Flors de plàstic marcides, antigues llibretes,
la llum quieta i vermella del contestador.
Una vella faldilla que t’anava estreta
i fa més de vint dies que penja al balcó.

No tornaràs, Els Pets

Foto: Bill Dickinson


A Londres aprendràs anglès i dues cançons de Pink Floyd. Beuràs cervesa negra i duràs un paraigua dins la motxilla, perquè la pluja es presenta per sorpresa, i el cel és gris i tu ets massa alegre. Quan ja hi portis un mes tindràs amics de Galícia, de França i de Canadà. Us fareu fotos junts i un t’agafarà per la cintura i un altre per l’espatlla. Sereu tot el que voldreu perquè us sentireu invencibles i cada vegada us sabrà menys greu saltar-vos les classes dels matins. Un vespre, mentre et fumis l’última calada, els hi confessaràs que no vols tornar a casa, que aquí ets lliure, que aquí ets una altra. Que tampoc enyores tant el que has deixat enrere. Llençaràs el cigarro i el trepitjaràs sense mirar-lo. L’apagaràs gairebé sense adonar-te’n.

I jo què en faré, d’aquest pis, si d’aquella manera encara hi vius. Si al vespre, quan arribo de la feina, hi camino de mala gana, arrossegant les sabatilles, i convencent-me que no t’he de tornar a trucar. Que he anat perdent la dignitat a mesura que premia el botó verd de la pantalla. Que fa massa mal esperar la teva veu i que salti la merda de contestador refregant-me la derrota. Aquest maleït pip que sona com un cop de porta sec, i de tants que n’he rebut, hi ha un pany que s’ha fet malbé, i ara s’obre i es tanca sol. I ja em diràs de què em serveix la clau si no hi ha manera de girar pàgina. I tu ets allà, i jo sóc a aquí.

Però et prometo que estriparé el bitllet, que no et vindré a buscar. Que quan al Facebook escriguis I wish you were here, no seré tan burro de creure que m’estàs enviant senyals. I que quan un noi ros, que té un nom que no sé pronunciar, la comenti dient-te que t’estima en una llengua que no és la meva, no m’empassaré saliva. Ni em quedaré quiet, amb les sabatilles als peus. O potser sí, perquè tu hauràs canviat però jo no. No tornaràs i jo seguiré sent el mateix, el que es mira la foto abans d’anar a dormir i el que es fa el sopar a quarts d’onze, perquè era l’hora en què arribaves.

Nou comentari

El piano

Comparteix

La nova cançó de Joan Dausà

Sortegem 3 entrades dobles per la festa de presentació a l'Antiga Fàbrica Estrella Damm
Comparteix

The Look of Love

Nina Simone, Dionne Warwick i Diana Krall canten la cançó popularitzada per Dusty Springfield
Comparteix

Jove per sempre

Que sempre facis coses per als altres i deixis que ells les facin per a tu
Comparteix

Bob Dylan, només ho sap el vent

Per quants camins l'home haurà de passar/ abans que arribi a ser algú?

Passadís

Comparteix

Les mans del metro de Nova York

14 fotografies que retraten gestos, guants i dits durant un trajecte subterrani
Comparteix

Paraules (úniques) d’amor

14 dibuixos descriuen mots singulars d'arreu del món relacionats amb l'art d'estimar
Comparteix

El naïf del Duaner Rousseau

14 quadres mostren l'evolució del pintor francès
Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor

Comparteix