Vaig fer el curs d'Introducció a la Psicoanàlisi al Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya i la classe del psicoanalista Octavio García em va agradar molt. És per això que avui l'entrevistaré. Pujo les escales de la seva consulta i topo amb una metàfora: he trucat a una porta equivocada (si em psicoanalitzessin, ¿em dirien que busco coses allà on no toca?). Un pis més amunt, m'obre. Asseguts al costat del divan on escolta els seus pacients, ens invertirem els papers: seré jo qui li faré preguntes, i ho faré tal com ho fa ell, sense jutjar i sense saber del tot a quins temes anirem a parar.
¿Quins són els malestars d'avui més comuns?
L'angoixa, que és un sensació, mai té una raó clara. Els sentiments depressius, no trobar un sentit a la vida. Les relacions de parella, que són una font de malestars. I ara també les qüestions relacionades amb el gènere, la identitat sexual o l'excés de llibertat sexual sense límits.
La psicoanalista Neus Carbonell em deia que tenia pacients que defensaven les relacions obertes, però que quan es psicoanalitzaven, s'adonaven que ho patien molt, que el que volien era tenir parella.
Creiem que el que pensem i sentim neix exclusivament de nosaltres, i no: som fills del moment que vivim. Som tremendament influenciables: ara estan de moda les parelles obertes, i hi ha qui creu que això és el que vol i no s'adona que ho vol perquè és el que es porta.
Quan una situació que vius et supera, ¿què passa?
El trauma és això: una experiència que desborda les teves capacitats de processar-la. Si aquell dolor no el pots digerir, o bé t'acabarà fent mal a tu mateix o bé farà que facis mal a algú altre. Un exemple freqüent seria algú que se separa i comença a tenir relacions: en comptes d'elaborar la pèrdua, fuig per no sentir-la. Però això comporta riscos: desil·lusions, frustracions.
¿I el mal a un mateix?
Si aquest dolor no pot sortir del cos a través de la paraula, que és el canal fonamental amb què processem els malestars, es manifestarà a través del cos. El somatitzarà amb l'angoixa, les depressions...
Llavors, ¿el que callem ens emmalalteix?
Exactament. Callar et pot fer emmalaltir de diverses maneres. Si tanques el patiment a dintre i no li ofereixes una sortida saludable, anirà picant, t'anirà menjant, t'anirà fent mal. I això té efectes diversos: en el sentit que dones a la vida, en la manera com vius les relacions, en com estimes el teu cos, els teus pensaments.
Freud deia: "Les emocions que no expresses mai moriran, han quedat enterrades vives i tornaran més endavant". Però no és una qüestió de futur, també et deu condicionar el que fas i deixes de fer ara, ¿oi?
El temps no arregla les coses, només les tapa i les calla. El temps algunes coses les deixa passar, però n'hi ha d'altres que és com si les congelés. El psiquisme les enquista i les deixa tancades durant anys i tornen quan ni les recordaves. Una pèrdua molt significativa a la infantesa pot quedar enquistada i reaparèixer, vint anys després, amb una pèrdua petita que ve acompanyada d'una reacció desproporcionada.
¿Els traumes del passat de quina manera es manifesten en el present?
Amb símptomes: comportaments repetitius, dinàmiques que es tornen a presentar. Allò que dius: ¿per què em torna a passar això? ¿per què torno a caure amb la mateixa pedra?
¿Quin exemple em donaries?
La primera relació de parella ocupa un lloc molt especial, perquè és el descobriment d'una sensació. I la forma com la vius i el significat que li atribueixes marca les experiències futures.
Hi ha persones que és com si necessitessin ser maltractades, ¿oi?
Busquen l'afecte de l'única manera que l'han trobat, a través del maltractament. Les persones que han estat maltractades no coneixen una altra manera de relacionar-se, i, per tant, reprodueixen l'únic que han viscut. I això és destructiu, perquè la seva vivència relacional està configurada d'una manera molt perjudicial.
¿I això es pot reconfigurar? ¿O és tan fondo que costa?
Depèn de com de fondo sigui. Si ha estructurat el seu psiquisme d'una forma profunda, no es podrà modificar al cent per cent. Quan construeixes una casa, has de fer uns bons fonaments. Els fonaments estructurals del nostre psiquisme determinaran gran part del nostre futur psíquic. Hi ha actituds que, prenent-ne consciència, poden tenir un destí diferent, però n'hi ha d'altres que són estructurals, que no canvien.
¿Què diu de nosaltres la persona que desitgem?
Depèn: si tries persones més autoritàries o més febles, més o menys intel·ligents, si tenen una atracció eròtica o són més aviat poc atractives. Tot això té components en la teva biografia. Però és un còctel de molts factors que no són fàcils de reconèixer. D'adults podem mirar enrere i entendre que certes eleccions estan lligades a un patró. La forma d'entendre'ns és mirant-nos enrere.
Tens en compte el llenguatge del cos.
El cos parla més que les paraules, el que passa és que no estem educats per llegir-lo.
¿I què diu?
Hi ha la proxèmica, la ciència de la distància corporal. Cada cultura en té una: a Catalunya parlem de prop i ens toquem, però si ho fas a Anglaterra, tiraran cap enrere.
Digue'm exemples petits.
A la consulta, hi ha qui quan parla desvia la mirada o encreua les cames. Qui seu i tira subtilment la cadira enrere, qui la tira endavant. Quan entren, els dono la mà i hi ha qui te l'agafa amb fermesa, qui ho fa amb por, qui te la dona sencera, qui només t'ofereix la meitat. Tot el que fas amb el cos comunica i posa en joc sentiments.
Pots dir t'estimo i amb la cara dir el contrari.
El cos és més autèntic perquè és més inconscient que la paraula. La paraula és més manipulable.
Quan algú està enamorat, el seu cos brilla, no ho pot dissimular. O si està compungit, tampoc.
Exactament, i el cos al llarg de la vida es va configurant en funció de l'estructura psíquica.
¿El cos es fa en funció del que sentim?
Es va modelant en funció de les nostres experiències: del que sentim, pensem, patim. El cos expressa la interioritat, i si la interioritat està en conflicte, el cos ho ensenya. Una persona amb un cos tens té una ànima angoixada, enfadada.
Em fas pensar que hi ha cossos inaccessibles, que no els pots llegir la mirada.
Perquè aquest cos s'ha anat configurant defensivament per amagar la interioritat, potser per protegir-la o per tenir algun tipus d'avantatge sobre l'altre. Mires algú i té la mirada franca, et fa sentir confortable. En canvi, hi ha qui desprèn desconfiança: en aquells ulls no trobes ningú o mai saps què t'amaguen.
¿Hi pot haver una relació entre els traumes i les malalties que tenim?
No soc del parer que tota alteració física respongui de l'alteració psíquica perquè el cos, que és una maquinària meravellosa, també té les seves dificultats. Però el que he anat veient és que la gent que ha tingut una història afectiva més satisfactòria tendeix a emmalaltir menys. I que els qui n'han tingut una més difícil o emmalalteixen més o tenen més alteracions psicològiques. No sempre és així, però al llarg d'aquests anys he trobat molts casos.
¿I podries dir alguns exemples de somatitzacions?
Persones que reprimeixen l'agressivitat poden tenir mals de cap. Persones que tendeixen a retenir molt les emocions poden tenir problemes intestinals. No hi ha una línia directa que diguis: aquest problema generarà aquesta alteració, perquè és una qüestió molt personal. Però veus que quan algú té alteracions reiterades, molt sovint tenen a veure amb dinàmiques psicològiques que es repeteixen.
¿Un dels temes recurrents és buscar l'amor on no toca?
Per exemple. Que vagis a buscar l'amor on no toca i acabis fracassant, no una vegada sinó una rere l'altra, t'informa que vas tenir amors frustrats molt primaris. I això es va convertir en una espècie de patrofixa relacional que t'empaita a reproduir-ho perquè és l'únic que coneixes.
¿Un altre patró seria exigir molt a la parella?
Sí, exigir molt a la parella perquè de petit no vas rebre prou d'un vincle molt significatiu. Un home a qui la mare no va donar-li el que necessitava perquè, posem per cas, estava deprimida, podria configurar una exigència molt forta cap a la parella.
¿I que mai en tingui prou?
Clar, perquè encara que ho està exigint a la dona, en el fons ho està exigint a la mare a través de la dona. Per tant, la dona es converteix en una espècie de reproducció no conscient del que no va tenir a casa.
Llavors, ¿a través de persones d'ara ens relacionem amb persones del passat? Són com fantasmes.
Lacan deia que quan una parella va al llit, com a mínim hi van sis: els dos i els dos pares de cadascú. Les relacions són complicades perquè no hi arribem nets. Com més saludables som, més possibilitats tindrem de construir alguna cosa nova. En canvi, com més marcats estiguem per històries doloroses del passat, més condicionats hi arribarem i més difícil serà que surti bé.
Lacan deia que "la falta genera desig" i que "res no satisfà el desig del tot". ¿Sempre desitgem el que no tenim?
Clar, perquè el desig mai pot ser satisfet del tot. Si ho fos, no hi hauria desig per continuar la vida. El que passa és que n'hi ha de saludables i també de no saludables: els que estan vinculats a problemes de la infantesa, que no seran satisfets mai, perquè tenen a veure amb un moment de la vida que ja ha passat.
¿De què ens informa un somni?
De les dimensions més profundes del nostre psiquisme: dels conflictes, dels traumes. No somiem només de nit: ara tu i jo estem somiant a la cuina profunda del nostre psiquisme. El que passa és que és quan dormim quan els somnis emergeixen a la consciència. Un somni et pot parlar d'experiències que vas tenir en els primers mesos de vida, que ets incapaç de recordar. Fins i tot un somni et pot anunciar una malaltia que encara no dona símptomes, perquè el món oníric està en contacte directe amb el cos. Una persona pot tenir un tumor, no saber-ho, però el seu cos, sí. I que el somni l'avisi mesos abans que l'hi diagnostiquin els metges.
Recordo molt els somnis i m'al·lucinen: semblen pel·lícules surrealistes, lliures, sense cap mena de repressió. És com si de nit anés al cinema.
És que som més intel·ligents i sensibles quan somiem. Som més lliures, autèntics, lúcids, el que passa és que ho expressem en un llenguatge que no és el de les paraules, sinó el de les imatges. I són imatges que condensen molts significats que no sempre entenem.
¿Quins són els somnis comuns?
Hi ha els arquetípics: els de persecució, de caiguda de dents, de tornar a l'escola i suspendre un examen. Però el significat no s'ha de buscar mai per internet, perquè per molt que aparegui una simbologia universal –les dents, els cotxes, les cases– la història és teva. T'has de preguntar: ¿què he volgut amb això?
Hi ha persones properes que sempre surten als meus somnis, i d'altres, també properes, que no surten mai.
És possible que aquestes persones per a tu siguin les adequades per representar el que et passa.
¿Poden ser morts?
Absolutament. Si fessis una constel·lació familiar, et demanarien que escollissis persones que representesisn el teu drama. Aniries al públic i diries: ell representarà el meu pare, ella, la meva germana. I no agafaries qualsevol perquè qualsevol no et serviria. Agafaries algú que, per semblança física, per energia, encaixaria amb el que vols. El somni és igual, està fet d'una intel·ligència profunda que té present tota la teva vida.
¿Els somnis que es repeteixen nit rere nit t'estan anunciant alguna cosa?
Sí, és com si hagués algú dins teu que t'estigués picant a la porta per avisar-te que alguna cosa que no va bé. I la forma de dir-t'ho és insistint-te cada nit amb un mateix somni. Quan en una teràpia comparteixes el somni, el poses en moviment. I si afrontes el conflicte que t'anuncia, el somni comença a canviar fins que desapareix.
¿Tenim un aliat a dintre?
Exactament, el somni és un aliat: parla del que no veus de tu. És com obrir una finestreta i mirar molt profundament dintre teu. Erich Fromm al llibre El llenguatge oblidat parla del llenguatge dels somnis, dels mites i dels contes, que fonamentalment són imatges. A les cultures antigues la gent compartia els somnis, ara amb prou feines els hi fem cas.
¿Pot ser que els escriptors estiguin a un terreny proper al dels somnis? Perquè no hi ha repressió, i és com si no acabessis de saber d'on ve el que escrius.
Els escriptors estan en un territori fronterer: al límit del conscient i molt a prop del que no és conscient. És com si, nosaltres, que parlem en català, ens apropem a la frontera amb França, si no la traspassem, hi haurà gent parlant en català i en francès. L'escriptura et posa al territori de la imaginació, al límit fronterer del subconscient.
¿Què podríem fer amb els somnis?
Primer, recordar-lo. Segon, escriure'l. Tercer, compartir-lo. I quart, dibuixar-lo.
Parles dels somnis telepàtics, ¿existeixen?
I tant. Entre persones es poden donar connexions molt més profundes del que conscientment ens adonem. A vegades passa entre psicoanalistes i pacients que han estat fent consulta durant anys.
¿Que un somia en l'altre?
Més aviat seria que el pacient explica un somni que no sap de què va i el psicoanalista reconeix escenes del seu cap de setmana. Passa sobretot amb pacients en què els límits identitaris són fràgils o que tenen una labilitat emocional molt significativa i que són molt sensibles. Poden establir graus de comunicació que transcendeixen els límits perceptius, que s'endinsen a la comunicació extrasensorial.
Borges deia: "Uno debe pensar que la vida nos llega no sólo a través de los cinco sentidos, sino de un modo quizás misterioso." ¿Què me'n diries, d'aquest misteri?
El jo, la identitat conscient, és una part central, però no ho és tot: hi ha més dimensions de la interioritat.
Parla-me'n, que no me n'ha parlat mai ningú.
Carl Jung per accedir a l'inconscient feia servir la tècnica de la imaginació activa. Et poses en un estat receptiu i deixes que aparegui un personatge dins teu: hi parles, i resulta que aquest personatge que has invocat et pot ensenyar coses del teu subconscient.
El cos també informa, ¿oi? Com et sents al costat d'algú diu molt.
Hi ha la comunicació conscient i la inconscient. Estàs parlant amb algú i, sense saber ben bé per què, sents interès, malestar, atracció. I això, en comptes d'entrar per la via conscient, t'arriba per altres canals.
¿I pot ser a distància, sense tenir el personal davant?
I tant. Hi ha molts estudis que parlen de la parapsicologia com a ciència, que demostren la telepatia. La CIA, durant més de cent anys, va treballar amb persones amb sensibilitat especial per veure si podien localitzar llocs militars a milers de quilòmetres de distància. Eren vidents o persones amb capacitats excepcionals per tenir una percepció extrasensorial.
¿Estaries parlant d'una persona amb molta sensibilitat?
En algun grau tots en tenim, però es tendeix a inhibir-ho, perquè el món en què vivim és molt materialista, racional i se centra només en el que sentim amb els cinc sentits. Tot el que s'escapi d'aquí és qüestionat.
A vegades penso: va, passa per aquest altre carrer i hi trobo algú.
O la intuïció: penses en algú i et truca, i potser feia mesos que no us dèieu res. O sents que algú està malament, li truques, i efectivament.
O vas en un lloc per casualitat i coneixes una persona que t'agrada. Però, esclar, també podríem dir que és l'atzar.
L'atzar és l'explicació que donem al que no entenem. I existeix, però hi ha altres forces a la vida. Vaig conèixer fa molts anys una infermera que havia treballat durant més de deu anys a l'Àfrica i em va dir: "Em va costar molt acceptar-ho, perquè d'entrada no tenia ni cap ni peus, però al final vaig haver de reconèixer que aquella gent escoltava els meus pensaments. A vegades sabien el que jo pensava, perquè m'ho deien. Al principi ho negava, però a força de trobar-m'ho, vaig adonar-me que aquella gent conservava capacitats que al món modern, simplement, hem perdut".
Em venen al cap persones que sé que quan llegiran això diran que són bestieses. Però aquestes mateixes persones parlen de senyals: "Que hagi passat això és un senyal". ¿Un senyal de qui? ¿Tots, d'alguna manera o altra, anem a parar al terreny màgic?
Els éssers humans, per molts racionals que siguem, mai ho som absolutament. La interioritat transcendeix la racionalitat.
¿Hauríem de guiar-nos més per aquestes intuïcions, pels petits indicadors del dia a dia? De fet, quan un projecte s'encalla molt, ja vol dir alguna cosa. O quan en una relació tot és fàcil, també.
Ens hem de deixar guiar per indicadors o senyals de la vida perquè, encara que no entenguem exactament d'on venen ni què volen dir, ens suggereixen camins rics. Per exemple, coneixes una persona que et parla d'un tema que t'interessa. Pots dir: és casualitat, i passes de llarg. O pots dir: potser aquí pot néixer una amistat. Les petites intuïcions poden ser deixades de banda o poden ser agafades com a indicadors fèrtils.
On hem anat a parar, ¿eh?
Les psicoanàlisis també són així: començo la sessió amb el pacient i no sabem on acabarem. L'important és que ell i jo ens deixem portar pel corrent posant el mínim de condicions possibles, perquè és així com podem arribar a territoris desconeguts.
Converses acull entrevistes fetes a la nostra manera.
