinc països, impactem. I ho agraïm, perquè les dones no l’han tocat gaire, aquest gènere. Es nota molt segons on toquem i quin públic tenim. Quan vaig sortir a l’escenari embarassada amb cadenes a la panxa veia les cares de les àvies… Les dones embarassades no sortien en públic així, abans.

Anggie Obin (AO): També ho notem als festivals. Els ha tocat deixar de banda cartells conformats completament per homes. Es van veure en un compromís i, més que per la música que fem, ens posen per tenir més dones al festi. Ens fa molta ràbia. Però bé, també volem aprofitar-ho perquè s’escoltin els gèneres que interpretem, la seva alegria i el missatge.

La salsa i els ritmes llatins clàssics tenen molt de públic a Catalunya?

RB: No n’hi ha gaire i se’n fan quatre concerts i prou. Però si gires la truita una mica i li dones un incentiu… Atraiem gent. Això és també el que fem sent qui som.

AVB: Sempre ha sigut molt underground. Hi ha músics influents com la Nathy Peluso que han fet salsa, així que tothom que l’escolti obrirà les orelles a aquesta música. A Barcelona hi ha bandes com Compota de Manana, Tarquim, o Gregory Hollis, més proper al latin jazz, també Yurgaki, que fa fusió afrocolombiana, la Sra. Tomasa que és més experimental…

ALB: Hi ha locals on es fan jams de música llatina, com ara La Nau.

AO: La qüestió és que qui veritablement escolta salsa a Barcelona és un públic que no té accés a tant pressupost, que no pagarà 20 € per una entrada.

ALB: Clar, hi ha gent que té ganes d’escoltar salsa, escoltar coses que recordin d’on venen, però potser no s’ho poden permetre.

RB: Nosaltres estem entrant en un mapa diferent, en un circuit de festivals més de l’estil “músiques del món”. Aquesta mena de públic no són gent que vulguin ballar salsa.

I si la gent no balla als vostres concerts, us falta alguna cosa…

RB: El Covid-19 també ha fet mal al panorama. Abans sí que podies anar a tocar perquè la gent ballés salsa. Ara tothom està assegut i no és el mateix… Assegut, amb mascareta, sense poder beure ni ballar…

ALB: És dur. Ens esforcem molt per transmetre energia i donar-ho tot, però aquesta situació condiciona molt el nostre futur. Necessitem crits, ball, riure… En altres condicions podríem donar molt més, però fem un esforç perquè no afecti al públic. Per com estem ara, seria ideal fer un disc de boleros! [riu].

Per acabar, quan vau atrevir-vos a ensenyar al públic el que fèieu? Quan vam superar la síndrome de la impostora?

ALB: Tenim en comú que no hem patit aquesta síndrome.

AVB: Volem mostrar a la gent el que fem perquè tenim la confiança, estem capacitades per fer-ho, per compondre la nostra pròpia música i portar-la al món sencer. El missatge coincidia en les nostres vides.

Nou comentari

Coneix la història de les científiques
El CosmoCaixa posa el focus en la imprescindible aportació de les dones al món científic
Més entrades...