Il·lustració: Jordi Lafebre
“Sexe”. Sexe és el que penses quan sents i veus Marvin Gaye, quan algú posa Barry White després d’unes copes i quan la veu recitada de Serge Gainsbourg se t’entafora a les orelles. És obvi, és públic i estadístic, se n’han fet estudis i tot. Darrere d’enunciats eufemístics com “música per animar la parella” on l’animar és un clar “excitar a veure si acabem follant com dos animals en zel” hi ha una col·lecció de cançons insígnia de la música llevataps occidental, les cançons sacacorchos.
Tempo mitjà, comeonbabys i bases rítmiques marcades però elàstiques que ens fan remenar cap i cul acompassats, com si ens hagués posseït una essa de metre setanta feta d’un teixit de milers d’esses que ballen harmonioses i ens estoven les articulacions; ens fan cossos sinuosos i omplen el sistema límbic de paisatges fets de pell que batega, lenta. Cal saber francès per saber que a «L’hôtel particulier» Serge Gainsbourg s’acaba allitant amb Melody Nelson? No, no cal.
Més enllà de les que parlen amb poca roba i marcant paquet directament al cervell rèptil, hi ha músiques que des d’un racó se’l miren, abaixen el ulls i somriuen per sota el nas, les que suggereixen i conviden sense imatges de llits ni verbs eufemístics, però cal saber escoltar. Potser és només que s’hi ha d’estar disposat i disponible, com a jugar.
Un amic em va dir que sabia que el seu company de pis estava deprimit perquè s’adormia cada nit escoltant Satie als auriculars. “Ah –li vaig dir–, això és que no s’ha escoltat la «Gnossienne número 1» amb les meves orelles. És un polvo, però com del XVIII i dirigit per, mmmh, jo què sé, Fellini. Travesses el llindar d’una porta vella, d’aquelles que pesen mig món –saps?– i grinyolen, i que ja eren velles el primer dia, que et deixa a un extrem d’un passadís llarguíssim. D’allà al fons n’arriba una llum suau, com torta, que balla i només il·lumina part del terra i la paret plena de tapissos que belluguen d’aquella manera, amb aquell batec de quan passa algú per davant movent l’aire i fa que se separin de la paret un dit i mig a tocar del terra. L’aire és espès com el d’un soterrani però calent, pesa i fa una olor boirosa d’espècies, i a mesura que avances pots arribar a sentir una mena de frec de roba i una conversa de respirars que vénen del mateix lloc que la llum. No veus res però t’ho pots imaginar –saps què vull dir?–, sang calenta, cossos, pots arribar a imaginar-te alguna ombra lenta i desdibuixada. És un polvo que no veus al final d’un passadís sense llum, però està passant i ho saps.”
2
0
