Foto: Kevin Trotman


Ventalls que busquen i regalen aire als veïns. Un vestit de flors, pantalons curts, camises i calor. Un sostre fet de fulles. Entre les branques passa un fil d’on pengen bombetes grogues, blaves i vermelles. La tarda que s’allunya. Davant l’escenari un grapat de joves, i de no tan joves, que vénen i d’altres, sobretot turistes, que s’ho han trobat i s’hi han apuntat. Estan asseguts amb les cames creuades mirant cap endavant. Som als jardins de la Universitat de Barcelona. El cicle Els vespres de la UB, amb els concerts a la fresca, ens porta un nom, una proposta: Santi Careta.

“Quant més hauré d’esperar quan tot el temps s’hagi acabat?”

Parla de les esperes amables i de les que couen. Perquè encara que a vegades el temps faci mal –perquè no arriba o perquè s’escapa massa ràpid–, potser caldria entendre que cada cosa té el seu lloc i el seu moment. La seva mesura. El seu ritme. Ell condueix el concert a poc a poc, plantejant interrogants de tant en tant i deixant un espai perquè cadascú els contesti per dins.

“El temps vola i ens esborra, deixant per fer allò important.”

Les presses i el ritme boig de l’hivern, de la tardor i de la primavera ens fan perdre el nord. Caminant amb els ulls tancats i amb els peus embalats. I passem de llarg l’encant dels detalls importants que com més els ignorem més s’empetiteixen. Però tenim un estiu que ens salva. Que ens sacseja i ens diu: para, atura’t. Mira què tens.

“Tot el que tinc és tot el que vull.”

Hi ha un ritme que és invisible, però que existeix: les cançons que es canten a poc a poc, la tarda que es converteix en vespre, i el vespre que tot d’una és nit. Les bombetes grogues, blaves i vermelles que substitueixen el sol. Tot allò que passa sense que siguem conscients del tot que són moments que arriben i se’n van. La quietud del juliol, de veure el temps volar. Una mica d’aire del ventall veí i unes quantes cançons que ens parlin d’un rellotge que per un moment sembla nostre.


Foto: Els Vespres de la UB

Foto: Els Vespres de la UB

Nou comentari

El piano

Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Last Dance

It's my last chance/ For romance tonight
Comparteix

Chiquitita

Si es que tan triste estás/ para qué quieres callarlo
Comparteix

La Gymnopédie de Satie

Escoltem una de les peces més conegudes del compositor francès

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix