Quan la Locomotora xiula

L'Auditori de Barcelona obre les portes a un concert solidari amb Goundi

Foto: Gerry Balding

 

Que hi hagi una promoció de vint-i-sis metges, en què sis són dones, és una passa tan gegant que abans de fer-la semblava impossible. Poder treure 5.000 litres d’aigua l’hora mitjançant panells solars, també. Perquè serveix per regar els conreus de blat de moro i sèsam. Per donar una empenta, una mica més d’esperança, al quart país més pobre del món: el Txad.
 
Al darrere de cada progrés hi ha mànigues que s’arromanguen, que busquen famílies d’aquí que els subvencionin les carreres. Que porten metges espanyols a Àfrica perquè els facin de mestres. Ells són Misión y Desarrollo para Goundi, els mateixos que, després de vint-i-quatre anys de compromís, s’aturen per dir adéu. Però no és un punt final, sinó un punt i a part. Qui n’agafa el relleu és el Banc de recursos. Mentre creuen aquest pont on uns vénen i els altres se’n van, a l’Auditori de Barcelona comença el concert a benefici d’un projecte agrícola per als discapacitats físics de Goundi.
 
Qui hi actua és La Locomotora Negra, el seu camí també ve de lluny: l’orquestra va debutar el 1971. Entren amb camises fosques i corbates verdes, liles o taronges. Les sabates enllustrades porten el ritme. Al seient de davant meu tinc dues àvies: una em regala una mica d’aire amb el vano, i l’altra treu el mòbil, va al menú i prem la rodona vermella de la pantalla. Qui sap si després enviarà al seu nét un tros d’aquest viatge per les ciutats que van veure néixer, créixer i ballar el jazz. Des de Nova Orleans fins a Nova York. 
 
Una de les particularitats és que a cada peça hi ha solistes. S’alça el trombó, parla amb els dits i la bufera, i s’asseu. I després la trompeta. I en acabat el saxo també diu la seva. Els altres instruments els acompanyen, en un mateix idioma: el de la sensualitat. Mesurats, buscant l’equilibri. Mentrestant la bateria i el contrabaix van caminant aguantant l’estructura. És l’arquitectura de la música. La importància d’anar junts.
 
Surten els ballarins mentre sona un swing. S’embalen per l’escenari: la noia, d’un salt, va a parar als braços del noi i fan tot allò que sembla impossible que es pugui fer sense prendre mal. L’àvia guarda el mòbil i mou les mans cap a un cantó i cap a l’altre ben bé com si els intentés imitar des del seient. La seva amiga, o germana, o veïna, amb el vano pica la cuixa. Com si fos la baqueta de la bateria. I és una festa, una petita festa compartida.
 
La solidaritat és el tempo constant que no s’entreté amb l’aplaudiment. El diàleg compartit. Un estira-i-arronsa entre parlar i escoltar un país, entre fer i aprendre d’ell. Saber construir sense entrebancar-se amb els peus de l’ambició. Sense que t’atrapin les presses per arreglar el món. Tenir el temps i el ritme dels músics, i les ganes de passar-s’ho bé de les dues àvies. I si la locomotora xiula, és perquè avança.
 

Instal·lació del bombeig solar a Goundi. Foto: www.goundi.org
 

Foto: Segona promoció d’estudiants de medicina. Foto: www.goundi.org
 

Foto: Lili Bonmatí

Nou comentari