El món té dos grans filòsofs experts en el dret de l'autodeterminació de les nacions. Allen Buchanan, de 77 anys, i el seu exalumne Christopher Wellman. Buchanan defensa la posició més restrictiva, que no permet exercitar l'autodeterminació en gairebé cap cas. Tot i això, el 2017 el govern de Puigdemont li va demanar assessorament. També ha estudiat l'evolució de la moralitat i el tribalisme. Em va concedir una entrevista que va començar ell:
¿D'on ets?
De Catalunya.
Catalunya ha canviat la meva manera de veure el dret a l'autodeterminació.
¿Com?
Jo vaig escriure que el dret moral a la independència unilateral només existia en casos de violacions extremes de drets humans a la regió. Ara crec que si un govern central incompleix l'acord d'autonomia amb un país intern, la secessió unilateral també està justificada. Quan el Tribunal Constitucional espanyol va desmantellar bona part de l'Estatut d'Autonomia, Catalunya es va guanyar el dret a la independència unilateral.
Llavors, ¿es podria haver fet la independència després de l'1 d'octubre?
No, perquè no n'hi ha prou amb una majoria simple en una única votació. El procés ha de ser més complicat.
Vostè ha defensat que les regions que volen la independència guanyin autonomia. Però mentre formes part d'un estat, el poder recau en última instància en les institucions centrals de l'estat. I si la resta de l'estat vol canviar la constitució o el que faci falta per revocar-te l'autonomia, sempre ho podrà fer.
És cert. El problema és que, pel que sé, molta gent de Catalunya demanaria com a primera opció tenir més autonomia dins d'Espanya. Faria falta que algú assegurés a Espanya que la cessió de competències a Catalunya no seria el primer pas cap a la independència, i assegurés als catalans que Espanya respectaria la seva autonomia. Es tracta d'un problema de donar garanties a les dues parts, i això només ho pot fer una tercera part.
¿Quina?
La Unió Europea no serà, perquè creuen que si accepten el problema de la independència a Catalunya, l'hauran d'acceptar a tot arreu.
Vaja.
Es tracta d'un problema que es podria resoldre. Però, a la pràctica, és improbable que es resolgui mai.
La solució que vostè proposa no existeix enlloc. ¿Està inventada, l'eina política necessària per arribar a un arranjament d'aquest tipus, que permeti autonomies internes amb garanties externes? A l'hora de la veritat, no saps mai si els altres països hi seran per protegir-te.
No. És com el que li passa a Ucraïna. Si es negocia un acord de pau, ¿qui garantirà que es mantingui? Els ucraïnesos, amb raó, tenen por que Putin no compleixi amb la seva paraula i continuï aspirant a més territori. I Putin té por que els ucraïnesos restableixin el control de Crimea. Cap de les dues parts confia en l'altra. Tinc una pregunta per a tu.
Digui.
Em sembla que la cultura política a Catalunya és completament diferent de la d'Espanya. Per dir-ho clar, és com si a la resta d'Espanya encara estiguessin de ressaca franquista. Hi ha un residu de sentiment centrista autoritari, especialment al sistema judicial. Si jo fos català, pensaria: no em sento identificat amb la cultura política espanyola. No és la meva. ¿És així?
Sí.
I per això entenc el desig de ser completament independents, o almenys de tenir moltíssima autonomia i garanties que l'autonomia es respectarà i Espanya no la tornarà a revocar unilateralment. Tinc la sensació que, en general, Catalunya és més d'esquerres i més secular que la resta d'Espanya. Un argument que he sentit sovint per la unitat d'Espanya és que la unitat d'Espanya és sagrada. I no he sentit aquest argument per part dels independentistes catalans.
Jo també tinc unes quantes preguntes.
Endavant.
Els estats sobirans tenen dret moral a l'autodeterminació, a mantenir la seva independència. El que sigui que justifica aquest dret teòric, ¿no hauria de justificar també el dret moral a l'autodeterminació de totes les regions amb una majoria que ho demani?
He canviat d'opinió. Ara crec que no hi ha una resposta general a la pregunta sobre quan un grup de persones té dret moral a independitzar-se d'un estat. Christopher Wellman, que abans de ser expert en el tema va ser estudiant meu, deia que en els casos en què tant la regió que s'independitzaria com l'estat que quedaria enrere poden ser econòmicament viables, les regions amb una majoria estable independentista tenen dret a la independència. Però s'equivoca en el cas de Croàcia i Iugoslàvia, on una independència podia desencadenar violència generalitzada i inestabilitat a tot el continent. Jo, que em vaig basar en aquest cas, vaig escriure que la independència només està justificada moralment en casos de violacions de drets humans. Però m'equivocava en casos com el d'Escòcia, on el risc que la situació es torni violenta és minúscul. Tots dos teníem raó en els casos en els quals ens havíem centrat, però tots dos ens vam equivocar generalitzant a partir d'aquells casos extrems. Això passa sovint, en filosofia: de manera tàcita, inconscient, tenim presents certes condicions de fons que determinen les nostres intuïcions sobre què és correcte i què no. Si canvies aquestes assumpcions de fons, obtens intuïcions diferents.
No es pot jutjar cap cas sense coneixe'n els detalls.
Imagina que estiguéssim parlant del dret a matar en defensa pròpia de dues dones maltractades pels seus marits. En un cas, la dona viu en una societat amb uns jutges i policies que es prenen seriosament la violència domèstica, té veïns que li donen suport i hi ha refugis per dones maltractades. I en un altre, la policia és completament apàtica, els jutges no persegueixen la violència domèstica, els veïns l'ignoren i no té lloc on anar. En el segon cas, fins i tot pot tenir dret a fer servir força preventiva, si sap que el seu marit, per exemple, cada dissabte s'emborratxa i la pega. Si no especifiques les condicions de fons, no pots parlar de quin contingut té un dret, ja sigui el dret a matar en defensa pròpia o a l'autodeterminació.
Ha estat assessor de molts governs pel tema de l'autodeterminació.
El govern de transició d'Etiòpia em va demanar assessorament per escriure una clàusula d'independència a la constitució que preparaven. El partit que governava, d'una regió del nord, volia poder-se independitzar i unir-se a Eritrea si mai deixaven de governar. Els vaig dir que fessin el dret d'autodeterminació molt complicat d'exercitar (múltiples referèndums, supermajories…) i no em van fer cas. Amb els anys, van anar consolidant el seu poder i van anar complicant el procés d'autodeterminació, perquè no marxés cap altra regió. M'havien convidat juntament amb altres acadèmics per donar una imatge internacional de democràcia i respecte pels drets humans, i van acabar sent tan corruptes com els governs anteriors. El Departament d'Estat dels Estats Units també va fer un consell d'assessors: per demanar-nos què fer amb Iugoslàvia, després de dècades subvencionant-ne l'economia perquè els fessin costat si s'escalfava la Guerra Freda. Tots vam estar d'acord i vam dir el mateix: que no retiressin els ajuts per evitar que es trenqués el país en línies etnonacionals. Ens van escoltar, però els van retirar immediatament. El govern federal del Canadà em va demanar que escrivís un article sobre la sentència del Tribunal Suprem que els obligava a començar una negociació amb el Quebec amb la possibilitat de la independència sobre la taula. Creien que diria que el Quebec no tenia dret a la independència unilateral. Els vaig enviar un article dient que la sentència em semblava una gran peça de teoria política, però que em preocupava que no s'especifiqués que els nadius del Quebec haguessin de tenir una veu independent a les negociacions. No els va agradar el meu escrit i van intentar enterrar-lo, però algú del govern el va acabar filtrant i l'endemà la portada del The Globe and Mail deia: "Un professor americà diu que els nadius han de poder decidir". El seu intent de censura va ser contraproduent, i van semblar idiotes.
També va assessorar el govern català responsable del referèndum de l'1 d'octubre. ¿Què li va demanar, el govern català?
Hi vaig anar un parell de vegades. Una vegada, mentre hi era, hi va haver una de les manifestacions pel referèndum en les quals l'actuació de la policia espanyola va ser ferotge. Vaig parlar amb el president Puigdemont i amb el conseller d'Exteriors, Raül Romeva. L'únic consell que tenia per a ells era que un únic referèndum no era suficient. Els vaig remarcar que el millor que podien intentar en la situació en què es trobaven era que una tercera part facilités una negociació per augmentar l'autonomia de Catalunya, i els vaig dir que deixessin la independència per a més endavant. La conversa va ser agradable i van ser molt cortesos.
Potser, de tots els polítics, són els que més cas li van fer.
Ha estat interessant assessorar governs per veure com actuen els polítics, però no soc tan incrèdul de creure que la meva opinió hagi marcat mai la diferència.
Ha escrit un llibre de tribalisme polític amb esperit divulgatiu.
No ha estat fàcil. Ha estat una mica terapèutic i molt dolorós. És mig autobiogràfic i parla de mi, dels meus orígens, de la meva família, del meu germà. Però ha estat una manera de fer el material més interessant i donar-li més impacte emocional que no pas el que tindria un tractat filosòfic.
No és habitual que un filòsof escrigui un assaig a partir de la seva vida.
Em vaig criar a Arkansas als anys 50, en una societat completament segregada. Allà el racisme era institucional, com a l'Apartheid sud-africà. Els meus pares tenien una immobiliària. Recordo la meva mare despenjant el telèfon, preguntant pel nom de la persona interessada, responent-li que no llogaven pisos a negres i penjant.
¿Quina diria que és la lliçó més valuosa que li va ensenyar el seu germà?
El meu germà tenia quatre anys més que jo i era un individu extraordinari. I intel·ligent, llegia molt. Però no podia acceptar la realitat tal com era. Va ser un rebel i un escèptic absolut. El més valuós que em va ensenyar va ser precisament a qüestionar allò que tothom donava per fet. Però els mateixos trets que el van fer tan rebel i escèptic van desembocar en la seva mort per suïcidi. No semblava prendre's cap norma seriosament. Pensava que podia fer coses que els altres no podien i sortir-se'n impunement. Va caure en la drogoaddicció, va destruir la seva carrera i les seves relacions i, finalment, es va disparar un tret. Va ser la influència més important de la meva vida; especialment després que el nostre pare morís molt jove i ell esdevingués per a mi un pare substitut. Va plantar en mi la llavor que, amb el temps, em va fer arribar a la conclusió que la societat en què havia crescut estava profundament distorsionada. I que havia de marxar-ne: havia de trobar un entorn diferent.
¿L'ha trobat?
Em vaig moure a un estat més liberal, però sempre he viscut enmig de dos mons. Soc professor d'universitat i estic envoltat de liberals. Però soc un entusiasta dels esports de tir. Disparo tir al plat, argila esportiva, tir pràctic i competició de tir anular amb descans al banc de cent iardes. I això em posa en contacte amb una cultura i una mentalitat completament diferents. Tothom que conec en aquests esports és conservador, extremista i admirador de Trump. El món que perceben és radicalment diferent del món que perceben els meus col·legues liberals.
¿Podem compartir el món si vivim en mons diferents?
L'umwelt d'una criatura és el lloc d'on parteix, és com percep el món donat el seu aparell sensorial i neurològic. La paparra detecta diferències en la textura del pèl, percep la calor corporal, i pot percebre l'àcid butíric a la superfície dels animals que parasita. Aquest és el seu món. El món del meu gos és principalment un món olfactiu. Tu i jo tenim un umwelt força diferent al d'aquests animals, perquè som éssers humans. Però ara, als Estats Units i en altres llocs, estem presenciant l'esquinçament de l'umwelt humà comú en l'umwelt dels conservadors i l'umwelt dels liberals o progressistes. No és que extreguin inferències diferents dels mateixos fets; és que ni tan sols reconeixen els mateixos fets. Ja no existeix el "nosaltres, el poble dels Estats Units". Aquí no hi ha un sol poble. Hi ha dues tribus que es detesten i que no poden comunicar-se entre si.
¿De quines maneres es malinterpreten l'una a l'altra?
Tots dos bàndols funcionen amb estereotips molt rígids sobre l’altre. Els conservadors pensen que tots els liberals són iguals, i els liberals pensen el mateix dels conservadors. Pensen, per exemple, que existeix “la cultura de les armes”; però en realitat hi ha moltes cultures d’armes diferents. Hi ha persones, com jo, que no cacen mai animals, que només disparen a dianes inanimades. Hi ha una imposició d'estereotips homogeneïtzadors, i això porta al que anomeno un fracàs de la teoria de la ment. La teoria de la ment és la capacitat dels éssers humans de fer inferències sobre l'estat mental, les intencions i les creences d'una altra persona a partir del seu comportament. Si estic fent una classe i veig uns quants estudiants que miren el rellotge o donen copets a la taula, sé que he parlat massa, ¿oi? El problema és que si tens un estereotip de l’oposició política, un cop identifiques algú com a “un dels altres”, li imposes aquest estereotip i malinterpretes sistemàticament el seu comportament.
I cada cop te n'allunyes més.
El difunt Rush Limbaugh, locutor de ràdio de dretes als Estats Units, deia que als liberals no els preocupen realment els immigrants ni el seu benestar. Que només volen obrir les fronteres perquè creuen que els immigrants votaran el partit demòcrata. Si t'ho creus, sempre que identifiquis algú com a liberal i aquest algú digui alguna cosa com ara "la nostra política actual a la frontera genera violacions dels drets humans", el que sentiràs és: "vull que més gent voti el partit demòcrata".
¿Es pot intentar quedar fora dels estereotips tant d'un bàndol com de l'altre?
Fa poc em vaig traslladar a un poble nou i volia unir-me a un club on pogués practicar esports de tir. Vaig anar al club, vaig preguntar pel responsable de les quotes i em van assenyalar un home. M’hi vaig acostar i li vaig dir: "Hola". I el primer que em va dir va ser: "Si en Biden és elegit president, aquest país esdevindrà comunista". M'estava enviant un senyal. I esperava veure quina seria la meva resposta. Si jo hagués respost: "Oh, sí, és terrible. Hem d’evitar-ho", hauria sabut que jo era un membre de la seva tribu. Li vaig dir: "No crec que Biden sigui ben bé comunista", i ja va saber que era liberal i no podia confiar en res del que jo li digués. Els senyals serveixen per categoritzar-se un mateix però també als altres en un dels dos grups. No crec que ell pensés que els EUA es tornarien comunistes; però dir-ho li servia per afirmar el seu estatus tribal i testejar el dels altres.
Les tribus són acrítiques amb els seus líders.
Tinc un bon amic conservador. Si li parlo d'un error clar que ha comès Trump, em diu "Biden feia el mateix". ¿Quin sentit té? D'entrada, serveix per no haver d'acceptar un error del mateix bàndol, per no arriscar-se a ser vist com a deslleial per part de la seva tribu. I, per altra banda, mou el focus de la conversa d'un líder al líder contrari. Però és una forma de comunicació ben estranya.
No permet arribar enlloc.
El tribalisme polític mina la comunicació genuïna a la recerca de la veritat. És nefast per a la democràcia i perjudicial per a la producció pública de coneixement. Si creus que tot un segment de la població és completament mentider o estúpid, no els consideraràs com a possibles contribuents al coneixement col·lectiu.
Tenim dues societats paral·leles que no volen comptar l'una amb l'altra.
Les ideologies tribalistes actuals són estructuralment similars i em recorden moltíssim la ideologia racista amb què vaig créixer a Arkansas. Tendeixen a menysprear l’altre i a no veure’l plenament com un ésser humà racional. No es tracta només d'un desacord sobre polítiques concretes; és molt més profund que això, molt més emocional.
Tothom està d'acord que estem pitjor que mai, tot i que per causes ben diferents.
Hi ha una mena de perspectiva apocalíptica, de “màxima emergència”. Tots dos bàndols creuen que si l’altre grup aconsegueix el control del país, no els permetran viure d’acord amb la seva identitat. Temen sentir-se marginats, perseguits, menyspreats, no sentir-se com a casa. I és una profecia que s’acaba complint. Quan ens deixem convèncer que la nostra identitat està en joc, els estàndards morals cauen en picat. La gent assumeix que els qui ostenten el poder necessiten més poder per protegir-nos i que les normes de sempre ja no s’apliquen. Tothom està disposat a tolerar qualsevol acció del seu líder i del seu bàndol, perquè és l'únic que els pot salvar dels altres.
¿Per què som tribals?
La resposta rau en la nostra evolució. Quan la moralitat va començar a emergir entre els nostres avantpassats, vivien en condicions que afavorien que aquella moralitat s’expressés de manera tribalista. Hi havia grups humans dispersos i, quan es trobaven, sovint competien pels recursos de l’entorn. A més, com que aquests grups estaven majoritàriament aïllats, tenien històries immunitàries diferents. Una persona d'un altre grup et podia encomanar malalties contra les quals el teu grup no tenia immunitat, com els va passar als natius americans quan van arribar els espanyols. Els diferents grups tenien llengües diferents i no podien comunicar-se entre si, i no existien institucions que facilitessin la cooperació pacífica entre ells. En aquell context, si et topaves amb algú que no semblava "dels teus”, tenia sentit fugir o ser violent preventivament.
Però als que són "dels teus" sí que els tractes bé.
El teu grup competia millor contra els altres si hi havia molta solidaritat interna. Per això va emergir la moralitat en els éssers humans. Els humans reconeixien fortes obligacions morals envers els membres del seu grup, però tendien a considerar els individus de fora del grup com a no humans, com a amenaces, en comptes de possibles socis per cooperar. Tenim una propensió innata a pensar en termes de grup propi i grups aliens.
¿La moralitat s'ha anat ampliant al llarg dels darrers segles?
Hem arribat a pensar que individus que no formen part del mateix grup també tenen drets fonamentals. Una part d'això es deu a les comunicacions, inclosa l'aparició de la novel·la. Les novel·les són molt interessants perquè et poden posar en la posició de persones d'una altra nacionalitat, d'un altre gènere o d'una altra classe social. L'expansió dels mercats, que òbviament va tenir alguns efectes negatius, també hi va ajudar, perquè va proporcionar una manera de tenir relacions pacífiques i mútuament beneficioses fins i tot amb gent que no t'agrada o que trobes que professa la religió equivocada. I hi ha un altre factor, més controvertit.
Digui.
Hi ha una gran divergència entre el desenvolupament econòmic a Occident i als països musulmans. A Occident, durant l'edat mitjana es van desintegrar les grans estructures familiars, que sempre i a tot arreu han estat la forma dominant de cooperació. L'Església catòlica va prohibir els matrimonis entre cosins, que és essencial per preservar les societats basades en xarxes familiars. Si el sistema de clans es trenca, i alhora els mercats van guanyant protagonisme, la gent ha de col·laborar amb persones de fora del seu grup de parentiu per tirar endavant. Es creen empreses econòmiques d'escala més gran i actituds més individualistes i tolerants envers els altres. En les societats musulmanes les xarxes familiars de parentesc s'han mantingut extremadament importants. Si tendeixes a pensar que les teves obligacions morals es limiten al teu grup de parentiu, llavors la idea que existeixen “drets humans” que tothom posseeix per igual, encara que no tingui cap relació amb tu, no et resultarà tan evident com a algú que s'ha socialitzat en una societat on és habitual cooperar amb persones diferents d'un mateix.
Llavors, ¿per què ens trobem en una situació tan tribalista?
Està en la nostra naturalesa. Quan els costos de l’altruisme disminueixen, els de fora del grup no els veiem com a malvats; però continuem pensant el món des d'una mentalitat de grup. És una situació fràgil i contingent. Quan experimentem certs estímuls de por primitius (quan pensem que “els altres” porten malalties, o que “els altres” ataquen les nostres normes socials bàsiques, o que “els altres” intenten dominar-nos) les moralitats inclusives col·lapsen. Reculem cap al tribalisme més ferotge i hostil. Mai no assolirem una victòria total d'una moralitat més humana. Hi ha estudis que han demostrat que quan percebem que la nostra identitat tribal està amenaçada, perdem la capacitat crítica i patim un bloqueig de les capacitats cognitives superiors. I hi ha qui és molt hàbil a convèncer els altres que la seva identitat està amenaçada, per després dir: "Però soc el vostre salvador. Jo soc qui us protegirà d’aquesta amenaça".
¿Quin paper tenen les xarxes socials en tot això?
Hi exerceixen un factor important. La finalitat dels algoritmes d'aquestes plataformes és maximitzar la participació dels usuaris, i tristament, resulta que aconsegueixen més implicació i durant més temps quan el contingut provoca ràbia, indignació i ressentiment que no pas quan tranquil·litza o alegra els usuaris. Ens hem tornat addictes a indignar-nos. Això porta a creences cada cop més extremes.
La divisió entre "nosaltres" i "ells" que abans s’expressava a través de nacionalismes ara es manifesta dins de cada país i a través de diferents països. Un conservador s’identifica més amb un conservador de l'altra punta del món que amb el seu veí progressista.
La gent pot triar les seves fonts d’informació segons els seus prejudicis, i això forma part del problema. Em neguitegen els paral·lelismes que veig entre el que està passant ara i el que va passar als anys 1930. Hi havia un desencant molt estès amb la democràcia. La democràcia no havia evitat la Gran Depressió ni l’ascens de potències militars agressives. Cada cop més democràcies eren substituïdes per règims feixistes, militaristes o ultranacionalistes. Avui la gent torna a estar tipa de la democràcia. Creuen que no funciona. I busquen un líder fort que, si cal, es salti totes les normes per tal de millorar les coses. No els importa que vulneri l’estat de dret, mentre els salvi; mentre salvi el país. Mentrestant, el Partit Demòcrata dels EUA només ha demostrat interès per la discriminació contra col·lectius històricament desfavorits, com les dones i les persones negres. No ha reconegut el patiment d'un home blanc de mitjana edat que perd la feina per culpa de la globalització quan les fàbriques se'n van a l'estranger. De cada canvi, també dels avenços progressistes i necessaris, hi ha gent que en surt perdedora. En una revolució, posaries aquests perdedors en fila, els afusellaries i ja no hauries de tractar-hi. Però en una democràcia, continuen allà, ressentits i disposats a ser mobilitzats pel demagog adequat.
Posem que ets un polític d'esquerres i veus que la dreta s'ha tornat tribalista. ¿Hi ha alguna manera d'oposar-te a una ideologia tribalista que et permeti guanyar unes eleccions sense esdevenir tribalista tu també?
Un cop el grup opositor s'ha tornat tribalista, no respondre de manera tribalista implica cedir-los tots els avantatges. L'equilibri tribalista és desagradable però estable, i qualsevol grup que n'intenta sortir queda en desavantatge en la lluita política. Després de la Segona Guerra Mundial, hi va haver un esforç per esborrar els 12 anys d'adoctrinament i ideologia nazi de l'Alemanya occidental. Els americans van organitzar programes de reeducació obligatoris. Es va fer assistir adults i infants a classes per aprendre sobre la democràcia constitucional i per conèixer els horrors de l'Holocaust. Els van inculcar una ideologia democràtica, constitucional i respectuosa amb els drets humans. I, com totes les ideologies, era inexacta i esbiaixada. Exagerava les virtuts de la democràcia i minimitzava els problemes de la democràcia. Però estava justificat. El fet que una cosa sigui una ideologia (i, en certa mesura, una distorsió) no vol dir que s'hagi de rebutjar del tot. L'única manera efectiva de combatre algunes ideologies és amb una altra ideologia. ¿Què passaria si Corea del Nord fos alliberada? S'haurien de desfer 70 anys de rentada de cervell. S'hauria d'intentar adoctrinar la població amb una altra ideologia que inclogués exageracions sobre els avantatges de les economies de mercat, el govern constitucional i la democràcia.
Està mal vist, tenir una ideologia.
Cap polític d'Occident admetrà tenir una ideologia. Ser ideològic vol dir ser inflexible en les mateixes conviccions, no ser capaç d'abandonar-les ni que es demostrin falses, ser dogmàtic, tenir una visió distorsionada del món. En canvi, al Sud Global consideren que les ideologies són recursos polítics potents. En una societat moderna, complexa i diversa, pot caldre una ideologia per assolir la solidaritat necessària per a una coordinació efectiva. No estic convençut que els éssers humans siguin prou racionals per poder sostenir un ordre social sense cap distorsió. Pot sonar cínic; potser ho és. Però probablement descriu la naturalesa humana d'una manera més realista que algunes idees utòpiques que de vegades ens agrada imaginar. Els de l'Escola de Frankfurt i els seus hereus intel·lectuals només veuen les ideologies com a instruments per apuntalar ordres socials opressius.
Una altra eina que es pot utilitzar per garantir la cooperació de la gent en societat és la vergonya.
Els hereus intel·lectuals de l'Escola de Frankfurt també parlen com si mai no fos correcte avergonyir ningú. Excepte avergonyir persones racistes o masclistes; això sí que ho fan de bon grat. Creuen que qualsevol altra humiliació és equivocada. El sentiment de vergonya sempre ha estat una part important de les cultures humanes, i ha servit per incrementar el compliment de les normes socials sense haver de recórrer a la força. En un sopar a peu dret, si agafes tots els canapés de gambes sense pensar en els altres, i et fan passar vergonya, el següent cop no ho faràs. El senador McCarthy es va ensorrar quan en una audiència al senat li van preguntar: "Senyor, ¿no té vergonya?". Hi ha comportaments humans vergonyosos, i en alguns casos és apropiat avergonyir la gent. Que ens facin sentir vergonya ens pot ajudar a actuar millor. Quan jo era petit, a Amèrica hi havia poquíssima gent amb sobrepès. No recordo cap nen a la meva escola ni cap adult que tingués sobrepès. I si tenies sobrepès, et feien sentir vergonya. Feien bromes sobre tu, et deien "grassonet". Era cruel, però hi ha una línia entre desaprovar i avergonyir. Més tard, en un voluntariat molt progressista a la frontera d'Arizona amb Mèxic, vaig conèixer una noia jove que era obesa mòrbida. Un company va felicitar-la per estar tan orgullosa del seu cos obès. Li vaig dir que elogiant el comportament autodestructiu d'una persona no li feia cap favor. Si ella estigués en un entorn en què estar greument obès no fos tan acceptat, i en alguns casos fins i tot celebrat, li seria més fàcil preservar la seva salut. Ja sé que intentaran avergonyir-me per dir aquestes coses sobre la vergonya. Em cancel·laran.
¿No té por de ser cancel·lat?
El tribalisme ha fet resorgir el fenomen de la cancel·lació, que en realitat és molt primigeni. En les antigues societats de caçadors-recol·lectors, el pitjor que et podia passar era que t'excomuniquessin, que t'expulsessin del grup, perquè era una sentència de mort. El problema és que ara et poden expulsar (en certa manera) per una cosa que vas dir fa trenta anys en un correu electrònic. Pots perdre la feina, aconseguir que mai més no et convidin a congressos… I en la cultura de la cancel·lació actual no hi ha cap idea de redempció. No hi ha res que puguis fer, cap disculpa que puguis oferir, per arreglar-ho. És una condemna d'excomunió permanent.
No sembla que el món vagi a millor.
Hi ha dues sortides, totes dues força descoratjadores. Una és tocar fons. És a dir, que les conseqüències destructives del tribalisme esdevinguin tan òbvies que la gent digui: "Hem de fer alguna cosa diferent." Les coses hauran d'anar molt malament perquè això passi. Les ideologies polítiques són molt hàbils a atribuir els danys del sistema a l'altre grup. L'altra seria que hi hagués alguna mena d'amenaça unificadora. Una invasió alienígena podria portar la gent a col·laborar amb els seus adversaris polítics.
També ens podria separar encara més.
Moltes persones d'Occident (a l'acadèmia o a l'esquerra, sobretot) pensen sobre el colonialisme d'una manera que, en realitat, també reflecteix una mentalitat colonial. Consideren els pobles colonitzats com a totalment homogenis i els neguen qualsevol agència, i això és menysprear-los molt. Abans de la colonització, tant a l'Índia com a l'Amèrica del Sud ja hi havia disparitats de poder entre els diversos grups. Quan Cortés va envair el que avui anomenem Mèxic, tenia uns 400 soldats espanyols; però va arribar a comptar amb fins a 200.000 guerrers indígenes lluitant al seu costat, molts dels quals eren tlaxcalteques. En la cultura mexicana posterior, se'ls ha vist sovint com uns traïdors; però ho van fer per alliberar-se del domini dels asteques. Els asteques havien conquerit i colonitzat la zona on vivien els tlaxcalteques i feien sacrificis humans massius pel déu del sol.
¿No creu que tots els pobles colonitzats s'haurien hagut de poder independitzar, encara que alguns no complissin les condicions que vostè proposa pel dret a la independència unilateral?
Molts acadèmics diuen que "la" injustícia del colonialisme (com si només n'hi hagués una) és haver negat l'autogovern als pobles colonitzats. A l'Índia britànica hi havia rètols que deien: "Prohibida l'entrada a gossos i a indis". La injustícia més fonamental del colonialisme va ser assignar un estatus inferior a tots els habitants del territori colonitzat. I això va facilitar altres injustícies, com l'explotació econòmica despietada i la negació de l'autogovern.
Però si haguessin tingut autogovern, potser la resta de coses no haurien passat.
Al començament de la majoria dels moviments anticolonials, la demanda dels líders no era la independència ni la sobirania. Era ser tractats com a iguals, de la mateixa manera que es tractava la gent al país de la metròpoli. Si fossis una persona vivint a l'Índia quan els britànics la van ocupar, no crec que la teva principal preocupació fos: "Oh, ens governen estrangers." Vull dir, ¿què és un "estranger"? D'alguna manera o altra, sempre t'acaba governant algú diferent de tu. Si els pobles colonitzats haguessin estat tractats com la majoria de ciutadans britànics, posem que a la dècada de 1850, molts haurien estat en millor situació que abans de la colonització.
Ha escrit: "No vull només que estigueu d'acord amb el que he dit. Vull que us importi." ¿Quin li agradaria que fos l'impacte de la seva obra?
Els acadèmics sobrevaloren quant de temps perdurarà la seva influència. Jo no em faig il·lusions sobre això. He intentat fer un primer intent d'identificar i abordar problemes que no s'havien atès en la literatura filosòfica; com l'autodeterminació, per exemple. Penso que hi ha punts cecs. Qüestions importants que, per la raó que sigui, no reben l'atenció dels filòsofs. I vull identificar aquestes coses, posar-les damunt la taula, fer un primer intent de teoritzar-les, i aconseguir que altres persones hi treballin. El que m'agradaria molt seria que la meva obra tingués un impacte més enllà de la comunitat acadèmica filosòfica. Que m'entrevistin persones com tu ajuda a fer arribar les meves idees a més gent. Em sentiria molt satisfet si aconseguís que la gent s'adonés de com és de destructiu el comportament tribalista, i que penséssim més en com podem resistir-lo.
"Veus del campus" és una secció en què Abel Capdevila entrevista gent del món de l'acadèmia.
