Foto: Elisa Paolini
L’àvia, que té gairebé cent anys, entra al menjador vestida i pintada i em veu a la taula de la cuina fent un cafè. “Pedro, qui és, aquesta nena?”. “És l’Helena, mare.” “Ah, hola! Ara feia molt que no ens vèiem, ja no me’n recordava. I aquella senyora que hi ha asseguda en aquell sofà verd, qui és?” “És la Maria Mercè, la meva dona.” “La Maria Mercè? Ah, hola, hola, quant feia que no ens vèiem! Molt i molt!” S’asseu a la taula, a prop meu. “Oh! Hi ha un gat gris i molt gros. Mira, aixeca la cua i ensenya el cul.” “És el Fum, mare.” “I mossega?”, “No, sou amics, no mossega.” “Mira quin pati més bonic, Pedro. A casa de qui és, això?”. “És a casa nostra, mare.”
En Pere, pacient, li posa l’esmorzar, igual que ahir, i que abans-d’ahir, i que la setmana passada, i que fa no sé quants mesos. “Galetes rodones! No n’havia vist mai.” “Mare, són les de cada dia.” “Sí, però són rodones! Com les deuen fer?”. Suca una galeta al cafè amb llet i em diu: “Fumes com un home. Fas la mateixa olor que feia el meu pare. Tira’m el fum.” I jo li tiro el fum, com cada dia que ens veiem, i li dic “àvia, t’has pintat els llavis!”, i em diu “sí, tot de cop he entrat en una habitació molt estranya plena de pintures i n’he agafat una i me’ls he pintat! No m’he pas passat de la ratlla, oi?”. “No, estàs molt guapa.”
Miro la meva mare i em diu: “És així cada dia; cada matí descobreix el món.”
