Tendresa

El món que visc sovint no el sento meu/ i sé els perquès d'una revolta


Aquest camí que deixo enrere és llarg
però em vull lleuger del seu bagatge.
Que res no em valen tants d’atzars,
ni els vells camins, ni el blau del mar,
si dintre seu no sento com batega, hi batega,
el fràgil art de la tendresa.

Del teu amor ho espero tot i tant
que en faig un cant pel meu capvespre.
Estimo l’ànsia dels teus ulls,
l’impúdic arc del teu cos nu,
però amor t’estimo encara més i sempre, més i sempre,
sabent-te esclau de la tendresa.

Del dolç batec de la tendresa que espera.
La tendresa que exalta.
La tendresa que ens cura quan fa por la solitud.

El món que visc sovint no el sento meu
i sé els perquès d’una revolta:
misèria i guerra, fam i mort,
feixisme i odi, ràbia i por.
Rebutjo un món que plora aquestes penes, tanta pena,
però tot d’un cop ve la tendresa.

Ah, si no fos per la tendresa que espera.
La tendresa que exalta.
La tendresa que estima quan fa por la solitud.

Però tot d’un cop ve la tendresa que exalta,
la tendresa que estima
quan fa por la solitud.

Ah, si no fos per la tendresa.

Facebook Lluís Llach

Comentaris

    Anònim Juny 13, 2017 5:33 pm
    Meravellós

Nou comentari

Diamants
El mapa dels meus astres / si mai estic perdut
Més entrades...
Quan Robert Capa va retratar la guerra a Aitona
Hi havia arribat com a fotoperiodista de la darrera ofensiva de l'exèrcit republicà a Catalunya
Més entrades...