arreu on tu em vas dir
que jo havia de viure.
Ma llibertat, Georges Moustaki versionat per Marina Rossell
Foto: Carlyle Ellis Photography
Escric a mà pel plaer de dibuixar lletres amb els dits. Aquesta mà que no he sabut ni he volgut domesticar, que amb tres anys ja agafava el llapis a la seva manera.
Estreno llibretes com qui comença un nou any. Deso les antigues i penso que, despistada com sóc, és l’últim que voldria perdre. Només de tant en tant, per tenir temps d’oblidar-les una mica, les obro i és com si les descobrís de nou. Veig que aquell petó lent, en un balcó de Galway, no ha durat per sempre. Tampoc la pluja fina de Dublín. El sol de desembre va sortir. L’avió es va enlairar. Vaig tancar el paraigua i vaig tornar a començar.
Ara, amb la distància del temps, em somric de lluny. Li diria, a aquest jo del passat, que allò no acabaria sent com ho pronosticava aquell vers. Que d’aquella patacada me n’acabaria sortint. Que coneixeria persones que es fan estimar i, de les que no, me n’acabaria allunyant. Que aquell vespre que, amb una confiança temerària, vaig creure que ja sabia de què anava tot, la vida em va frenar. Em va avisar: no m’acabaràs mai de llegir.
Li diria tot això, al meu jo d’abans. I ell, acostumat a anar a la seva, no em faria ni cas.
Miro la llibreta nova, de tapa vermella. Les pàgines en blanc, iguals com són, i acabaran sent tan diferents. Cada a, cada efa, cada ve baixa seran germanes, però una anirà arreglada, l’altra despentinada i l’altra potser la confondré amb una erra. Les encorbaré discretament cap a la dreta, com si les lletres caminessin cap endavant. Inventant-se un camí: una línia, que mai és recta.
Avui aquell balcó és lluny. Els dits, que han canviat el llapis per un bolígraf de tinta negre, encara van al revés del món. A Barcelona plou. Al cel hi ha avions que vénen, d’altres que se’n van. Obro el paraigua. Surto a passejar per aquesta primera pàgina: pel meu pam de llibertat.
