Il·lustració: Jordi Lafebre


“Sexe”. Sexe és el que penses quan sents i veus Marvin Gaye, quan algú posa Barry White després d’unes copes i quan la veu recitada de Serge Gainsbourg se t’entafora a les orelles. És obvi, és públic i estadístic, se n’han fet estudis i tot. Darrere d’enunciats eufemístics com “música per animar la parella” on l’animar és un clar “excitar a veure si acabem follant com dos animals en zel” hi ha una col·lecció de cançons insígnia de la música llevataps occidental, les cançons sacacorchos.

Tempo mitjà, comeonbabys i bases rítmiques marcades però elàstiques que ens fan remenar cap i cul acompassats, com si ens hagués posseït una essa de metre setanta feta d’un teixit de milers d’esses que ballen harmonioses i ens estoven les articulacions; ens fan cossos sinuosos i omplen el sistema límbic de paisatges fets de pell que batega, lenta. Cal saber francès per saber que a «L’hôtel particulier» Serge Gainsbourg s’acaba allitant amb Melody Nelson? No, no cal.

Més enllà de les que parlen amb poca roba i marcant paquet directament al cervell rèptil, hi ha músiques que des d’un racó se’l miren, abaixen el ulls i somriuen per sota el nas, les que suggereixen i conviden sense imatges de llits ni verbs eufemístics, però cal saber escoltar. Potser és només que s’hi ha d’estar disposat i disponible, com a jugar.

Un amic em va dir que sabia que el seu company de pis estava deprimit perquè s’adormia cada nit escoltant Satie als auriculars. “Ah –li vaig dir–, això és que no s’ha escoltat la «Gnossienne número 1» amb les meves orelles. És un polvo, però com del XVIII i dirigit per, mmmh, jo què sé, Fellini. Travesses el llindar d’una porta vella, d’aquelles que pesen mig món –saps?– i grinyolen, i que ja eren velles el primer dia, que et deixa a un extrem d’un passadís llarguíssim. D’allà al fons n’arriba una llum suau, com torta, que balla i només il·lumina part del terra i la paret plena de tapissos que belluguen d’aquella manera, amb aquell batec de quan passa algú per davant movent l’aire i fa que se separin de la paret un dit i mig a tocar del terra. L’aire és espès com el d’un soterrani però calent, pesa i fa una olor boirosa d’espècies, i a mesura que avances pots arribar a sentir una mena de frec de roba i una conversa de respirars que vénen del mateix lloc que la llum. No veus res però t’ho pots imaginar –saps què vull dir?–, sang calenta, cossos, pots arribar a imaginar-te alguna ombra lenta i desdibuixada. És un polvo que no veus al final d’un passadís sense llum, però està passant i ho saps.”



@drudibuixa

Comentaris

  1. Icona del comentari de: carol anònim a desembre 07, 2014 | 00:13
    carol anònim desembre 07, 2014 | 00:13
    Que interessant. En aquells temps (a principis del segle XXI), no sabia qui eren ni Marvin Gaye, ni Barry White, ni, encara menys, Serge Gainsbourg i se'm va ocòrrer que Lazing on a Sunday Afternoon de Queen podria funcionar. A partir d'ara, la Nocsien número 1 i les melodies del Nino Rota sempre al bolso. No pot fallar. Yupi, i'll be lazing on a sunday afternoon.
  2. Icona del comentari de: carol anònim a desembre 07, 2014 | 19:38
    carol anònim desembre 07, 2014 | 19:38
    He seguit pensant (com és de gratis!) quines músiques em poden haver provocat una sensació de 'polvo de passadís sense llum' del que parla l'escrit. Una de les primeres que recordo és 'Dieciséis toneladas' del Jose Guardiola (encara em passa); més cap aquí, 'The yellow dog' del Paolo Conte -je m'appelle doctor jazz, je fait de la boxe, bup, bup (aprox.) (encara em passa). N'hi ha moltes ì més que un bolso em caldria una maleta però l'última és 'Dust in the wind' de Kansas. Naturalment, tot això és molt de cadascú. Bé, fins aquí, que a gustet que em quedo. Molt agraïda.

Nou comentari

El piano

Comparteix

Bob Dylan, només ho sap el vent

Per quants camins l'home haurà de passar/ abans que arribi a ser algú?
Foto: Fundació Catalunya - La Pedrera
Comparteix

Els nous talents del jazz, a La Pedrera

El terrat de la Casa Milà acull un cicle de concerts a la fresca per als vespres de juny i juliol
Comparteix

Le temps de vivre

tout est possible, tout est permis
Comparteix

Hi ha una llum que mai no s’apaga

Morir al teu costat/ és una manera tan divina de morir

Passadís

Comparteix

Les mans del metro de Nova York

14 fotografies que retraten gestos, guants i dits durant un trajecte subterrani
Comparteix

El naïf del Duaner Rousseau

14 quadres mostren l'evolució del pintor francès
Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement

Comparteix