Els moviments de l’amor

«Le Songe», el ballet inspirat en l'obra de Shakespeare, aterra al Gran Teatre del Liceu


 
El coreògraf francès Jean-Christophe Maillot, director artístic dels Ballets de Monte-Carlo –companyia hereva dels Ballets Russos de Diaghilev– ha pres El somni d’una nit d’estiu com a trampolí per llançar-se a la piscina del seu univers creatiu. Si el seu antecessor més il·lustre a l’hora de versionar aquesta obra de Shakespeare, George Balanchine, va fer el 1962 una adaptació de caire narratiu, a Le Songe (2015) estem davant d’un espectacle totalment innovador en què dialoguen diferents tipus de dansa: un de més narratiu, un altre de més abstracte i encara un tercer que es fon amb el teatre.

Aquest segurament és el gran atot d’un ballet que es presenta com un ventall d’estils que s’amollen a la perfecció als éssers que hi apareixen i que alhora simbolitzen tres tipus d’amor diferent: el dels artesans, que representa l’amor pel teatre; el dels atenencs, que és l’amor social; i finalment el de les fades, follets i elfs, el carnal. Segurament el més visual i impactant és aquest darrer. Titània (Mimoza Koike) onduleja de manera hipnòtica davant d’un Oberó indomable (Alexis Oliveira), que recorda el Faune de Nijinski. Encarnen l’amor sensual i els moviments són d’un erotisme força explícit, sense perdre per això l’elegància i la sofisticació que s’espera de tot bon artista francès. La ballarina principal és una Titània magnètica, hieràtica, totalment convincent en el seu paper d’ésser supranatural i segurament és un dels punts forts de l’espectacle. Amb uns cambrés de vertigen, recorda per moments les proeses de les contorsionistes del Cirque du Soleil. L’estètica general de la posada en escena signada pel mateix Maillot, d’altra banda, vistosa i acolorida, també hi fa pensar.
 
Maillot diu que aquest ballet és el que millor defineix la seva concepció de la dansa. Es disculpa si, en comptes de ser un creador torturat i existencial a l’ús, veu l’art del moviment en clau positiva, com una manera per canalitzar les energies humanes. En aquest sentit, es pot dir que el coreògraf aprofundeix en l’essència de la comèdia romàntica de Shakespeare per anar al missatge original sobre l’amor i les diferents maneres d’estimar. La més personal –en el cas de la seva versió- és la dels artesans, que simbolitzen la passió pel teatre al marge de la seva qualitat. Així proposa una petita peça teatral -una paròdia de Romeu i Julieta– dins del ballet.

Ras i curt, Le Songe és un cant a la creació en les arts escèniques d’un mestre que es troba al cim de la seva carrera com a coreògraf. Ara bé, el resultat final és un ballet força embolicat, amb personatges que s’entrecreuen sense volta ni solta i curull d’un simbolisme que sovint el públic no sap descodificar, d’aquí que per moments es faci tediós. Sort que els ballarins –com sempre d’una qualitat excel·lent– fan de contrapunt. Un altre element que juga en contra és la música enregistrada, que sona saturada i, és clar, això al Liceu és inadmissible. La partitura és una barreja de Mendelssohn amb la música electrònica de Daniel Teruggi i la de Bertrand Maillot a la tercera part: més riscos encara. Evidentment és un trencaclosques complex i, si bé la trama no s’acaba de dilucidar a primer cop d’ull, sí que aconsegueix imprimir algunes imatges belles a la retina dels espectadors, com ara els estira i arronses sensuals de Titània i Oberó, les irrupcions d’un Puck (Daniele Delvecchio) que es passeja en segway, o les harmonioses danses dels atenencs d’estil neoclàssic. Aquest, doncs, és El somni que ha inventat Maillot i, com bé deia Calderon de la Barca, “toda la vida es sueño y los sueños, sueños son”.



Le Songe, al Gran Teatre del Liceu

Fins al dissabte 19 de maig
Durada aproximada: 2 hores i 5 minuts (amb una pausa de 25 minuts)

Direcció artística: Jean-Christophe Maillot
Coreografia i posada en escena:Jean-Christophe Maillot
Música: Felix Mendelssohn, Daniel Teruggi i Bertrand Maillot
Escenografia: Ernest-Pignon Ernest
Vestuari: Philippe Guillotel
Il·luminació: Dominique Drillot
 

Foto: A. Bofill

 

Foto: A. Bofill

 

Foto: A. Bofill

 

Foto: A. Bofill

 

Foto: A. Bofill

 

Foto: A. Bofill

 

Foto: A. Bofill

Nou comentari

Joia
I per fi, el que em fa feliç, / ho tinc i vaig mar endins
Més entrades...
L'art i la poesia de la Lluna de Lotus
El Monestir de Pedralbes dedica una exposició a l'artista i poeta japonesa Ōtagaki Rengetsu
Més entrades...