Montserrat, Montserrat,
enfilem-nos al teulat
i provem si el vi de l’any ha sortit bo.
Anem a l’envelat
i ballem el fanalet.
Demanem als músics la nostra cançó.
A parir panteres les lliçons,
les ruïnes de Grècia i en Plató
i tots els filòsofs i els prohoms.
A parir panteres el Nadal,
els bèsties resultats del futbol
i la rabiosa actualitat.
Tristes nits, d’un país trist
on ningú riu i mai no hi plou.
T’enyoro tant que si pogués
m’enviaria per correu
Montserrat, Montserrat,
enfilem-nos al teulat
i provem si el vi de l’any ha sortit bo.
Anem a l’envelat
i ballem el fanalet.
Demanem als músics la nostra cançó.
Passen els dies i les setmanes,
passen els mesos, passen els anys.
Tot el que passa s’acaba un dia
i el que s’acaba torna a passar.
Professor, professor,
torni a explicar tot això
que la Montserrat i jo no l’hem sentit.
És el meu ratolí,
la bota on guardo el vi,
l’airet que ve del mar a l’estiu.
Montserrat, Montserrat,
saps que sempre t’he estimat.
Jo he estat sempre l’avió i tu el pilot.
Montserrat, Montserrat,
saps que mai no t’he traït,
ni a les religions que tu has seguit.
I la nit de Sant Joan
ens banyarem en xampany
com fan els artistes que admirem.
