Foto: AMC


I ara què?

Les tres paraules van ressonar en la penombra del menjador com unes campanades funestes en la immensitat d’una catedral gòtica. A la pantalla de la televisió feia una estona que s’havia apagat el somriure del Don Draper i que s’havia fos aquella cançó enganxosa.

La Laia es va incorporar i es va asseure bé al sofà. Jo em vaig eixugar una llàgrima que m’havia quedat petrificada a la galta. Ella em mirava en silenci, amb aquells ulls de lluna minvant, tristos i refulgents. Després de tantes campanyes publicitàries i tants old fashioneds compartits en aquell sofà, era la darrera nit que passàvem amb els antics treballadors de Sterling&Cooper. Per això, quan la negror muda dels títols de crèdit va emanar de la pantalla com el fum negre de Lost, el menjador es va omplir d’una buidor angoixant.

Vaig agafar el mòbil i vaig començar a teclejar com si hi busqués la resposta a totes aquelles preguntes que suraven mudes sobre el sofà, rere l’estela de la que havia verbalitzat la Laia. De reüll, veia les seves llunes minvants, que encara m’interrogaven en silenci. Vaig aixecar el cap.

—Què t’ha semblat?

Feia trampa. Acostumàvem a deixar sedimentar les sèries i les pel·lícules amb tranquil·litat, sense presses, sense envair l’espai i el temps que necessitava cadascú per pair-les. Ella no va dir res, només va allargar la mà i va fer un glop del rom amb cola que havíem preparat per acomiadar el Draper. El va tornar a deixar sobre la taula i es va quedar una estona amb els ulls clavats en algun punt que s’amagava més enllà del got.

Feia dies que mirava molt més enllà. Cap a un punt que tibava i descosia el trenat de les nostres vides des de feia molts capítols. Més o menys, des d’algun moment indeterminat entre les dues meitats de la setena temporada.

—Potser la Peggy… —vaig burxar.

—S’ho mereixia.

—Tens raó… Però el Campbell…

—Què, et segueix fent ràbia, oi?

—Sempre ens n’ha fet, no?

Va somriure i va tornar a agafar el got. D’acord, m’havia fet mal veure’l baixar de l’avió amb la rialla satisfeta i el serrell anguniós onejant al vent. I tota la seva família al darrere, feliç d’acompanyar-lo a la nova feina al mig del no-res. Per a mi, era una imatge tan amarga com un whisky del moble bar del Don, un dilluns de ressaca. L’elegància amb què deixava anar els retrets la Laia no tenien res a envejar a la que desprenia l’exsenyora Draper quan agafava les cigarretes.

Vaig deixar el mòbil sobre la tauleta i em vaig remoure al sofà. Vaig aixecar el got i vaig fer dringar els glaçons. Només em vaig mullar els llavis. A casa nostra no hi havia cap Don Draper, ni tan sols un miserable Pete Campbell, astut i llefiscós. En tot cas, hi havia una Joan discreta, sense corbes marejadores, o una Peggy morena, de llavis llaminers, una com elles, capaç d’enfrontar-se a qui fos per tirar endavant la seva carrera. En canvi, qui feia d’acompanyant simpàtic en els sopars de feina importants era jo. Qui potser tenia alguna mentida sota el coixí, potser aquell professor alemany que li reia totes les gràcies, potser millor no saber-ho, era ella. Qui esperava a casa que ella tornés de treballar, mentre mirava capítols antics de Doctor en Alaska i preguntava a les cadires buides què havia de fer amb la seva vida, era jo. Però amb les cadires feia temps que ens havíem posat d’acord i, a diferència de la Betty Draper, havia renunciat a buscar una altra vida allà a fora. Jo ja sabia que hi feia molt fred.

Mai no havia tingut l’empenta d’aquells homes ben vestits de Madison Avenue, ni l’havia trobada a faltar. Les seves lluites per robar-se el clients o per grimpar en l’organigrama de l’empresa les veia tan llunyanes com les batalles pel Tron de Ferro de Ponent. M’ho mirava des de la meva cadira en una minúscula oficina de banc, de la qual no tenia cap intenció de moure-me’n, ni cap amunt ni cap avall. I els admirava, i creia que fins i tot els entenia. Com podia entendre el Frank Underwood i la seva dona, tot i l’angúnia que m’encomanaven.

I la nostra vida continuava rutllant amb la mateixa tranquil·litat amb què les siluetes dels homes encorbatats es precipitaven al buit, al començament de cada capítol. Fins que, just en el moment en què, a la sèrie, el Draper decidia que havia de buscar el seu lloc al món, a la Laia li van trucar, des d’algun lloc inconcret entre Amsterdam i Colònia. Un punt on confluïen tots els anhels que perseguia des d’abans que decidís estudiar biologia. Un punt que jo, que no perseguia anhels més enllà del meu món de plastilina, encara no havia après a situar al mapa. Durant molts dies, quan em mirava, jo clavava els ulls a la televisió i li agafava la mà, com havia fet sempre. I deixàvem que passessin els capítols, i que el Don, la Peggy, el Campbell i la Joan batallessin per trobar el seu lloc al món.

Vaig caçar les llunes minvants, expectants. Havien tornat a casa i esperaven una resposta. Ja podíem posar un altre capítol. Havia arribat el final i els finals, si no tenen respostes, com a mínim han de fer noves preguntes.

—I què et sembla si comencem Els Soprano?

Nou comentari

Comparteix