“La Llengua de Signes Catalana és la llengua oficial de la Comunitat Sorda a Catalunya i li hem volgut fer aquest petit homenatge per normalitzar-ne i difondre’n l’ús.” Sis noies, la Maria Armengol, la Clàudia Bosch, la Mar Catot, la Marta Isern, la Roser Moliner i la Laura Ovide, han interpretat La petita rambla del Poble Sec que Cesk Freixas va gravar amb Alguer Miquel a l’EP digital XL.

“Totes sis vam estudiar a la Universitat Pompeu Fabra, unes Traducció i Interpretació, i les altres, Llengües Aplicades, i una de les assignatures que compartíem era Llengua de Signes Catalana. En uns moments tan complicats com els que estem vivint, la cultura juga un paper imprescindible, i agrupar la llengua catalana, la LSC i la música en un vídeo ens va semblar una idea magnífica. Us convidem a escoltar-nos amb els ulls”.


Assegut a la plaça del Sortidor
aquí t’espero, com si fos el primer bar.
La Boheme, on comença el carrer Blai,
que és la petita rambla del Poble Sec.

Parla’m de la pluja que ha plogut,
d’imatges molles als miralls damunt l’asfalt.
Potser és per això que el teatre està tan buit,
potser és per això que avui sento tan buides les meves mans.

Tornarem a posar els peus damunt la sorra,
a la platja de Barcelona,
alguna nit de juliol.
I escriurem que no ens prendran mai més la vida,
que donem veu a les veles
quan cantem rumbes al port.

Parla’m de la vida que ha de vindre,
de tots els homes que estimen els altres homes.
Et pregunto si existeix la humanitat,
si hem de declarar la guerra a algun exèrcit d’ignorants.

Mira, jo ja t’he vist plorar,
i creu-me quan et dic que em passa igual,
quan em cantes les cançons mentre treballes,
assenyalant-me els dubtes com martells dins del meu cap.

Tornarem a posar els peus damunt la sorra,
a la platja de Barcelona,
alguna nit de juliol.
I escriurem que no ens prendran mai més la vida,
que donem veu a les veles
quan cantem rumbes al port.

Mentre a la cuina s’acumulen
els plats i els gots del sopar d’ahir a la nit,
tinc por de posar ordre a aquesta vida,
o de fer-ho quan ja sigui massa tard.

Penso, quina sort tenir cançons
per explicar-te que a vegades sóc al fons,
i treure l’energia necessària
per lluitar i sobreviure en aquest maleït món.

Tornarem a posar els peus damunt la sorra,
a la platja de Barcelona,
alguna nit de juliol.
I escriurem que no ens prendran mai més la vida,
que donem veu a les veles
quan cantem rumbes al port.

Assegut a la plaça del Sortidor
aquí t’espero, com si fos el primer bar.
La Boheme, on comença el carrer Blai,
que és la petita rambla del Poble Sec.

Nou comentari

El piano

Foto: Fundació Catalunya - La Pedrera
Comparteix

Els nous talents del jazz, a La Pedrera

El terrat de la Casa Milà acull un cicle de concerts a la fresca per als vespres de juny i juliol
Comparteix

Le temps de vivre

tout est possible, tout est permis
Comparteix

Hi ha una llum que mai no s’apaga

Morir al teu costat/ és una manera tan divina de morir
Comparteix

Jessye Norman, la veu poderosa

Recordem la soprano veient-la interpretar un fragment de «Tristany i Isolda»

Passadís

Comparteix

El naïf del Duaner Rousseau

14 quadres mostren l'evolució del pintor francès
Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX

Comparteix