Oceanes

A mi les dones que m’agraden són les que fan soroll quan riuen

Arxivat a: Clara Peya, Música, El piano


En som moltes però minoria,
les que hem entès que el món canvia.
Fa massa que el patriarcat ens obstrueix totes les vies
i mira tu, bastard, covard
si encara creus que la nostra meta és ser donzelles esperant
que arribi un proxeneta.
 
A mi les dones que m’agraden són les que fan soroll quan riuen
les que es pelen els genolls i mengen mel, pa i olives,
que porten cabells curts i rabiosament negres
i no els atura cap llop ni els mana cap tipus de bèstia.
 
Que per ser una gran princesa no cal viure en un palau
ni anar sempre amb vestits roses ni fer petons a gripaus
ni ser fràgil, delicada, esperant un príncep blau,
ni ser rossa com fil d’or ni ser sosa fins la mort.
 
Que el que volem en aquest món són més princeses cavaller,
que trepitgin fort al caminar i beguin birra per sopar,
que parlin pels descosits i donin la seva opinió,
que s’enfadin i plorin i els hi agradi l’acció.

Facin olor a vora de foc,
dormin a qualsevol lloc,
triïn amb qui es fan petons,
si amb fades nimfes o bruixots,
es saltin totes les normes,
rebentin panys de les portes.
 
Una mirada inundada de cada record que ens fa fortes
i si creus que és ficció,
només tenim una opció,
que fa massa temps que em dura el desig irrefrenable
que el món sigui una plaga de princeses indomables.
 
Oceanes, les filles de l’aigua,
beuen de tot arreu
per nodrir-se i així alimentar-me.

Les dones d’entranya
de pell dura i esperit transparent
on voler emmirallar-me.

Mirades que es mullen
quan segueixen camins començats per germanes i bruixes
i trenquen esquemes.
 
Les princeses cavaller tenen les mans plenes de nafres
de tant treballar la terra, saltant murs, pujar als arbres.
Volen com ocells,
estan de guàrdia per si arriben ells.
S’enamoren com salvatges,
són panteres pels hostatges.
 
Que el que volem en aquest món són més princeses oceanes,
que cridin i es banyin transparents i despullades.
Que el seu mar ple d’onades netegi l’odi i el rancor.
Quin honor formar part d’aquesta tribu eclèctica,
dialèctica, pacífica, però parla’ns amb respecte.
Que és difícil ser filla d’una societat infecta.
Per elles tot es mira, no existeixen els defectes.
 
I si creus que és ficció,
només tenim una opció,
que fa massa temps que em dura el desig irrefrenable
que el món sigui una plaga de princeses indomables.
 
Oceanes, les filles de l’aigua,
beuen de tot arreu
per nodrir-se i així alimentar-me.

Les dones d’entranya
de pell dura i esperit transparent
on voler emmirallar-me.

Mirades que es mullen
quan segueixen camins començats per germanes i bruixes
i trenquen esquemes.
Són llavors que germinen amb força i neden com feres.
Com feres.
 

Facebook Clara Peya

Comentaris

    Esperança Cases Març 6, 2018 1:27 pm
    M'ho va descobrir la meva filla que fa un documental de la dona en la música, i em va atrapar la lletra, la música, l'escenografia, l'edició, tot. Tinc 59 anys i m'encanta.

Nou comentari