Vaig néixer al maig, en plena primavera. Segurament per això em regeixo pel ritme vital dels ametllers i quan ells comencen a florir, jo me n’encomano. A mi, a diferència d’altra gent, la primavera ni m’altera la sang, ni em descol·loca, ni em provoca al·lèrgia, ni astènia ni res semblant. Quan comencen a marxar els darrers freds i la natura esclata, em desprenc d’una certa malenconia, d’una cada cop pitjor portada hipocondria, se m’exalta la creativitat, se m’obre la gana i em passaria el dia al carrer.

Des que el vaig sentir per primera vegada tinc un enamorament creixent amb el Dioptria, d’en Pau Riba. D’acord: diríem que no és el disc més ben enregistrat de l’història de la música. Potser d’aquí el seu encant destraler. El Dioptria és pura poesia. Una exaltació de la primavera. Escoltar-lo sencer per celebrar l’equinocci s’ha convertit en una d’aquelles tradicions que fa anys que compleixo escrupolosament i, aquest ritual de finals de març assoleix el seu punt àlgid amb Can: “Ha plogut sobre el meu cap/hi ha crescut herba molt fresca/ he sortit a passejar/ la testa florida i verda/perquè també s’hi han fet flors/com si jo fos una gerra/després ha sortit el sol i he sentit olor de terra”.

Can és una cançó sobre el cicle de les estacions, sobre els cicles vitals, sobre el pas del temps, però també sobre la connexió dels homes amb la terra i la natura. Una connexió que Riba porta a una expressió màxima enjogassant-se amb metàfores sobre fenòmens naturals viscuts literalment a la pròpia pell. A Can s’hi explica un any i la vida sencera, l’esclat de vida i la proximitat de la mort conflueixen en la pròpia idiosincràsia de les estacions, com en dos nivells d’interpretació que queden lligats de manera subtil i indestriable.

Mentre espero la primavera, per defecte de formació humanística, sempre penso en Persèfone. Abans que Hades la raptés, enamorat, i se l’endugués a l’infern, hi havia en aquest planeta alguna cosa així com una primavera eterna, propiciada per la mare de la criatura, Demèter, deessa de l’agricultura i la terra, que quan va perdre la seva filla va descuidar les seves obligacions divines, convertint la capa de la terra en un paisatge erm i sec durant nou dies i nou nits, fins que va descobrir que la noia era als averns i que no en podria tornar mai més perquè havia menjat un gra de magrana, el fruit dels inferns. Perquè la cosa acabés més o menys bé, Demèter, Zeus i Hades van arribar a un pacte segons el qual Persèfone podria passar la meitat de l’any amb sa mare i la meitat amb el seu marit, a les profunditats. Quan Persèfone és a dalt, tot esclata. Quan se’n torna als inferns, Demèter la plora i l’enyora i la terra dorm. La deessa, trista, no recorda fer lluir el sol ni fer florir plantes i flors, ni proveir collites.

Quan fa fred, com Persèfone, menjo magranes. I cada any que passa m’adono que esperar algú, que esperar un temps, també forma part del ritual. Cap primavera seria benvinguda i prometedora si fos eterna, si no la poguéssim somiar i imaginar. Si no poguéssim somriure davant els primers rajos de sol que anuncien que la filla de Demèter ha començat les seves vacances.

Foto: Nana B Agyei

Cançó: Can
Autor: Pau Riba
Disc: Dioptria, 1970

@mrspremisse

Nou comentari

El piano

Comparteix

Chiquitita

Si es que tan triste estás/ para qué quieres callarlo
Comparteix

Tantes coses a fer

La vida és el que et passa/ mentre fas plans per tenir-ho tot lligat
Comparteix

Qualsevol nit pot sortir el sol

Oh, benvinguts, passeu passeu,/ de les tristors en farem fum
Comparteix

My Way

I did what I had to do/ And saw it through without exemption

Passadís

Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari
Comparteix

El silenci dibuixat

14 dibuixos plens de força, misteri i profunditat
Comparteix

Glups!

14 dibuixos d'Andrea Zayas que mostren el món sense embuts dels infants

Comparteix