Guillem Fullana i Hada d’Efak, conegut com a Guillem d’Efak, cantant, escriptor i actor, va néixer a Guinea Equatorial el 23 de març de 1930 i va morir a Palma el 15 de febrer de 1995. El recordem escoltant-lo parlar i cantar a Sa cançó de Son Coletes, publicada el 1967, una balada històrica sobre els fets de la Revolta Forana, una rebel·lió dels forans i menestrals de Mallorca contra els mercaders i cavallers de la ciutat.
Aquesta cançó que escoltareu l’ha feta Guillem d’Efak,
més de mig manacorí i fill d’Antoni cremat,
la va fer a Son Coletes una horabaixa de març
déu vulga que per a molts d’anys pugui anar-hi caminant.
L’any 1450 pitjor fou que el de sa fam;
els rics mengen pa de xeixa, diuen ses dones plorant;
els rics mengen pa de xeixa i per noltros sols no hi ha mestall;
Lo tort Ballester ho escolta i li envest cap a ciutat.
I era una colla de veure, tots eren manacorins,
fent-se costat un amb l’altre anaven arreplegant amics:
si coratge té en Mates, més en Fullana i en Gil,
en Nadal i en Mascaró, en Guinovart i en Fornit.
Lo tort Ballester els comanda perquè era el més decidit.
Per donar compte en el rei a Nàpols varen anar
i el rei els dona penyora de que tot s’arranjarà;
però els senyors de casa bona ni el rei volen escoltar.
Tres anys, lo Tort Ballester, els tingué acorralats.
I era una colla de veure, tots eren manacorins,
fent-se costat un amb l’altre anaven arreplegant amics:
primer s’hi ajuntava en Mates, llavors en Fullana i en Gil,
en Nadal i en Mascaró, en Guinovart i en Fornit.
Lo Tort Ballester els comanda per lliurar els mallorquins.
Set mil cinc-cents sous donaven els nobles a qui el matàs.
Feren venir mercenaris, moros i napolitans.
Calaren foc a les cases i es fartaren de robar.
Llavors arribà la venjança color de vi i de sang.
I era una colla de veure, tots eren manacorins,
si ho eren els condemnats també ho eren els botxins.
Primer mataren en Mates, i llavors en Fullana i en Gil,
en Nadal, en Mascaró,en Guinovart i en Fornit,
i lo tort Ballester el penjaren escorxat de viu en viu.
I escamparen els seus trossos pels entreforcs dels camins.
Després d’aquesta endemesa tot romangué com abans:
els pobres, més bocaclosa i més vídues plorant plorant;
i no ploraven per elles, ploraven pels seus infants.
Sa cançó que heu escoltat l’ha feta Guillem d’Efak,
que demana a déu que el poble no tingui mai més tirans.
I que mai més hi hagi guerres, ni lluites entre germans.
Guillem d’Efak (1930-1995).
