Primaveres estroboscòpiques

No van arribar a marxar mai perquè no hem deixat d’escoltar-los

Foto: Facebook Antònia Font
Foto: Facebook Antònia Font

No tornarem enrere. Ja ho sabem, no tindrem, de cop deu anys menys i no tornarem a ser els que érem llavors, més espontanis, més crèduls, menys cínics i sobretot més joves. Ara no podrem dir mira, avui toquen a Mollerussa –o a Lliçà, o a Balaguer, o on fos– els anem a veure? Ara ja no s’improvisa res, tot ho hem de planificar amb temps, ja ho diuen els Amics de les Arts.

No, no tornarem enrere, però escoltarem la cançó en bucle i no l’entendrem, ni esperàvem entendre-la, i ens deixarem enganyar una estona i farem veure que ens creiem que sí que es pot viatjar en el temps. Perquè si en algun lloc es pot fer és dins d’una de les seves cançons. Que no ens han dut a altres planetes, a Calgary, al fons del mar, a Formentera o al Gran Canyon del Colorado, potser?

D’alguna manera no van arribar a marxar mai perquè no hem deixat d’escoltar-los tot aquest temps i encara apareixen al to del mòbil o a les llistes de música que ens posem quan correm per escapar-nos dels pas dels anys. Però ara no és el mateix. És la diferència entre veure els dofins a l’aquari o veure’ls al mar, entre un museu i el món real. N’hi ha que no els han vist actuar mai però que s’han cansat de sentir-nos-en parlar i que ens miren amb un somriure murri quan els posem la nova cançó com si desemboliquéssim un regal. I que també se’ls senten una mica seus, n’estic segur, encara que ho provin de dissimular.

Tanquem els ulls i veiem flaixos de concerts que van passar fa temps i que encara hi són, que no se’ls ha endut la pluja, perquè s’han quedat a la pell, com els somriures sota el sol. El Joan Miquel Oliver arreglant les cordes de la guitarra, davant quatre gats al Moll de la Fusta i el Pau Debon excusant-se, “venim de l’illa de sa calma”. I hi ha una festa major a Cornellà, el Jordi Évole amb el seu fill petit a coll a les tres de la matinada i una pancarta contra Eurovegas dalt de l’escenari. I el Liceu ple de gom a gom i la cara del Pau Debon flipat, allà mateix, érem a tercera fila, cada cop que mirava amunt. Encara em torno a posar aquest concert quan tinc un mal dia.

Diuen que no és que ens agradin més els Manel que tocaven l’ukelele que els d’ara, que el que ens passa és que ens agrada més com érem nosaltres el 2007 que no ara. Segurament. I no tornarem al 2007, ni al 2010, però ens és una mica igual, la veritat. Que ens menteixi la primavera, i el Trinaranjus, tant se val. Nosaltres ens deixem enganyar, perquè també tenim dret a tenir bones notícies i perquè, ara que han tornat, estem una mica més vius.

Nou comentari

Les feines dels nens d'abans
14 fotografies que mostren l'explotació infantil que patien infants a principis del segle XX
Més entrades...