Per Sant Joan

Doneu-me un tros de fusta per cremar/ o la prendré d'on pugui com ahir


Un vespre quan l’estiu obria els ulls
per aquells carrers on tu i jo ens hem fet grans,
on vam aprendre a córrer,
damunt d’un pam de sorra
s’alçava una foguera per Sant Joan.

Llavors un tros de fusta era un tresor
i amb una taula vella ja érem rics.
Pels carrers i les places
anàvem de casa en casa
per fer-ho cremar tot aquella nit de Sant Joan.

Érem quatre trinxeraires,
no en sabíem gaire de les llàgrimes
que fan que volti el món.
Anàvem entrant a la vida.
Mai una mentida no ens calia
i res no ens robava el son.

Els anys m’han allunyat del meu carrer
i s’han perdut aquells companys de jocs.
El bo i el que fa nosa, com si qualsevol cosa,
sembla que tot ho hagués cremat
el foc de Sant Joan.

I ara, aquesta vesprada,
una altra vegada
veig els nanos collint llenya pel carrer.
Corren, com jo abans corria,
els crido i em miren
com si fos un cuc estrany i passatger.

Doneu-me un tros de fusta per cremar
o la prendré d’on pugui com ahir,
com si no n’hi hagués d’altra.
Jo he sigut com vosaltres.
No vull sentir-me vell aquesta nit.

Que un tros de fusta torni a ser un tresor.
Que amb una taula vella sigui ric.
Pels carrers i les places
aniré de casa en casa
per fer-ho cremar tot aquesta nit de Sant Joan.
 

Foto: Bernat Casero

Nou comentari