El meu poble té una plaça de records,
fanals encesos i banderetes de colors.
Un gran ball dirigeix les nits d’estiu,
avui que tothom riu, avui que és festa major.

A la plaça de nit s’hi aplega tothom,
que ballen grans, petits, senyores i senyors.
Ballen lluny els que avui ja no hi són,
i entre les llums i el fum, ai, balla el nen que vaig ser jo.

I enmig de la nit, t’envolta la plaça,
tot és com ahir, aquí el temps no passa.
Enmig de la nit, t’envolta la plaça,
com quan érem petits, com quan érem petits.
Queda’t avui a casa.

Que potser demà no ens podem trobar,
balla aquesta nit el que ballaríem sempre.
Que potser demà no podem ballar,
queda’t aquí amb mi com si et quedessis per sempre.

M’he perdut pels carrers de matinada:
el passeig, la plaça, la botiga de la mare.
He guardat els tresors en mil cançons,
l’escalfor dels veïns i els que han fet de mi qui soc.

Enmig de la nit, t’envolta la plaça,
tot és com ahir, aquí el temps no passa.
Enmig de la nit, t’envolta la plaça,
com quan érem petits, com quan érem petits.
La vida balla descalça.

Que potser demà no ens podem trobar
balla aquesta nit el que ballaríem sempre.
Que potser demà no podem ballar,
queda’t aquí amb mi com si et quedessis per sempre.

Són de foc els teus petons,
que s’encenen de nit i cremen la matinada.
Són l’or que abraça el roda-món,
i apaga el neguit avui que torna a casa.

Foto: Facebook Txarango

Nou comentari

Comparteix