Júlia Viejobueno als vint-i-tres anys va marxar de Barcelona, on s'havia graduat en estudis literaris, i va tornar al lloc on va néixer, a la Figuera, on fa de pagesa. Crida l'atenció que algú tan jove vagi al revés del món: com si el que s'acostuma a entendre als cinquanta, seixanta anys, ella ho hagués captat abans. "Una amiga em diu que soc una persona vella en un cos jove", em diu. Subratllo frases del seu llibre Quedar-se al tros (Vibop edicions) que podrien ser metàfores de la vida: "No deixa de ser curiós que per arrelar calgui tallar les arrels", "Que plantar sigui un començament no deixa de ser una ficció". I d'altres amb què evidencia el maltractament que pateix la pagesia en aquest país: "Avui formo part d'un petitíssim percentatge de la població menor de trenta-cinc anys que es dedica al sector", "La fi del món pronosticada d'anys ençà no és la del sector primari en bloc sinó la d'un model, la d'una manera de fer i de viure."
"Hi va haver un dia, no recordo quin ni què passava, que em vaig sentir sola a Barcelona". ¿Quin tipus de solitud era?
Em vaig preguntar si tenia sentit ser-hi. Hi tenia amics, coneguts, moltes activitats a fer, però em sentia sola. Era una sensació de buidor: ¿què faig aquí?
Soc del Vendrell, molts hem anat a Barcelona pensant que és la prosperitat. Però trobes gent de trenta, quaranta anys que encara està compartint pis. ¿Hi ha més futur en un poble que a Barcelona?
Ens han venut el rotllo que a Barcelona hi ha la vida, i no: és als pobles. A Barcelona vaig compartir pis dos cops, però no amb amigues, sinó amb desconeguts. I sí que t'ho pots sentir una mica casa, però tampoc m'aportava gran cosa. Tenia la sensació que estaria compartint pis fins no sé quan. I en un poble, com a mínim, amb el preu d'una habitació pagues un pis o una casa.
¿Tornant al teu poble has sentit un alliberament? ¿Allò de dir: tant de buscar i al final era això?
Sí. Perquè el discurs sempre és "Marxa del poble, aquí no s'hi pot viure", i és el contrari. I jo no sé on seré l'any que ve, ni si els pagesos s'acabaran o no, però ara estic aquí, tranquil·la. I trobes alguns il·luminats que també volen viure d'això i, encara que ens acompanyi la incertesa, tirem endavant.
Quan Eduard Sola va dir: «Si el meu avi era analfabet i jo em dedico a escriure és perquè ha passat alguna cosa, i d'aquesta cosa se'n diu progrés», vaig tenir un pensament petit: la meva besàvia amb prou feines va anar a l'escola, però, a diferència meva, sabia llegir un bosc.
El discurs em va agradar: el meu avi era immigrant i quan va arribar no es podia comprar ni una barra de pa, i l'àvia no sabia ni llegir ni escriure. Però sí que sembla que el progrés sigui anar a ciutat, estudiar, mentre que hi ha tota una saviesa oral que ha quedat oblidada, menystinguda, i és d'una riquesa importantíssima.
¿Quin exemple em donaries?
D'entrada, saber com has de tractar la terra. I també et diria el que m'han transmès a casa: encara que la recompensa econòmica sempre sigui minsa, a la feina hi ha una cosa més important, estar feliç i tranquil. Som aquí, al mig del no-res, però si ets feliç mentre vas treballant, tampoc et fa falta créixer, ni tenir una superempresa, ni voler expandir-te.
¿És la saviesa de la humilitat?
Sí, i la trobo important, perquè et fa viure el dia a dia en pau. A casa diuen: "Val més una pedra teva al Montsant que no pas un sofà llogat a Barcelona".
Al llibre hi ha la idea de l'estalvi i de viure amb poc, que és el contrari d'allò a què aspira la majoria.
S'ha de vigilar amb la idea de créixer, fins i tot et diria que hi ha una part intel·ligent en no créixer. En el context agrícola es veu clar: sembla que només hagis d'invertir, i que si inverteixes tant, guanyaràs tant, però no és així, perquè entres en una roda, les despeses et porten maldecaps i falta que les puguis afrontar. No saps si aquell any hi haurà sequera, el que sí que saps és que si tens un jornaler, li hauràs de pagar.
Parlaves del sentit del límit: en una terra es veu molt clar, comença aquí i acaba allà.
I si aplanéssim mitja muntanya, la faríem més rendible. Però respectant els límits de la muntanya, t'estàs adaptant al terreny i això és una filosofia de vida.
¿Saber ser petit?
Clar. I la gràcia és ser petit, que hi hagi molta gent petita, i trobar la manera de col·laborar junts. Pots ser molt gran i tenir molts treballadors, però no tindran la mateixa estima per la feina ni pel lloc, serà fàcil que a la mínima marxin. Si ets petit i t'estimes el que fas i treballes a poc a poc i acabes arrelant i creant uns vincles, la feina té més sentit.
El Vendrell és un lloc sense gaire autoestima, en bona part, pel relat que se'n fa. ¿Aquí passa el mateix?
Sí. Hem de conèixer el que tenim i parlar-ne amb la nostra experiència, no amb la dels altres. Perquè si no, les idees que et venen de fora són: "Això no val res", i acabes amb una falta d'autoestima, pensant que el lloc on vius no té cap valor, volent-ne marxar.
¿És més fàcil agafar una bandera per una guerra de l'altra banda del món que pel teu poble?
Sí, tot i que està bé implicar-te amb el que passa a l'altra banda del món. Quan veiem les onades d'immigració, els qui diuen "Ens venen a fotre la feina" no s'adonen de com nosaltres, com a Primer Món, estem explotant aquell país. Però sí, viatgem per un munt de països mentre que desconeixem què tenim aquí. Una noia que va venir de fora i que feia discursos per salvar el món va dir: "Que bonic, quants molins!" No sabia què coi implicava el que tenia davant dels ulls.
¿Què vol dir cuidar la terra?
Saber què és el que li va bé i el que no. És diferent una terra que miri cap al nord, que serà ombrívola, que una que estigui al sol. El que ens pot anar bé aquí pot anar malament al poble del costat. Pots ser un gran savi, que has llegit i tombat molt món però si no coneixes aquest tros, no sabràs què hi has de fer. Mira, al darrere hi ha una figuera superguapa que ens feia ombra i amb la sequera vam dir: tallem. Et dol l'ànima, però ara està rebrotant.
¿Aquest tallar quan toca tallar t'ensenya a viure?
Sí, i en fas paral·lelismes: si se't gangrena la cama, també te la tallaran per salvar-te la vida. Em sembla que la natura dona molta filosofia per viure.
¿Per exemple?
Prendre consciència que ets molt petit. La natura et diu: sàpigues que ets petit però que tot el que facis, per bé o per mal, tindrà un impacte.
Dius que anar al ritme de la natura és revolucionari, ¿per què?
A la ciutat s'ha oblidat del tot que depenem del sol, de la pluja. I a l'agricultura també s'ha oblidat una mica. En l'agricultura industrial han de fer moltes hectàrees i quilos i li foten aigua a sac, químics, maten l'herba. Un home em deia: si sabéssim el que tiren a les maduixes grosses perquè creixin, no en menjaria ningú. Però viure al ritme de la natura et fa tornar a la humilitat de saber que treballaràs molt i que els ingressos seran mínims. I la misèria també hem de trobar la manera de combatre-la.
Diem: el 21 de març arriba la primavera, però aquí deus veure com es va fent mesos abans.
Hi ha petits indicadors: quan floreixen els ametllers saps que ja has passat el gener, després venen les primeres orenetes, la llum del sol va canviant segons el fred. Els ceps quan fa fred estan durs, però quan es mou la saba són més tous i és més fàcil tallar-los: és com si hivernessin i després tornessin a començar. El cicle mai s'atura. Veure com comença i acaba tot és una bona manera d'orientar-se a la vida.
¿Sí?
I tot el que fas al tros té un sentit: si podes, és perquè et surti un brot nou. Quan et surti, l'has de cuidar fins que faci el fruit. Quan faci el fruit, que és el moment d'esplendor, el culls i tornes a començar.
Un cicle que continuaria sense tu.
Exacte. A poc a poc aniria sortint bosc, perquè una de les feines és contenir-lo, perquè el tenim tant per tots cantons que a la que bades una mica tens tot de pins petits creixent.
Saps com comença i acaba el que fas, però està ple de feines en què el treballador no sap ben bé per què fa el que fa ni on va a parar.
Som en un món molt intangible, en què hi ha moltes feines sense sentit. Fent feines culturals, he tingut la sensació que fas moltes planificacions, documents, reunions, actes, i prepares cinquanta mil idees per acabar-ne fent només una. Això m'ha cremat. En canvi, aquí hi has de ser: a vegades fas feines petites, perquè no és el mateix podar que desbrossar herba, però tot té un sentit.
Si desapareixen els pagesos, ¿què hi haurà?
Empreses i treballadors. Costa definir què és un pagès i que no, per a mi ho és el qui treballa les terres cada dia i estima el producte. Però passarà això: hi haurà un amo que tindrà propietats, que llogarà persones, i au, a treballar de dilluns a divendres, vuit hores.
¿La diferència és que no hi haurà vincle?
Sí. Ara si hi hagués una pedra al mig del camí, jo l'apartaria per no trepitjar-la quan anés en cotxe o a peu. A un altre, si ni li va ni li ve, ¿per què ho farà? I a més a més, jo soc qui decideixo com treballo la terra. En canvi un propietari diria: "Ho has de fer així", i ves a saber els resultats. És com les lleis dels despatxos: a vegades qui decideix no acaba de saber què passa a la terra. I en canvi hi ha pagesos que viuen pel tros, venen aquí i fan feina de formigueta. I també hi ha uns resultats d'aquest estar-hi sempre. Quan desapareix el pagès i has de posar algú a treballar vuit hores, quan les acaba plega, i és igual si ha deixat la feina a mig fer.
La Marina Vilalta, als 97 anys, cada dia treu a pasturar les ovelles.
¿Hi ha un punt de workalcoholic? No sé si és això o és que estàs tan en consonància amb la natura, cuidant els animals i les plantes, que deixa de ser un treball, encara que ho sigui. Tant de bo de vella pogués estar treballant fins quan pugui. No voldria romantitzar aquests pagesos i pastors que treballen de vells: que ho facin perquè volen, no perquè et queda una pensió de merda i has de treballar fins passada la jubilació, perquè hi ha una part bastant grossa d'això.
¿El govern afavoreix els grans?
I tant. Amb tota la paperassa et foten una càrrega que no pots assumir. I el problema és que apliquen les mateixes lleis per a tothom, quan és diferent un paisatge on no hi hagi ni un pi a la vora, que aquí, que estem al mig de la muntanya. Et fan complir amb un munt de normatives i després afavoreixen tractats com el Mercosur, que porten productes d'Amèrica que tenen un munt de fitosanitaris que aquí estan prohibits. És a dir, aquí no t'ho deixen fer, però donem via lliure a altres països que sí que ho fan.
¿El país hauria de començar a sentir-se orgullós dels pagesos?
Sí, i ser conscients de la feina que fan: necessitem els pagesos que hi ha a cada poble, perquè un tros pot fer de tallafocs quan hi hagi un incendi i no haurem de gastar tants milions per apagar-lo. Encara que el món vagi cap a una altra banda, hem de fer que ser pagès sigui viable, que les lleis hi vagin a favor, perquè és una cosa de país.
¿Quina és la trampa dels discursos ecològics?
Pots comprar un producte ecològic però resulta que et ve de l'altra punta del món, on no saps en quines condicions s'ha conreat. O també sents parlar de teories ecològiques a gent que té un hort urbà a la terrassa de casa.
Ara que passes el dia a la terra, t'ho deus notar en el cos, ¿oi?
Quan era a Barcelona em deien: "Quin mal color que tens!". Vivim en un món dedicat al culte al cos, vas al gimnàs a fer moviments estúpids. Aquí potser no et fa la silueta perfecta per aparentar, però estàs més en forma.
Tu que vas estudiar estudis literaris, ¿hi ha algun llibre en especial que t'acompanyi?
A primer de carrera ens van demanar quin llibre ens havia marcat, i vaig dir A peu pel Priorat, de l'Espinàs. Aquest senyor va venir en aquest poble que no sortia enlloc i va explicar els paisatges de la meva vida. I mira, aquests xiprers els va plantar el meu pare quan tenia divuit anys perquè va llegir en un llibre de Josep Pla que els xiprers donen hospitalitat.
Aquí has après a mirar. Si ara et digués què veus, ¿què em diries?
Aquestes escales les van fer mon avi i mon pare. En aquest camí abans hi havia un corral. Tots els bancals els van fer fa no sé quants segles i segueixen tenint un sentit.
Escrius: "La meva realitat és heretada, d'aquí ve que prefereixi dir que soc de família pagesa i no que soc pagesa." ¿De què et serveix tenir aquesta consciència de passat?
Per saber que venim d'un munt de gent que van treballar aquesta terra. Aquí hi havia un poblat iber, també van arribar els fenicis. Mirant el paisatge, quedes parat del rastre que hi va deixar gent que ja no hi és: aquests marges de pedra seca els va fer algú fa segles.
Tot això ho ha fet algú del passat, i ara tu faràs coses que arribaran a algú del futur.
Si ara faig un altre marge, sé que quedarà per a la posteritat, serà una empremta. La pedra seca és el més sostenible perquè només necessites la pedra i les teves mans.
La meva besàvia era d'un poble molt petit i tenia un català preciós, genuí. Aquí, per exemple, diueu la saó.
La saó seria la humitat que queda quan plou, és lo que et fa viure. I ho fem servir molt: "hi ha saó", "no hi ha saó", i no la veus i costa descriure-la. Les paraules tenen sentit si les coses existeixen. Si es perden les paraules és perquè es perden les pràctiques perquè cada cop estem més desarrelats.
Dius que no podries fer de pagesa si no fos per la bellesa.
És que si fos només per treure'n un rendiment econòmic, no em serviria. Potser és perquè tinc la predisposició a contemplar, però aquí la té molta gent. Ma mare va treballar dotze anys en una fàbrica de roba a Falset i només veia el cel a través d'una finestreta, i quan va venir aquí, va veure el cel sencer.
Des dels voltors fins a les aranyes.
Cada dia és diferent. L'altre dia van fer fa quatre gotes i va sortir l'arc de Sant Martí, i a vegades el veus complet, que fa tota la volta. O els bitxos, tot aquest món d'insectes petits el trobo guapíssim.
Vaig veure una foto d'una gota minúscula.
Quan els ceps reprenen la saba, a la primavera ploren: fan una gota. I quan veus a contrallum les desenes de gotes és un espectacle que et quedes tan parat que no pots fer ni la foto. O les formigues: em quedo encantada mirant com treballen, com carreguen, com s'organitzen.
La intel·ligència de cada espècie.
Sí, ens creiem superiors a qualsevol espècie i veus com una aranya té més talent que tu teixint.
Aquí convius amb la mort cada dia.
El cicle de la vida i de la mort es veu molt clar amb el bestiar, però quan plantes un arbre, també. Les vinyes velles són com les persones: tens una malaltia i t'acabes morint. I si la vinya mor, has de replantar. És una mica salvatge, però és tan simple com això. Quan es va morir un oncle de mon pare també es va morir un arbre, i quan va morir mon avi, també.
Això és increïble: "No deixa de ser curiós que per arrelar calgui tallar les arrels"
Sí, pot ser una metàfora de la vida. Els ceps els compres empeltats i tenen una mica d'arrels, i les talles perquè càpiguen al clot i facin l'arrel amb més vigor.
"A Barcelona vaig tenir la sort de poder anar a la universitat, un fet que a casa per motius econòmics ningú havia pogut fer abans. Per un temps seguia així la ruta marcada". ¿Ja no tens rutes marcades?
Ara tinc la sensació que sé quin és el meu lloc al món. Veig moltes amistats que no es dediquen al tros i que porten una vida com te l'han planificat: han trobat parella, s'han casat, estan vivint junts, tenen feina. Però també cauen en ansietat i depressions, la vida els supera. Jo estic en aquesta vida no escrita i de moment me n'estic salvant, de tot això.
Quedar-se al tros
© Júlia Viejobueno
Primera edició: novembdre del 2024
© d’aquesta edició, Vibop edicions
Converses acull entrevistes fetes a la nostra manera.
