Estic gairebé convençuda que no existeix el cel o l’infern, malgrat la influència del meu ascendent judeocristià. El que sí que crec és que quan morim hi deu haver alguna mena de paradís. Potser ho crec per aquella mania meva de no voler abandonar la festa fins que ja no hi queda ningú: se’m fa estrany pensar en el son etern. Quan imagino els cercles del meu paradís, la banda sonora que hi poso sempre és La Mer d’en Charles Trenet. La versió francesa, res del Beyond the Sea. La d’en Trenet és molt més etèria i, alhora, té un punt d’arribada èpica, d’aparèixer al més enllà com la Barbra Streisand a Hello Dolly, baixant unes escales i saludant a tothom. “Ei, ja sóc aquí. Ara ja, fins sempre, oi? No ens hem de preocupar de malalties, de diners, de treballar… de res”. Que ens serveixin una canya ben tirada i ben fresca i poder seure en un racó i reprendre la conversa que vam deixar a mitges amb l’avi, quan teníem dotze anys. O que l’àvia vingui a buscar-nos i ens cridi, després de tant de temps de no recordar-lo, pel nostre nom. Recuperar els que hem perdut amb tot el temps possible per davant, mentre sona allò de “Voyez, pres des etangs, les roseaux mouilles…”.

Potser perquè vaig néixer a la Mediterrània no sé imaginar el paradís sense mar, i això em porta inevitablement a la cançó. O a l’inrevés, la cançó em porta a un paradís de costa, una mica empordanès, on bufi un xic de vent i els seus habitants facin i refacin el passeig marítim menjant un gelat. I ara nedar una mica, ara llegir mentre prens el sol. Conèixer gent nova, és clar. Explicar-nos –mai millor dit– la vida, deixar-te aconsellar per aquells que fa més temps que hi són. Ballar amb el meu pare prop de les onades, ara que ja estem tranquils perquè no anem de bòlit i no haurem de treballar mai més.

Encara que tot plegat soni macabre, si imagino el paradís amb La Mer de fons, em fa una mica menys de por el desconegut. Em fa menys por abandonar la festa si penso que la festa continua. El to amniòtic, acotxador com la mar mateixa, em resulta tranquil·litzador. I Trenet té una veu paternal i protectora, d’abraçada.

Així m’agrada imaginar els meus, quan marxen. Prop de la mar, a l’hora baixa, remullant els peus a la vora de la platja i feliços durant tota l’eternitat. I que soni fluixet una cançó d’amor: “…La mer/ a berce mon coeur pour la vie”.


Cançó: La Mer
Charles Trenet (1946)


Foto: Joan Sorolla

@mrspremisse

Nou comentari

El piano

Comparteix

Moonlight Shadow

I stay, I pray / See you in heaven one day
Comparteix

Delirio de grandeza

Espero con el tiempo justiciero / que retornes buscando una ilusión de amor
Comparteix

Raindrops Keep Fallin’ on My Head

I'm never gonna stop the rain by complaining
Comparteix

Could You Be Loved

We've got a mind of our own/ So go to hell if what you're thinking is not right

Passadís

Comparteix

El silenci dibuixat

14 dibuixos plens de força, misteri i profunditat
Comparteix

Glups!

14 dibuixos d'Andrea Zayas que mostren el món sense embuts dels infants
Comparteix

La llum dibuixada

14 il·lustracions on la vida s'imagina a través de finestres il·luminades
Giorgio Morandi. Natura morta, 1953-1954 © Giorgio Morandi, VEGAP, Madrid, 2021
Comparteix

Giorgio Morandi, la ressonància infinita

La Pedrera fa un recorregut retrospectiu per l'obra del pintor i gravador italià

Comparteix