Quedem un vespre de diumenge al seu pis, en un àtic de l'Eixample, on al terrat té farigola, espígol, lilàs, un roser, un llorer, una petita olivera: un record del poble on va néixer fa setanta-un anys, la Gornal. Quan obro la porta, just se'n va la Ce, amb qui havia estat parella durant molts anys i amb qui ara té una profunda amistat. Hi arribo amb No faré cap més llibre, el retrat de dues-centes pàgines que li ha fet Albert Om.
L'Albert comença amb una pregunta que et faig jo també: ¿com ha anat tot, Marina?
Molt millor del que esperava. El meu destí era ser dependenta. De petita tenia dificultat per estudiar, per concentrar-me, i d'amagat anava a escoltar els assajos amb què l'orquestra es preparava per a la festa major. Tenia fascinació per la música: amb una capsa de sabates i unes gomes em vaig fer una guitarra. Sentia cantar la meva mare mentre rentava la roba al jardí, i cantava tan bonic: "él vino en un barco de nombre extranjero..." i ho ajuntava amb: "som i serem gent catalana, tant si es vol com si no es vol". En aquella època sempre senties dones cantant: mentre escombraven la cera o estenien la roba. I també em fascinaven les músiques de missa, de funerals, les trobava bestials.
Un mestre et va dir que no valies per cantar.
Vaig demanar a la meva mare que volia aprendre música i me'n va ensenyar un músic d'orquestra. Un dia, va trucar al timbre i vaig obrir: "¿Que hi ha la teva mare?". Em vaig quedar escoltant-los darrere la porta: "Mira, Maria, és que aquesta nena no serveix per cantar, esteu llençant els diners". I se'n va anar. Va ser la primera vegada que dintre meu vaig sentir una paraula que descobriria temps després: injustícia. Vaig plorar molt, i vaig créixer de cop: em vaig adonar de com s'equivoca la gent gran.
I als setze anys et vas plantar a Barcelona.
Recordo estar asseguda en un banc de la plaça Catalunya amb La Vanguardia a les mans, mirant els anuncis de feines que publicaven. Vaig treballar de tot: d'envasadora de fundes de bombons en una fàbrica, de dependenta en una llibreria, d'infermera. Fins que vaig sortir d'espontània en un concert, em van escoltar el Josep Maria Espinàs i la Laura Aymerich, ho van dir al Lluís Llach i ell em va cridar a casa seva, cosa que va ser bestial. Em va fer cantar amb el seu piano i em va proposar de cantar les primeres parts dels seus concerts. Va ser tan inesperat: vaig deixar totes les feines que tenia.
Si l'escola no t'anava bé, ¿a on has après més?
La cançó catalana ha estat la meva escola. Pel Raimon vaig conèixer els grans poetes, que desconeixia per complet: des d'Ausiàs March fins a Salvador Espriu. Les primeres cançons del Serrat em van posar imatges a tot el que veia a la infància: al drapaire que passava per casa, al campanar de la Cançó de matinada. Del Llach, la tendresa amb què cantava la quotidianitat [canta]: "Com un arbre nu, com dibuix fet al vent, com un arbre nu, jo, l'ocell". Em va ensenyar a valorar les coses que veia cada dia. I de la Maria del Mar, poetes com Rosselló-Pòrcel. Van ser la porta d'entrada a molts llibres.
¿Com has viscut l'amor?
¿Com el visc? Sento que hi vaig entrar d'una manera molt abruta. Perquè quan tenia dotze anys, tenia molts pits i vaig tenir la regla molt aviat. I sempre hi havia homes grans que em fotien mà, fins i tot alguns nens de la Gornal m'assetjaven. Eren petites violacions, però creia que potser era natural, perquè ningú en deia res. Et grapejaven per tot arreu. No em va causar un trauma perquè, ruc de mi, em pensava que era una cosa normal. Però els hi va passar a moltes nenes. El Sisa em va dir: totes les meves nòvies m'han explicat el mateix, totes. El veritable desig el vaig descobrir amb Moustaki.
¿Com et feia sentir?
Ell sortia del Palau de la Música per la porta dels artistes i hi havia un munt de noies guapíssimes esperant-lo i venia amb mi, i ho trobava increïble, perquè em sentia lletja. Era un amant molt suau, molt tranquil, no era atabalat. Venia aquí, s'asseia en aquest sofà i dormia en aquest llit. M'agradava com era físicament, com cantava. Em trucava, m'enviava els bitllets d'avió, em portava a tot arreu a cantar. Fins i tot quan vaig conèixer la meva exparella, li vaig dir: jo amb ell ja tenia una relació abans de coneixe't a tu. I estigués amb qui estigués, la mantenia.
¿Vas estar amb ell fins al final?
Fins que va morir. Em va reconstruir com a dona. Perquè vaig entrar al sexe a bots i barrals, i ell em va fer descobrir el sexe amb amor. Cantàvem, anàvem a restaurants molt bons i després fèiem l'amor, però no com una cosa separada, ell em deia que era una continuació de tot. Em vaig sentir molt estimada i em va donar molta autoestima. Primer, perquè m'admirava com a cantant, em va dir que la meva veu i la d'Édith Piaf eren les més boniques que havia escoltat mai.
¿Què t'agradava d'ell?
El sentit de l'humor, que parlava cinc o sis llengües: era grec, però sabia l'hebreu perquè la seva mare era jueva, italià, francès, castellà, català. Un dia vam anar a Granada i a l'Alhambra intentava desxifrar què posava en àrab antic, perquè també sabia àrab. Era bestial.
Al llibre dius a l'Albert: "M'he enamorat bojament, m'he enamorat més suaument, m'he enamorat com si només existís allò a la Terra, m'he enamorat que hauria donat la vida, que ho deixava tot i em gastava els diners per veure aquella noia."
Sí, vaig descobrir l'amor amb una noia i també em va agradar. Soc bisexual.
Dius que les crisis que has tingut no han sigut d'edat sinó d'amor.
Tinc setanta-un anys i no tinc la sensació de tenir aquesta edat. No he tingut mai crisis d'edat, sinó d'amor.
¿Com has viscut les ruptures?
Amb la Ce [la dona que sortia just quan he arribat] mira quina relació tan forta ha quedat, ens veiem molt.
¿El desamor és la devastació?
En estat pur. És el que més em pot desestabilitzar.
¿Ha tingut més pes un trencament d'amor que qualsevol altra cosa?
Per descomptat. ¿A tu no? El desamor és el que més m'ha desestabilitzat. Els trencaments amorosos són el pitjor mal que he sofert, més que quan vaig tenir un tumor maligne. El tumor sabia que aniria a Bellvitge, me'l traurien i ja està. En el tumor no hi penso, ja va passar, però en el desamor, sí: és una presència. I quan parlo d'amor vull dir d'una relació real, del dia a dia. Les tres coses que m'han guiat en aquesta vida terrenal que vivim i de la que ja me n'estic acomiadant...
¿Acomiadant?
Tinc setanta-un anys i estic en el camí de recollir els fruits de tot, estic encarrilada cap allà: no començo la vida, l'acabo. No sé quant queda de camí, però que estic encarrilada cap al final és evident. Tu estàs al principi, no estàs ni a la meitat, però jo estic a prop del final.
¿I quines són les tres coses que t'han guiat?
L'amor, el compartir i la música. Però en la música mai he tingut crisis com les que he tingut en l'amor. Sempre he anat cantant, més o menys; tenint èxit, més o menys. I em sorprèn, perquè creia que a mesura que m'anés fent gran, hauria vingut menys gent als concerts i no, l'altre dia vam fer sold out. Sempre he pensat que cantar és un ofici que és fa amb el cos: amb les mans, amb la memòria, amb la sensibilitat, amb el cap, amb el cor.
Al llibre dius que tens hipersensibilitat. ¿Com la definires?
Que no hi ha res que no t'afecti: una pel·lícula, una discussió, haver tractat malament algú sense voler. Quan surto a cantar, amb el Xavi Lloses [el seu pianista] ens agafem la mà i ens diem: avui ho donarem tot, com si fos la penúltima vegada. [Surt cap a la terrassa i la segueixo]. Mira com està ara el cel, vas veient com es va enfosquint, i si et lleves de matí veus com torna el dia, com la Terra gira: un dia més, ¿què t'espera avui?, ¿com aprofitaràs el dia?, ¿com el despreciaràs?, ho veig tot com un cicle.
¿Sí?
A la vida has de triar les persones amb qui vius i les persones amb qui moriràs. Les has de tenir ben triadetes: tinc una edat suficient com per saber amb qui puc compartir confidències i amb qui em puc apropar cap a la mort. Igual que sé quines són les que m'han ajudat a viure, les que m'han impulsat, m'han animat. La paraula animar ve d'ànima: qui t'ha donat ànima.
¿Com es trien les persones que t'ajudaran a morir?
És instintiu.
¿Com un animal?
Sí. ¿Per què un animal va amb un i no amb un altre? En un bosc veus com s'apropen, s'aparellen. Jo, que he nascut al camp, tinc molt clar que hi ha una cosa instintiva en els animals i en les persones.
¿Saps quines persones són les que t'ajudaran a morir?
Sí, la que ha marxat n'és una. Jo espero morir-me abans que tots els meus amics.
¿Com vius la idea d'apropar-te a la mort?
De manera natural. He observat molt la gent gran: vaig veure com la Viqui Molins s'anava preparant.
¿Com et prepares?
Només que tinguis el pensament posat en el fet que res és etern ja et prepara. Res és etern. Aquestes flors de la terrassa que ara veiem un dia es moriran, i aquests llums que il·luminen el carrer un dia es fondran. Aquí davant hi ha un hotel i potser el destruiran i hi construiran unes cases. La vida és un canvi constant que mai s'atura. Cada dia et lleves d'una manera diferent, et poses vestits diferents, vas canviant de perfums, de persones. Tot es va transformant: aquestes plantes faran olor quan vingui l'estiu, unes brotaran, d'altres, no.
I tu, ¿en què t'estàs transformant?
En una persona que de mica en mica va envellint, i que de mica en mica perdrà facultats.
¿Quines?
No sé quines em tocaran. M'agradaria morir en plenitud, però això no ho puc escollir. El que puc escollir és una bona alimentació i uns bons hàbits. M'agradaria morir d'un paro cardíac, com la meva mare, això seria ideal. Tot i que diuen que fa mal al pit. Aquesta cosa tan perversa dels anys, que t'envelleixen i et treuen facultats, no ho detesto: m'ha aportat molta serenitat i perspectiva. Veig gent enrabiada perquè es fan vells: ostres, ¿però i tot això que has après? ¿i tota la calma que tens? [Canta]: "Calma per no enfonsar-se, calma per ordenar-te el pensament".
¿La solitud espanta?
No, perquè no em sento sola. Sento que formo part integrant de tot: vaig a l'Ateneu i encara que estigui llegint sola, hi ha altres que estan llegint com jo.
Dius que és important dir gràcies, sisplau, per favor.
Vaig fer una cançó que deia "Trátame bien, te trataré bien". Tot m'ha anat tan bé, però en canvi la meva formació acadèmica és tan escassa, que podria estar fent qualsevol treball: en una botiga, de cambrera. I en canvi, surto a cantar, ens paguen cèntims, ens aplaudeixen, tinc un reconeixement, és bestial. Vaig veure una cantant tractant molt malament algú que la saludava i em va ensenyar el que no havia de fer mai.
¿Tens la sensació que si no haguessis marxat a Barcelona, potser ara estaries vivint a la Gornal amb ves a saber quants fills?
I tant. Per això estic contenta. Però no sé com hauria estat la meva vida, potser amb fills hauria estat més feliç.
¿T'hauria agradat tenir-ne?
En un moment determinat, sí.
¿De què et penedeixes?
[Canta] No, res de res, no em penedeixo de res, ni del bé que m'han fet ni del mal, tot plegat m'és igual...
¿Quina és la Marina que més t'agrada?
La de l'escenari. Perquè l'escenari no et deix mai mentir: ni en el teu estat d'ànim.
És interessant, dius: "He de fer plorar però no puc plorar".
Sí, perquè no pots mentir, i alhora, ho has de dissimular tot. M'agrada que plori el públic, però jo, no, mai, ho he de controlar. M'he d'empassar aquell moment meu: paro, bec aigua. Aquests dies, he cantat en un estat molt delicat. Vinc d'un tumor, d'una depressió profunda, i em medico perquè ara tinc molts concerts i he de fer que els altres plorin i s'emocionin, però jo, no. Estic en un moment d'hipersensibilitat per la malaltia, pels anys, per la vida que se'n va. Moltes coses. Tinc molta gent que s'ha mort al meu voltant.
¿A què t'agafes quan tot s'esfrondra?
A la meva fortalesa, a no deixar-me emportar per la hipersensibilitat, que és la que em fa cantar bé, però també em porta a estats de molta malenconia. M'agafo a una força que no puc definir. La tenim la gent autodidacta, els que ens hem fet a nosaltres mateixos, els que hem tingut una vida molt complexa.
¿Té a veure amb la infantesa?
Clar. Quan el meu pare i la meva mare discutien em feia terror. Tenien cinc fills i estaven aclaparats. Però de tot n'he après.
¿Què s'aprèn de veure els pares discutint?
Quan ets petit, no ho entens, no saps què els passa. Però mira, quan algú discuteix pel carrer m'agrada parar i escoltar-los.
¿Per què?
Per veure què dimonis els està passant. Camino a poc a poc, faig veure que miro el mòbil, m'interessa veure com ho resolen, perquè veig que encara puc aprendre de tot.
¿I quina és la Marina que no t'agrada?
La impulsiva. Ara ja no ho soc tant, però abans deia tot el que pensava. Ara intento tenir un aturador: això no ho diguis perquè no t'ho han preguntat, no posis murga. Sobretot a les entrevistes, no parlar malament de ningú. ¿Que he d'anar a parlar malament als setanta anys? No me'n queden prous per després anar a demanar disculpes. Intento perdonar-ho tot [canta]: "Tot el bé que m'han fet, tot el mal...". No em costa gens demanar perdó, ho trobo com una alliberació, crec que és gairebé per egoisme personal. Encara que impliqui una mínima humiliació, ho prefereixo, perquè no puc tenir un pes a dintre.
¿Quina relació has tingut amb els diners?
Des dels setze anys que visc dels meus cèntims. Als tretze ja treballava venent diaris i vaig aprendre que he de viure per mi.
¿En tens per viure fins al final?
Fins que em mori. Tinc setanta-un anys, tampoc cal tenir-ne gaires! Si a nostre senyor se li acut que he de viure fins als cent, potser no! Vaig estar a la SGAE, en un departament en què estem obligats a donar diners als nostres associats si demostren que no en tenen. I vaig veure cantants molt famosos que havia admirat de jove demanant-ne. Va ser una lliçó que vaig aprendre de jove, que no havia de malgastar. Tampoc estalvio: m'embolico molt amb els autobusos i vaig sempre en taxi. Em puc permetre aquest luxe.
¿Quina cançó et dona més drets d'autor?
No ho sé, perquè les cançons del Moustaki no són meves, de La gavina tampoc en soc l'autora, només hi ha la part d'intèrpret. Però l'únic que pot viure dels drets d'autor és el Serrat. Collons, quines preguntes fas! M'agrada.
¿Què et ve al cap si dic Teresa Rebull?
Estimació absoluta, de qui més he après: em va explicar tota la República, la Guerra Civil i l'exili. I cantava amb molta passió, ¿per què? perquè va viure la guerra. I això quan l'escoltes cantar, es nota.
¿Avui trobes a faltar aquesta força?
Sí, els qui canten ara no han viscut la guerra ni l'exili. Guerra Civil vol dir que a la Gornal es mataven entre veïns i això la Teresa Rebull ho va viure. Però ara també hi ha cantants que m'agraden molt: el Roger Mas, el David Carabén, el Ferran Palau.
¿Què em diries de Salvador Espriu?
Estàvem parlant, trucaven al telèfon, s'aixecava a poquet a poquet i deia: "Amb tantes coses que hi ha, i ara només falta que parlin per telèfono!" Imagina't! Se sentia agobiat per una trucada, perquè l'interrompia. Un dia em va dir: "Vostè, Marina, m'agradaria que un dia vingués a vistar-me en faldilles". Me les vaig anar a comprar, i només me les posava quan quedava amb ell. Li vaig demanar cançons i em va escriure un Nou cant dels ocells, i com que ell em va demanar això, la feina va ser meva d'anar a comprar les faldilles. Eren llargues.
Maria Aurèlia Capmany deia que Catalunya oblida els seus homes i dones. ¿Encara passa avui?
Sí, és el que més defineix el poble català: l'oblit, el reconeixement post mortem i el reconeixement quan una persona ha viscut fora del país. La Capmany em va dir: Catalunya és un escorpí que es mata a si mateixa.
¿Ara també oblidem massa ràpid els escriptors d'abans, les cançons tradicionals, la nostra llengua?
Sí, som així. Potser perquè som un país molt petit.
¿Per què se t'ha perdonat que cantessis en castellà?
Hòstia, ¿què m'han de perdonar?
Hi ha a qui se li ha fet creu i ratlla i a tu no.
Primer, vaig fer un disc en castellà perquè tenia una gira a Xile, a Buenos Aires i a Paraguai i vaig pensar: ho cantaré tot en català i faré unes quantes cançons en castellà, perquè no sigui tan esgotador per qui ho escolta, que no entén el català. Però entre el Serrat i jo vaig van passar molts anys, és diferent. Aquí no canto ni una cançó en castellà. Va ser una cosa més que vaig fer, com un experiment.
¿Quina bandera agafen ara els músics?
No ho sé. La meva és la de l'honestity, la de mostrar-te com ets sense perdre mal.
Al llibre expliques que quan es va morir la teva mare, el teu pare, davant del nínxol, li va dir el que no li havia dit mai.
El meu pare davant la tomba de la meva mare va dir: "Sàpigues que t'estimo i que t'he estimat sempre". Em va impactar molt: mai havia sentit que li digués que l'estimava. Vaig pensar: hòstia, les coses s'han de dir en vida. Perquè la meva mare sempre em deia: "Fillet, a mi les flors porta-me-les ara que estic viva, no al cementiri". El pare, aquell matí en què havíem d'enterrar la mare, em va demanar que l'acompanyés a la vinya perquè els cirerers havien florit. Vam travessar la carretera, ell portava les tisores de podar, que ara les tinc jo perquè me les vaig voler quedar, va collir unes branques gegants plenes de cireres vermelles i les va posar sobre el fèretre. Quina imatge més potent. I quan la posaven dintre el nínxol li va dir: "Sàpigues que t'estimo i que t'he estimat sempre."
Dius: "Perquè la mort no fos tan rotunda, estaria bé que morts i vius ens trobéssim cada deu anys".
Això seria bestial. És el meu somni.
Digue'm tres persones amb qui t'agradaria retrobar-te.
Els meus pares per davant de tot.
¿Què els diries?
Que els estimo, que m'agrada veure'ls, tornar a sentir la veu de la meva mare quan cantava. El meu pare allà a la vinya. I després, els amics i amigues que he anat perdent. Tinc més por que es morin els meus amics que jo. Molta més. No podria suportar-ho [s'emociona]. Prefereixo morir jo que la gent que m'estimo. Perquè és un patiment irresoluble. No podria. Estaria tot el dia pensant: ara faria això, ara tindria tants anys. Costa molt entomar la mort dels amics. La dels pares és la que menys.
¿Ah, sí?
Clar, és una tradició. De petita quan el meu pare anava d'enterro es posava el vestit de mudar, tot negre amb corbata, ja veies que passava algo. I sabates, no espardenyes. Jo tindria por d'una enfermetat que em destruís físicament i ho veiés. Però de morir, no. Em fa més por la mort de les persones que estimo: el Josep Tero, la Ce, tota aquesta gent tan íntima, penso hosti, que em mori jo abans. És un dolor que no és cura i que no hi ha consol, perquè és una mica com la pròpia mort. La mort de l'Ovidi, que és la primera del món de la cançó, em va costar molt. Pensava: però si és un que cantava com jo.
Si ara cantessis "Mare de déu, que la vida ens doni una mica, una mica de...":
Tot. D'amor, de cèntims, d'amistat, una mica més de vida, de sensibilitat, de paciència, de saber perdonar bé, de no tenir rancúnia. La Maria del Mar es va enfadar un dia en un viatge i li vaig trucar i li vaig demanar perdó.
¿Fins a quin punt entre tu i la Maria del Mar hi ha hagut rivalitat? ¿O és perquè sou dues dones i us comparen?
No n'hi ha hagut. No hi ha hagut competència mai, perquè cantem molt diferent i físicament som molt diferents: ella és la guapa i jo soc com soc. Si jo també fos tan espectacularment guapa com ella, alta, amb els cabells llargs, el parlar mallorquí, però no. Per tant, no pot ser rivalitat.
Però sí que dius que l'envejaves, ¿com ho vas fer per convertir-ho en admiració?
Tenint ganes d'aprendre d'ella.
Ara que us heu fet grans, ¿tot és diferent?
Tot és diferent i tot és igual.
¿Amb quina cançó acabaries?
[Canta]: Si et deixen d'estimar, s'apaguen totes les coses, et preguntes si estava escrit, si havia de ser així. Si et deixen d'estimar, mires el riu, mires les canyes, ets en el pedregar, mires com tot se'n va. Desitges només morir d’un llamp, morir d’un llamp, morir d’un llamp, morir d’un llamp com els llops. Morir d’un llamp, morir d’un llamp, morir d’un llamp, morir d’un llamp dins del bosc.
* Marina Rossell canta a Luz de Gas el dijous 13 de març a les 21.00 h dins la programació del Barnasants.
No faré cap més llibre. Retrat íntim de Marina Rossell
© Albert Om
© Univers Llibres, 2025
Converses acull entrevistes fetes a la nostra manera.
