“Amb en Víctor Nin recuperem tres de les cançons més representatives de la Nova Cançó: Al vent, L’estaca i Què volen aquesta gent? Mirem el passat per caminar cap al futur”. Així ho assegura el cantautor Cesk Freixas.
Al vent
Al vent, la cara al vent,
el cor al vent,
les mans al vent,
els ulls al vent,
al vent del món.
I tots, tots plens de nit,
buscant la llum,
buscant la pau,
buscant el vent,
al vent del món.
L’estaca
L’avi Siset em parlava
de bon matí al portal,
mentre el sol esperàvem
i els carros vèiem passar.
Siset que no veus l’estaca,
on estem tots lligats.
Si no podem desfer-nos-en,
mai no podrem caminar.
Si estirem tots, ella caurà,
i molt de temps no pot durar,
segur que tomba,
tomba, tomba,
ben corcada deu ser ja.
Si jo l’estiro fort per aquí
i tu l’estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba,
i ens podrem alliberar.
Però Siset fa molt temps ja,
les mans se’m van escorxant.
I quan la força se me’n va
ella és més ampla i més gran.
Ben cert se que està podrida
però és que Siset pesa tant
que a cops la força m’oblida,
torna’m a dir el teu cant.
Si estirem tots, ella caurà,
i molt de temps no pot durar,
segur que tomba, tomba, tomba,
ben corcada deu ser ja.
Si jo l’estiro fort per aquí
i tu l’estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba,
i ens podem alliberar.
Què volen aquesta gent?
De matinada han trucat,
són al replà de l’escala,
la mare quan surt a obrir
porta la bata posada.
“El seu fill, que no és aquí?”,
“N’és adormit a la cambra,
què li volen, al meu fill?”
El fill mig es desvetllava.
Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?
La mare ben poc en sap
de totes les esperances
del seu fill estudiant,
que ben compromès n’estava.
Encara no ben despert,
ja sent viva la trucada
i es llança pel finestral
a l’asfalt d’una volada.
Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?
