Hi ha senyores que als seixanta anys han agafat per primer cop un violí, hi ha una noia amb síndrome de Down que toca el violoncel, hi ha qui va deixar la música i, veient que hi ha una altra manera d’aprendre’n, ha recuperat l’instrument. Hi ha nens, hi ha jubilats, hi ha professors. Hi ha músics professionals que busquen un ambient que no sigui elitista. En definitiva, hi ha de tot perquè a l’Orquestra Inclusiva de la UVic hi pot tocar tothom.

Lluís Solé, el director, ho diu ben clar: “No hi ha una manera bona d’ensenyar música, però sí que n’hi ha algunes que tenen un preu: les que estan basades en l’excel·lència sovint provoquen l’autotortura, i en molts casos, l’abandó. Per aprendre música cal tocar sense por, sense la idea que si no ho fas molt bé, millor que pleguis. No: tothom en pot fer. I per això val la pena viure-la com un joc. A tots ens agrada que l’orquestra soni bé, i d’això es tracta, però no de torturar les persones amb la idea de l’excel·lència.” “La inclusió la vivim com una celebració: les persones amb discapacitat valoren molt que hi hagi persones sense discapacitat. És magnífic veure, a cada assaig, que tothom pot aportar alguna cosa. Cada partitura està feta a mida, i això és una feinada, però val la pena perquè és important que cadascú senti que té un paper i que és escoltat. Els músics professionals han sigut els que més han valorat el projecte, perquè en una orquestra professional competeixen, i aquí col·laboren”.



Montserrat Moncunill, professora jubilada de la UVic, diu: “L’Orquestra Inclusiva m’ha canviat la vida. Estava passant per uns moments difícils de salut que em van portar a una invalidesa i l‘orquestra va significar poder agafar un nou compromís, una nova il·lusió i no perdre el contacte amb la gent de la universitat. Per mi, que tinc coneixements musicals ja que des de petita havia fet piano, poder formar part d’un grup de gent que fa música és una sensació meravellosa, una manera de gaudir de la vida.” I Núria Serrallonga, que forma part del PAS de la UVic, diu: “De petita vaig anar a l’Escola de Música, però no m’hi vaig arribar a integrar mai. Quan van fer la crida per formar part de l’orquestra, no vaig dubtar ni un moment a apuntar-m’hi. M’ha ajudat a integrar-me a la universitat, em serveix per ordenar-me mentalment i a cohesionar-me. I a més he après a llegir partitures.”


Aquesta orquestra, nascuda fa deu anys amb un grup de trenta persones -ara ja en són cinquanta-, és un exemple del poder que té la música. Lluís Solé no només és el creador d’aquesta agrupació, sinó també del Màster en Aplicació de Pràctiques Artístiques Accessibles de la UVic. Uns estudis que començaran aquest octubre -ja us hi podeu inscriure– en què s’ensenyarà a dur l’art a tot arreu. Hi poden accedir els qui hagin estudiat història de l’art, belles arts, musicologia i estudis superiors de dansa, teatre i música, i els que hagin fet magisteri infantil, de primària o d’educació social i hagin cursat un mínim de trenta crèdits en disciplines artístiques. El màster és semipresencial i les sortides són moltíssimes: pot servir per dur l’art a hospitals, presons, museus, centres cívics o empreses, entre tantíssimes altres possibilitats.

“És un màster que pretén que persones que estiguin vinculades en l’art siguin capaces de proporcionar experiències musicals, teatrals, visuals i literàries a qualsevol persona i a qualsevol lloc. Les arts tenen aquest punt d’inaccessibilitat i sovint, quan es munta una activitat, ve un artista, et deixa fer dues coses i ja està. En aquest màster venim a dir que artistes ho som tots, i que cal que l’art arribi a tot arreu perquè a tot arreu se’n vegi el potencial. L’orquestra ha estat una manera de mostrar que això és possible. De fet, tothom que sàpiga una mica d’harmonia i que sàpiga fer arranjaments ho pot fer. El meu desig és que això no sigui un bolet enmig del bosc: com més orquestres inclusives hi hagi al món, més sentit tindrà l’art. I si a través de la universitat podem impulsar aquest esperit en el món del teatre, de la pintura i de la literatura, millor”.


En podeu consultar les assignatures i la informació, aquí. Els tres vídeos anteriors han estat extrets del documental “Visca el dimecres. Una altra cara de la música”, que, dirigit per Miquel Pérez, expert en cinema i exprofessor de la FETEP de la UVic-UCC, i amb la col·laboració d’Arnau Vernis, professor del Departament de Didàctica de les Arts i les Ciències, ens permet veure com funciona aquest conjunt musical. Aquest darrer vídeo, que mostra com assagen la peça Amparito Roca, és de Lluís Solé.


Nou comentari

Comparteix