I avui que et puc fer una cançó
recordo quan vas arribar
amb el misteri dels senzills,
els ulls inquiets, el cos altiu;
i amb la rialla dels teus dits
vares omplir els meus acords
amb cada nota del teu nom, Laura.

M’és tan difícil recordar
quants escenaris han sentit
la nostra angoixa per l’avui,
la nostra joia pel demà…
A casa enmig de tants companys,
o a un trist exili mar enllà,
mai no ha mancat el teu alè, Laura.

I si l’atzar et porta lluny,
que els déus et guardin el camí,
que t’acompanyin els ocells,
que t’acaronin els estels;
i en un racó d’aquesta veu,
mentre la pugui fer sentir,
hi haurà amagat sempre el teu so, Laura.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Anònim a maig 07, 2018 | 23:53
    Anònim maig 07, 2018 | 23:53
    Com un riu a punt de besar, no podem reprimir les llàgrimes quan alguna cosa ens emociona i ens toca el cor i ens acarona l'anima
  2. Icona del comentari de: Antoni Artigas Miró. a març 22, 2022 | 19:01
    Antoni Artigas Miró. març 22, 2022 | 19:01
    Molt bé Aneu fent endabant.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa