Cansat,
cansat de fer-me mal,
de viure en un engany,
cansat de mi,
que no sé allibera’m,
fugir d’aquest desig,
que sé que no és per mi
però no puc evitar.
Cansat d’aquesta soledat,
d’haver-me enamorat,
del pas del temps,
que fa caure en l’oblit
allò que va ser etern.
Cansat de veure-ho clar
però no saber escapar.
No és massa tard
per tot allò que és important.
Estic tan cansat
però he de tornar a començar.
I quan s’aturarà aquest mal
que crema i crema tant?
Evapora’l, que no deixi record
d’aquells moments tan bons.
Cansat que d’aquells núvols
només quedi fum.
No és massa tard
per tot allò que és important
per mi, com ser feliç.
Estic tan cansat
però he de tornar a començar.
Només vull oblidar i trencar,
no recordar mai més
per viure en pau.
Cansat d’haver callat,
d’estar emprenyat,
de ser fugaç, de ser real,
perquè no puc existir,
així no puc, no és per mi,
tan humà, despullat.
Que no puc existir,
no vull pas fer-ho així.
Cansat d’haver somiat.
I quan podré somriure?
Quan tornaré a viure?
Quin va ser el pecat
per sentir aquest desig
que no té cap sentit,
per viure sense viure tanta soledat?
Foto: Hartwig HKD
