Carme Sansa (Barcelona, 1943) té vuitanta-dos anys i en fa més de seixanta que es guanya la vida fent d'actriu. A la jornada Parlen les dones va explicar com ets vista, dins i fora dels escenaris, quan tens molts anys, i em van venir ganes de fer-li més preguntes.
¿Què vol dir fer-se gran?
És que sempre t'estàs fent gran. Neixes i quan ets petit no te n'adones, però quan comences a ser un adult, saps que allò és per a un temps. Quan vaig fer vuitanta anys, vaig dir: tot el que ve és de propina. Perquè vuitanta anys són molts i he vist tants amics i amigues morir fa tant i sent tan joves. Han anat passant els anys i ho he trobat normal: si abans estava un matí per aprendre'm un personatge, ara necessito una setmana; hi ha noms que oblides, se't fan cabells blancs, arrugues. I ho he rebut d'una manera natural perquè ja ho saps, que és així. Però també tinc un privilegi: no em fa mal res ni prenc cap pastilla.
¿Té a veure amb una acceptació del pas del temps? ¿I potser això vol dir que el problema és que no ho acceptem?
Potser. Hi ha qui no vol dir ni l'edat que té. Jo, quan faig anys, penso: un més que tinc, que bé. I segurament és perquè estic bé, qui es troba malament entenc que digui quina merda, fer-se gran.
¿Quin problema tenim amb la vellesa?
Si no ets jove i no estàs prima i guapa, malament. Un home de setanta anys pot fer un personatge que enlluerna una joveneta i, en canvi, una dona de setanta anys, ¿què pot fer?
¿No pot enamorar-ne un de vint o de trenta?
Doncs mira, pot. Jo et diria que sí.
¿N'has conegut casos?
Jo ho he viscut.
¿D'enamorar-te d'un més jove?
Sí.
¿Quaranta anys més jove?
Potser tant no, però vint, sí.
Això és un tabú.
Has de prescindir del que diguin i del que pensin. ¿Tu estàs bé amb aquesta persona? I què, el que digui la gent, és que en fem massa cas.
Però que una dona gran estigui amb algú més jove no es veu.
T'he de dir que als disset anys em vaig enamorar d'un home de més de trenta, que havia de casar-se a Suècia, i va estar a punt de no fer-ho. Però es va casar, va tenir un fill, es va separar i va tornar, però mai va passar res. Em vaig anar fent gran i quan tenia disset, vint, vint-i-cinc anys, m'agradaven els de trenta, i en feia quaranta i gairebé cinquanta, i també. Potser els de la meva edat no m'agradaven tant.
¿I als seixanta, setanta, també t'ha passat?
Ara convisc amb una persona que té deu anys menys que jo.
¿Com vius l'amor als vuitanta-dos anys?
Hi ha qui pensa que ja no podem fer l'amor, que no sentim res: mentida.
És fantàstic dir-ho: amb vuitanta-dos anys tens desig.
És evident que sí. I penso que moltes dones de la meva edat ho pensen però no ho diuen. I potser no és com quan ets jove, que ho feies cada dia, sinó que és més espaiat. Però és que sembla que si et fas gran, ja no toca. Doncs sí: sents i t'excites, només faltaria.
Sempre es veu des de la part feble, però és al revés: si ets més gran, deus conèixer més el teu cos, tens més experiència i saps més què vols i què no.
Exacte, i el que pots demanar que et facin i el que no. I entendre't, perquè es tracta d'això. N'hauríem de parlar, del tio que va allà i no pensa en la dona. Si vols complaure i que ella també gaudeixi, has de saber que hi ha uns tempos, has de descobrir què li pots fer que li agradi més. I potser no vas al ritme exacte, però això no vol dir que no puguem gaudir-ne els dos. Perquè si no, ella potser es fa una palla sola i no li diu a l'home: fes-me això, toca'm aquí. Tenim un clítoris que sent molt.
Trobo molt empoderador això que dius, perquè l'"això no toca", quan et fas gran, es va escampant per tots els racons de la vida.
Tu diràs. És que hem muntat la societat d'una forma que ens fa mal. Homes i dones seríem molt més feliços si no ens anéssim encasellant. És que és una pena, perquè mira que l'ésser humà s'ha inventat obres d'art, ha curat malalties, però encara no hem après a respectar. ¿Per què no acceptem que les coses es poden fer de diverses maneres i que totes estan bé?
Perquè només s'accepten les coses d'una sola manera, potser per això és tan fàcil acomplexar-se.
Aleshores què passa: hem d'estar joves, no hem de tenir arrugues i la gent fa disbarats. He sabut que noies de vint-i-pocs anys s'operen. Puc entendre algunes operacions: a l'inici dels seixanta, hi havia una actriu que tenia un nas exageradament gran, que la gent es girava a mirar-lo. Es va fer una operació intel·ligent, li van serrar una miqueta i ja està. Si jo ara tingués uns pàmpols així [s'obre les orelles], me'ls faria operar. El que entenc menys és operar-te perquè et fas gran. I mare meva, no diguem els qui es posen bòtox als llavis, que són tan febles. Porto els cabells blancs, però si per fer una obra em fessin posar una perruca o tenyir-me'ls, ho faria. Però si no, naturals ja em semblen bé. I és que ¿què vull tenir, amb vuitanta anys, una cara sense arrugues?
¿L'ideal seria veure's bonica amb seixanta, setanta, vuitanta anys?
¿I per què una dona no pot ser maca encara que tingui arrugues? Veig la foto de Beckett, que tenia aquella cara amb arrugues, però esclar, és un home. Veus un home calb però, esclar, és home. ¿I si fos una dona? Hi ha actrius que s'operen per semblar més joves i perquè els donin feina.
Explicaves que has vist actrius que, en fer-se grans, s'han retirat: elles soles han assumit que no tenien lloc.
Sí, ho he vist molt. El Joan Ollé els últims anys de vida em deia: "Vull treballar amb tu". Va estrenar una obra al Nacional i hi havia un personatge que feia de mare d'unes noies. L'actriu que l'interpretava era de la mateixa edat que les filles: li van posar una perruca gris i avall. I li vaig dir: has perdut l'oportunitat de fer-ho amb una actriu que té aquella edat, no hauries hagut de maquillar-me ni posar-me perruca, perquè ho tinc tot de natural. I em va dir: tens tota la raó. Hi ha pocs personatges de dones grans. En general, hi ha molts menys personatges de dones que d'homes i sobretot de personatges importants. Ara potser va canviant.
Et deuen dir que no aparentes l'edat que tens. ¿Com reps aquest comentari? ¿És una floreta enverinada?
És que si aparentés més anys tampoc m'hauria de saber greu, perquè la sort és que encara tinc l'energia i les ganes de treballar. Quan noti que em fa mandra aprendre'm un paper o anar de bolo, em retiraré. Però és que a mi m'agrada, perquè fem el bolo artístic i el gastronòmic, anem a Reus i preguntem: ¿On podem menjar bé quan acabem?
¿Ets una dona de plaers? ¿De gaudir la vida?
Sí.
¿Què t'agrada?
Llegir, anar al cinema, fer-ne, al teatre hi vaig molt: m'ho passo molt bé. Però també molt malament: pateixo perquè es parla malament en català.
¿Ah, sí?
Anar al Teatre Nacional i sentir actors que no pronuncien bé no hauria de passar. I sents TV3 i persones que abans parlaven bé ara ja no, com si s'anés encomanant. Per exemple, hi ha la moda de pronunciar "però" amb accent castellà.
¿En tots aquests anys que has viscut has notat que el català s'ha castellanitzat?
Sí. La Rosario Palomino deia: soc una catalana nascuda al Perú. I es queixava que els catalans, com que veien que no era d'aquí, encara que ella parlés en català, li responien en castellà. Un xicot negre a Lleida em va explicar que va aprendre català per internet, després va saber que l'Ajuntament organitzava converses, i en mig any ja el parlava. Deia: "Si vinc del Senegal i soc a Catalunya, ¿per què he de saber castellà?". Però com que el veien negre, li parlaven en castellà. Vaig anar en un acte en què deien que hem d'estar vint-i-un dies parlant només en català, sense passar al castellà, però els conferenciants deien "tenim que fer", "em vaig donar compte que". Em vaig posar molt nerviosa. No n'hi ha prou amb parlar sempre en català, també l'hem de parlar bé.
A l'escola Isabel de Villena vas tenir de mestra la Maria Aurèlia Capmany, que deia: "Si no escric en català jo, ¿qui ho farà?"
Sí, i també deia que homes i dones no hem d'anar un per sobre dels altres: "¿Les dones ara hem de fer el mateix que ens han fet els homes? No: hem d'anar de costat."
¿Quina idea tens del pas del temps? Perquè a vegades tinc la sensació que el que he viscut fins ara ha sigut un somni. I penso: ¿quan sigui més gran també serà així?
A vegades has viscut coses, i no vull dir que no siguin possibles, perquè les has fet i les has viscut, però ai, carai, potser ara les faries d'una altra manera. Això no cal analitzar-ho gaire: en aquell moment et va semblar que ho volies fer així. I a vegades t'equivoques i et sap greu. Jo no he tingut fills.
¿I et sap greu?
Molt. Sempre vaig pensar que en tindria. Abans de fer teatre, vaig fer de mestra a l'escola Isabel de Villena de nens de tres i de sis anys. Vaig tenir l'Anna Casassas, l'Albert Mestres, que després em va dirigir una obra. M'agradaven les criatures i pensava que arribarien els fills. Dius: la decisió és teva. És evident, i he tingut relacions importants amb qui n'hauria pogut tenir, però no sé què devia passar.
¿Perquè vas treballant i et va semblant que al futur hi pot haver una possibilitat?
Sí.
¿Ets conscient del moment en què vas dir ja no serà?
No, devia arribar i m'ho devia negar. Tinc dos nebots que me'ls estimo molt i quan van tenir fills vaig pensar: ara series àvia, quina pena. M'ha sabut greu. M'hauria agradat moltíssim, és allò de la continuïtat.
A vegades penso: aquesta manera tan intensa com visc, que és com si s'acabés el món, ¿amb el temps es calma? ¿L'experiència dona serenitat o un és com és per sempre?
Jo les coses les visc de vida o mort. Dec ser estranya, perquè l'edat ha de donar serenitat, doncs mira, jo no dec ser així. A mi m'hi va la vida amb tot. He fet les coses més per intuïció que per intel·ligència.
¿Quin exemple me'n donaries?
De petita, a l'escola fèiem teatre i mai vaig fer cap paper perquè tenia vergonya. Unes amigues, que feien El retablo de las maravillas de Cervantes, em van dir: "Va, faràs de capitán!". I encara riuen: "Ens vas fotre l'escena a la merda i després va i et guanyes la vida de teatre!". Més tard, dues mestres anaven a l'escola d'art dramàtic Adrià Gual i em van dir: "Vine, que t'ho passaràs bé". I vaig demanar si em podria matricular només d'oïdora. Es van fotre a riure: "Escolta, si et matricules és per fer-ho! ¿què vols? ¿mirar com fan classe els altres?" I m'hi vaig matricular. L'Albert Boadella era professor i va dir: "¿Però aquesta noia per què s'ha matriculat? Està tan cohibida, ja es veu que no farà mai res". I quan ell ho explica diu: "A partir d'aquella vegada em vaig dir: mai més diré mai que una persona no serveix".
Jo quan tenia tretze anys era molt vergonyosa i no parlava i em posava vermella. I penso: compte amb els tímids, perquè pot semblar que no, però a dins hi ha tot un món amagat.
Esclar que sí. La vergonya la vas perdent, però ets tímida tota vida.
¿En quines situacions se't manifesta ara?
Hauria d'anar a preguntar una cosa i em costa, llavors em sap greu deixar-ho de fer per vergonya.
Quan m'hi trobo, m'ho recordo: mai te'n penedeixes, d'haver vençut la vergonya.
Clar. I en canvi sí que et penedeixes d'haver deixat de fer una cosa per vergonya. Som així, però ho hem de poder superar. I et diuen: ¿com pot ser que surtis a l'escenari? No té res a veure, hi ha molts actors i actrius molt tímids i boníssims, sovint més que els qui són molt segurs. Els reconec: aquesta persona és vergonyosa però quan s'aprèn el paper, es converteix en un altre.
Has treballat d'actriu més de seixanta anys, has vist molts actors que han estat de moda. ¿L'èxit és passatger?
Quan no surts a la televisió, ja no ets ningú. Em vaig trobar una actriu jove, parlàvem i li vaig dir: jo també soc actriu. No em coneixia de res. I mira que encara actuo.
¿Els actors grans s'obliden molt ràpid?
Sí, sembla que en aquest país petit n'hi pot haver un de bo, però dos ja no. Però si som un país petit i n'hi ha deu de boníssims, millor, ¿no?
¿És un país que castiga?
Sí.
¿És una qüestió de gelosia perquè el pastís és petit?
Potser n'hi ha més per això. Però ¿per què només hi ha d'haver una gran actriu? I, joves, grans, d'edats diferents.
Ara hi ha l'Emma Vilarasau. ¿Però només hi pot haver l'Emma?
Quina bestiesa, però és així. Mira la Sardà, i era bona.
¿T'han agafat com a bandera?
Crec que mai.
¿I això té la part bona?
No hi he pensat mai: he treballat, ho he fet tan bé com he pogut, he tingut crítiques esplèndides, i tots els premis que es poden donar en teatre, a part de la Creu de Sant Jordi o el Premi Nacional de Teatre. Tot i que això dels premis és molt relatiu perquè sempre veus gent boníssima que no en té i gent que en té i que no n'hi ha per tant.
Em deien: tal cantant està a tot arreu no perquè sigui un gran músic sinó perquè és un gran venedor.
És que val més això que res. Si no, ¿com entendries que un mal cantant, horrorós i desagradable com el Julio Iglesias destaqués tant? Amb diners al darrere una persona mediocre pot triomfar i una de boníssima, si no hi poses diners, resulta que no.
¿Això es pot aplicar als actors? ¿Si hi ha una bona campanya al darrere?
És evident. La gent: "M'agrada molt aquell!" I li agrada perquè s'ha invertit per enaltir-lo.
Acabem cantant cançons perquè ens les han posat cent vegades a la ràdio.
La Rosa Renom és una de les millors actrius que tenim, però té una manera de ser contrària a això: és discreta.
¿T'has sabut vendre?
No, i a sobre no he tingut representant. En vaig tenir una cinc minuts i va anar tan malament que li vaig pagar el tant per cent i la vaig engegar. Per culpa seva a la pe·lícula Lola, de Bigas Luna, em van posar Carmen Sansa. Una amiga em diu que hauria de tenir representant per treballar en més pel·lícules, sèries, a Madrid. Doncs mira, m'és igual. Un dia vaig decidir que feia el teatre aquí i prou.
¿De què estàs més orgullosa d'haver dit que no?
A alguna pel·lícula del principi del destape, en què el guió era una merda i t'havies de despullar perquè tocava. A mi m'és igual despullar-me, perquè soc nudista i tota la meva vida he anat a la platja nudista, però allò no ho volia fer.
¿Dir que no a això té un preu?
És possible. També m'han rebutjat per estar lluitant pel país, però és que m'és igual: si algú no em lloga per les meves idees polítiques, ni ganes, perquè no ens entendríem.
Cites Pau Casals: "M'agrada i m'importa el que faig, però primer soc jo". ¿Què és el que et toca d'aquesta frase?
Que el que jo penso del meu país, de la meva llengua, va abans que la feina que faig d'actriu.
No acostuma a ser així, en general, ¿oi?
El Joel Joan també és així, quan cal dir "jo això no ho faig", ho diu. Però es porta més allò de no em comprometré ni amb això ni amb això ni amb res, així em llogarà tothom. Jo si hi ha una idea que la veig molt clara, no pensaré en la feina. Potser he tingut sort, perquè n'he tingut molta, però quan tenia vint anys ja era així.
Has viscut tota la vida d'actriu, és un èxit i una excepció. ¿Quina relació has tingut amb els diners?
No soc una persona que gasti molt, ni tampoc soc una formigueta. Quan feia de mestra, tot el dia estava amb canalla, sortia a les sis de la tarda, tenia un taxi contractat a la porta, i feia dues funcions al Romea, i encara després anàvem a la Cova del Drac i fèiem una funció de matinada. Vaig anar al metge i em va dir: "¿Ja descanses?" "No, dormo poc." "¿Què vol dir?" "Dues o tres hores." "Ves-te'n i quan dormis ja tornaràs". I fins i tot la Carme Serrallonga, que n'era directora, m'havia donat festa algun matí per poder fer televisió. Però no arribava a tot i vaig haver de deixar l'escola plorant.
¿Què t'agradaria que et passés?
Que pugui continuar treballant com ara.
¿No penses en el demà?
M'he arribat a plantejar: "Carme, has treballat molt, no agafis res més nou". Perquè hi ha Rose, de Martin Sherman, que tinc moltes ganes de fer-la més; hem estrenat al Molino un segon espectacle amb el Joan Isaac. Hi ha la Isabel cinc hores, que és un monòleg sobre la primera dona sindicalista catalana. I un espectacle amb textos de la Maria Aurèlia Capmany. M'agradaria recuperar-ne de Bertolt Brecht. I penso: frena, no agafis res més nou. Però mira, un musical guapo sí que m'agradaria fer-lo.
¿Quina idea tens de la mort? ¿Hi penses o no?
És el que t'he dit, quan vaig fer vuitanta anys vaig pensar: a partir d'ara és propina. Ma mare va morir quan li faltava mig any per fer-ne cent. I en canvi, el meu pare es va morir quan jo era molt jove. I cada cop que estrenava una obra pensava: no em veurà, i em fotia a plorar. Perquè em deia: "¿Ara estudies teatre? ¿No estaves bé fent de mestra?". I suposo que li hauria agradat veure'm. Llavors penso: ja sé que la mort ha d'arribar, però com que tinc la sort d'estar bé, aniré vivint. I si algun dia em fa mal això o allò, hauré de fer el que fa la majoria quan es fa gran, de prendre'm antibiòtics o el que toqui. Estic contenta d'haver tingut aquesta vida en què he pogut fer el que m'agrada, tant quan vaig ser mestra com quan he fet d'actriu. Però no em fa por la mort, em pot saber greu pel meu company, perquè no el vull deixar sol. Però escolta, que s'espavili i que sigui feliç, només faltaria! Un cop ja no hi ets, l'altra persona ha de lluitar per ser feliç, i si trobés una altra persona, seria el més normal.
Normalment la gent és gelosa fins i tot d'això, ¿oi?
Si ja no hi ets, ¿no vols que estigui bé? Si en lloc d'estar sol, està més bé amb algú i es poden enamorar i estimar i fer-se companyia, al·leluia. Si ho pogués veure diria: mira que bé.
