Llach, lletra i música

Us oferim un tast d'un nou llibre sobre el cantant de Verges que sortirà al setembre

Llach durant el Concert per la Llibertat al Camp Nou el 2013. Foto: Gemma Izquierdo

Infants
 
Se’n podria fer una tesi sencera, dels infants, ja que aquest és un dels termes més freqüents de Llach en les seves cançons: prop de 30 textos seus contenen la paraula infant (en algun cas “infantar”), i encara un parell més la paraula nen.

És prou clar que dins del concepte infant es reuneixen molts dels substantius i dels adjectius que a Lluís Llach li agrada remarcar, o li agrada de transmetre en les seves cançons. Dins dels ulls d’un infant hi ha la tendresa, la innocència, la puresa, la veritat, la sensibilitat, l’amor… Però també infant com a ésser més indefens en les guerres, en la violència, com aquell que menys culpa té i és el que més rep. També infant com a ésser entremaliat, juganer, que tira pel dret sense pensar-s’ho dues vegades. I finalment també infant com a futur, com a món que ha de seguir existint, i com a humà que espera dels adults actuals un comportament digne per poder tenir ell un futur també digne.

No és poca cosa. I sovint sembla que Llach ens reclami també una certa mirada d’infant, veure el món sense tanta competitivitat, tants interessos econòmics, tantes desconfiances. Ell mateix es vol veure de vegades com un infant: “…i malgrat la meva barba sóc infant en la mirada…”, ens canta a Vida, o “…que amb avarícia d’infant voraç aplego en l’equipatge…”, ens diu a Alè.

És, però, en la relació horrible que sovint s’estableix en el nostre món entre infant-guerra-mort pel que aquest terme és més recordat en les seves cançons. Quan a Cançó sense nom crida “…on vas quan ja l’infant no vol jugar perquè el carrer vessa de sang…” és difícil no commoure’s. A Aprendre, la frase també sentida “…que n’és de trist si un infant mata, enllà i aquí mort la tendresa…” retorça tothom amb un mínim de sensibilitat. També la relació infant-guerra-mort la trobem a l’estrofa que va afegir a El cant dels ocells, per recordar els infants orfes de Bòsnia, i en el mateix sentit els “…jocs d’infant pel seu vell llom…”, al tema Marona.

El punt culminant de tot plegat és Infant de Beirut, l’única peça que titula amb la paraula infant, i que es troba emmarcarda en un context molt concret. És per mi una cançó molt trista, i on es fan evidents algunes de les coses exposades.


Roda
 
Roda és una cançó preciosa, la que obre el treball i més destaca d’aquell disc gris que es deia  Torna aviat. Un tema d’un ritme constant, que entra suau, i que es nota que està fet des del sentiment per a un amic molt estimat. En aquest sentit, la prefereixo, i de molt, a Sabessis bé/MMP (disc I., 2006), trobo que és molt més apta per retre homenatge a Miquel Martí i Pol, és més subtil, i més vital i propera.

Roda el lletrista juga amb el nom del poble del poeta, Roda de Ter, i la imatge que tots tenim de Martí i Pol, ancorat a una cadira de rodes. I també la roda i el rodar com a elements que ens poden portar a tants imaginaris: roda el temps, roda el món, tots anem rodant cap al no res… o cap al tot! És una cançó més profunda del que potser, d’entrada, la música ens aporta. Que fa pensar, sobre la vida, la mort, el pas del temps, l’amistat… En poques línies, les principals qüestions que, des de sempre, han preocupat i ocupat l’ésser humà.

Era especialment bonic quan Llach interpretava aquesta cançó i aprofitava per parlar del seu bon amic i presentar-nos el “nino” de La Bisbal, que feia seure sobre el piano. Però el moment més especial va ser quan la va tocar al palau Sant Jordi, després de la presentació d’ Un pont de mar blava, l’any 93, amb el poeta dalt l’escenari i aquells ulls que li brillaven.
 

Lo cirerer
 
El cirerer que dibuixa Llach a través de l’expressivitat musical del segon tall del disc Porrera no és un cirerer en flor. Més aviat sembla un cirerer nu, despoblat tant del blanc com del vermell. És un cirerer solitari enmig del fred, on el pagès hi repenja un moment el cos per donar descans a la feina. No per això menys bell, no per això menys entranyable. De fet, la música, en alguns passatges en forma de cànon, arriba al fons de l’ànima, és intensa, emocional, i en definitiva ens porta enmig d’una natura dura, un punt àrida, i en què l’home es troba sol. Perdut en aquesta natura, el cirerer hi és present, i podem recordar, a través d’ell, de la seva soca, que tot i que ara (en el moment de la música) no presenta el millor aspecte, no falta gaire perquè llueixi una imatge preciosa, amb les seves flors blanques, i més endavant amb la seva vermellor d’aquells fruits que tant agraden.


* El llibre ‘Llach, lletra i música’ de Xavier Amat, amb pròleg de Joan Reig, sortirà a la venda el setembre del 2014, amb el segell de Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Nou comentari

Les flors de cada mes
Un calendari ens ensenya què floreix, de gener a desembre, en un jardí molt especial de Londres
Més entrades...