El millor acompanyant

Al segle XIX a Egipte els arqueòlegs van trobar una trompeta que van exposar al Louvre. El 1871 Verdi havia d’estrenar la que seria la seva òpera més famosa, Aida, i va encarregar que fabriquessin instruments idèntics als que hi havia a l’antic Egipte: una arpa igual que la que hi ha a la tomba de Ramsés III, i aquella trompeta. Què va passar? Que no acabava de sonar com s’esperava. L’obsessió de Verdi per atrapar l’autenticitat era tan gran que fins i tot hi va implicar Adolphe Sax, l’inventor del saxo. Al final, sorpresa: allò que havien trobat no era cap instrument, sinó un peu d’altar.

“No és veritat que amb cada bes reneixi el món”

Ho recita Mireia Calafell, que ens endinsa a l’exposició Músiques a l’antiguitat al CaixaForum d’una forma ben enriquidora: llegint poemes i reflexions seves i d’altres escriptors. Ens plantem a l’any tres mil abans de Crist, des de l’Iran fins a la Gàl·lia, ens apropem a la música que sonava a la guerra; als banquets, com a símbol de poder, o que fins i tot era el camí més directe per adreçar-se als déus. La poeta ens serveix el primer aprenentatge: “Et dic que no és veritat però sobretot no deixis mai d’allargar el bes per si de cas és un error el que jo crec”. Viure, fa cinc mil anys, fa dos dies i avui, és un acte de fe. I la música, la poesia, l’art, d’alguna manera ens aplanen el camí per creure.

“Hem d’intentar escoltar més enllà del que podem escoltar”, Judith Butler.

“Cap so de l’antiguitat no ha arribat a les nostres orelles”. Ho diu el fulletó que ens reparteixen. Però què canviaria si ho poguéssim escoltar? Podríem tancar els ulls i imaginar com, amb una melodia, aquelles civilitzacions anunciaven caceres. Veuríem que la música és una eina que ens ajuda a entendre el present (el seu, tan llunyà, i el nostre, tan a tocar) i que, en certa manera, ens defineix. Els temps han canviat, però això ningú ens ho podrà desmentir: la música, des dels segles dels segles, el millor acompanyant. I no només això, aquestes 400 peces quietes i mudes ens recorden què vam ser i que no hauríem de (tornar a) ser: ni les muses, dedicades exclusivament a inspirar els homes, ni les que, com diu Calafell, no només hem hagut de donar vida tenint fills, sinó que hem hagut de posar la vida al servei dels altres.

“Jo no soc jo, soc l’altre”, Montserrat Abelló.

Hi ha un mapa del món. I tot de línies imaginàries que connectaven cultures. Mireia Calafell ens ho recorda: “L’origen de tot és barreja”. I si des dels segles dels segles per sobreviure hem hagut d’aprendre a conviure, a moure’ns, a canviar de lloc, quin sentit té que el mediterrani, en aquest dibuix tan blau, deixem que sigui un lloc negre, on moren en silenci els qui busquen una vida millor? Si mirar enrere ens pot servir d’alguna cosa és, precisament, per no estampar-nos de morros amb la mateixa pedra de sempre.

El passat té pressa per fugir. Estiraríem el braç per retenir-lo una mica més, però se’ns escapa entre els dits. Amb les mans obertes, com Verdi, només ens queda fer d’aquesta mentida la millor de les veritats.

Pintor de Berlin, àmfora: citarista, c. 480-470 aC. Àtica, Grècia.
Argila.
Musée du Louvre. © RMN-Grand Palais, Musée du Louvre. Foto: Hervé Lewandowski.

Estela: el cantant cec Djedkhonsouioufankh tocant l’arpa davant del déu Ra, 1069-664 aC.
Tebes, Egipte. Fusta pintada policromada.
Musée du Louvre. © Musée du Louvre, dist. RMN-GP Foto: Christian Decamps.