Catorze
Candi Granés: «Parlar sempre en català no és d’extremista ni de maleducat»

Foto: Gemma Ventura

Al centre de Girona hi ha un lloc on s’aprèn, es menja, es canta i es balla en català, El Foment. Just arribar en una plaça (la dels Mercaders), hi trobo els edificis en què es reparteix aquest projecte. Perquè us n’imagineu la dimensió, hi ha la Taverna (on als vespres, per exemple, hi fas glosses mentre prens una copa de vi), l’Escola (on ensenyen des de balls de bastons fins a sardanes), el Centre (on fan presentacions de llibres o conferències d’historiadors) i la Fonda (el restaurant on tots els plats que et serveixen són típics dels Països Catalans: des del pollastre rostit de l’Empordà fins a la girella, l’embotit típic del Pallars Jussà).

Amb una trentena de treballadors, El Foment va ser pensat i impulsat per Candi Granés, un empresari i mecenes nascut a Banyoles. Després de voltar pel món i de viure a Anglaterra i al Japó, ara dedica el més important que té, “el temps i els esforços”, a aquest “projecte de país”. Hi quedo i el primer que noto és com està pendent del detall més mínim: si veu que una bombeta pampalluga, avisa al moment. M’explica que van obrir-ne les portes quinze dies abans que ens confinessin, però que això no els ha impedit d’enfortir-se: hi ve gent de totes les edats, fins i tot, aquest any hi han passat més de 850 nens i joves “a aprendre a ballar lo Punxonet de Tortosa, el ball dels Nyitus de Sant Julià de Vilatorta, el Ball de la Pepeta de Setcases o a la farandola de l’Escala”. L’agenda del 2023 ja la tenen a punt: “El que ens agradaria, també, és que gent d’arreu vingués a passar els dissabtes: podrien fer tallers de cançons tradicionals al matí, dinar a la fonda, anar a un concert, a un monòleg i sopar”.


Vens de pare empresari. Què en vas aprendre, d’ell?

La passió, l’ambició i la visió: aquí treballo a cent anys vista. Pot fer mandra, però prefereixo centrar-me en allò que és complicat a curt termini, però que sé que a la llarga ens portarà beneficis. D’ell també vaig aprendre a tenir determinació: s’han de prendre decisions i s’han de tirar endavant. I, sobretot, tenacitat, perquè saber aguantar en els moments dolents és molt important.

Expliques que els diumenges el teu pare preparava els dilluns.

Quan al meu pare li deia d’anar-lo a visitar el cap de setmana, em deia: “Millor vine dissabte, perquè diumenge estaré pensant en el dilluns”. Li costava tenir un equilibri familiar, és per això que valoro molt estar amb les meves nenes, de 10 i 8 anys, perquè sé que quan t’apassiones molt amb la feina, pot passar que descuidis la família, i això no ho vull.

Em fa l’efecte que et fixes en tot i alhora vas molt al gra, oi?

Els minuts i els anys passen per a tothom, i en una jornada laboral, per poder fer moltes coses has de saber anar a la idea i ser concís. I també delegar i confiar en els altres. Busco persones que reforcin els meus aspectes dèbils, per poder-me centrar en el que em sento més a gust.

I què me’n diries, de la teva mare?

De la meva mare, que en pau descansi, perquè ens va deixar fa pocs mesos, en destacaria la seva vitalitat: era el pal de paller de la família. Tant ella com el meu pare no voldrien jubilar-se ni als vuitanta anys. I jo igual: quan hi ha gent que em diu “ja vull jubilar-me”, penso el contrari: que em faltin molts anys.

Foto: Gemma Ventura


Em deies que les teves filles a vegades venen a casa cantant cançons en anglès. És indicador de com està el tema de la llengua?

Fora de casa, les meves filles el 90 per cent de cops escolten cançons en castellà o en anglès. La globalització ens arrossega cap a músiques i cultures dominants, com l’anglès i el castellà, que van devorant les petites. Catalunya, a nivell de població, és una nació petita, i perquè cultures com la nostra puguin preservar-se, cadascú de nosaltres hem de ser militants.

La gent normalment pensa el contrari: el país ha de fer això per mi.

No ens hem de plantejar què és el que el país pot aportar-nos, sinó què li podem aportar nosaltres. Al final vius en un petit punt de la història, i si quan te’n vagis hi has deixat una petjada per als teus fills, allargaràs aquest punt.

El català sempre estem esperant que el salvin els altres?

Sí, i som nosaltres qui l’hem de salvar. Malauradament, les disputes que hi ha entre els polítics són un mirall del que passa amb la raça humana: passa aquí, passa a Espanya i passa arreu del món. I en aquests enfrontaments és molt fàcil trobar excuses per dir: “Com que no es posen d’acord, no faig res i m’aparto del tema”. L’important és que cadascú es pregunti què pot fer pel català, i no dependre de què fan o deixen de fer els altres. A mi, per exemple, em surt parlar en català encara que l’altre parli en castellà. I hi ha qui ho veu malament, però parlar sempre en català no és ni d’extremista ni de maleducat, és el més normal: estem a Catalunya i la llengua originària de Catalunya és el català. Per què és veu tan excepcional? Una de les coses que intento revertir és que com que moltes pel·lícules ens venen en castellà o en anglès, sovint utilitzem expressions en castellà que ja existeixen en català. La llengua catalana té una riquesa molt gran, no cal que anem a buscar a d’altres llengües el que ja podem dir amb la nostra.

Foto: Gemma Ventura


Fins i tot els productes de la fonda estan etiquetats en català. És a dir, el que sembla excepcional aquí és normal. És aquest l’objectiu?

Sí, i no és que tinguem cerveses patriotes, només que estan fetes als Països Catalans. De fet, en qualsevol país, quan vas a un restaurant, els productes estan etiquetats en la seva llengua: aquí fem el mateix, prioritzem que el que servim estigui etiquetat en català. Per exemple, hem potenciat el Resfreskcat de cola, de taronja i de llimona, que fan a Terrassa. El problema és que d’aquesta normalitat n’haguem de fer bandera.

Foto: Gemma Ventura


Quines coses has descobert aquí?

Des que era jove tinc aquesta passió pel país, però també en tenia certa desconeixença i, per exemple, he conegut grups de música i història dels Països Catalans. A la Fonda també fem conèixer plats: estem servint la moixama, que és una tonyina que es deixa en salat, i que és típica del País Valencià; el menjar blanc, que és una crema d’ametlla de les terres de l’Ebre; i la girella, que és un embotit que ve del xai que es fa al Pallars i a l’Alta Ribagorça.

Foto: Gemma Ventura


Per sentir-te orgullós de la teva cultura, primer l’has de conèixer. Aquí oferiu classes de ball de bastons.

Sí, reforcem el sentiment de pertanença al país aprenent a fer glossa, a beure en porró, a cantar cançons de taverna. No som prou conscients de la potencialitat i riquesa que hi ha al nostre país: tenim tantes coses per aprendre. A El Foment volem ser un punt de trobada: perquè cantants, lingüistes, professors de danses tradicionals puguin donar-se a conèixer, i la gent també tingui un lloc on poder-los conèixer.

I de classes, quines oferiu?

Jo mateix, els dijous, de set a vuit, vaig a classes de ball de bastons, aquest ja és el tercer any. Fem classes de sardanes, de glossa, que és un cant improvisat que té molta sortida en la gent jove, de cançons de taberna, Les vespres, que és una improvització de música tradicional… Vam organitzar el primer combat de glossa de les fires de Girona, hi va haver-hi uns set-cents assistents i quinze participants.


I els nens, com ho viuen?

Ho viuen com qualsevol altra activitat: amb naturalitat. Tenim la sensació de deixar-los una llavor a dins. I veure que cada cop venen més nens és un orgull.


També és canviar la mirada. Hi ha qui pot veure les sardanes com una cosa carca. I en canvi, posar-ho de moda i que vingui de gust és possible, oi?

Un gran emprenedor em deia: es tracta d’aconseguir que les coses siguin sexis. Volem mantenir vives les tradicions del passat, però també volem empoderar les noves generacions i ser impulsors, per exemple, del rap en català. Vivim un moment de desànim a nivell de país i volem revifar l’orgull. Però per això, sempre dic que hem de tenir el compromís amb l’excel·lència.

Ah sí?

Sempre busco el nou sobre deu. I mai dic el deu perquè si ens el creguéssim, voldria dir que ja no podríem millorar. Al final, la gent no només vindrà perquè som un projecte de país, ho hem de fer bé: han de menjar bé, han d’estar ben acomodats per poder escoltar el concert. I de mica en mica, amb el boca orella, cada cop les activitats tenen més públic. Però el boca orella funciona si fas bé les coses: una mala experiència es diu deu cops i una bona, només un.

I amb els diners, com us ho feu?

Per durar cent anys hi ha d’haver coherència econòmica: tenim dos restaurants, la Fonda i la Taverna, amb dues-centes vint cadires: hem d’aconseguir ingressos per aquí per mantenir el projecte. I amb les ofertes culturals: algunes sí que les subvencionem i són gratuïtes, però d’altres mirem de cobrir-ne les despeses. Lloguem les sales a empreses, i els oferim la gastronomia: esmorzen o dinen aquí, tenen un tast de formatges, de vins, un taller de ball de bastons, de sardanes. Estem treballant per ser una fundació, així podrem fer convenis de col·laboració amb empreses o amb gent que vulgui fer donacions. I després, les subvencions que podem rebre per l’activitat cultural que fem.


N’ets l’impulsor, el mecenes. Al país tampoc n’hi ha tants, oi?

No. Però una de les claus de la felicitat és ser generós. Sempre dic a les meves filles que ser generós t’aportarà molt a la vida.

Generós per generar.

Correcte. A la vida, si tires flors al cel, et cauran flors. I per tant, la clau de la felicitat és la generositat. Els qui tenim cobertes les nostres necessitats tenim el deure d’aportar a la societat. Al món hi ha països més desafavorits, però he focalitzat tota aquesta generositat al país. Al ser una nació petita sense estat tenim moltes necessitats. I crec que sent militants de Catalunya, fem un bé a la humanitat, perquè preservar les nacions petites és vetllar per la riquesa del món.

És una forma de combatre el capitalisme, que està unificant-ho tot, fins i tot les ciutats ja s’assemblen. La lluita contra això és mantenir les tradicions? La llengua, els plats típics, les danses?

Sí, perquè si no, tot s’esborra. I trobes el Halloween i el Black Friday aquí i a l’altra punta del món.

Què aconsellaries o recomanaries a la gent que pugui llegir això?

U, que hem de ser conscients que per mantenir-nos, hem de tenir aquest punt de militància: tots podem soldats. Dos, que si volen venir a El Foment, seran molt benvinguts, i que un dels dies que volem reforçar més és el dissabte: oferint-los tallers al matí, dinar, concerts a la tarda, tallers de manualitats i sopar. I després, volem que el país aprofiti aquesta experiència de programació cultural i de proveïdors que estan etiquetats en català: que si hi ha qui vol que els ho expliquem, o qui ens vulgui compartir la seva experiència, fantàstic. Un dels valors importants d’El Foment és col·laborar i fer país.

La mirada no és només cap a Catalunya sinó cap enfora, oi?

Sí, fins i tot als qui venen de turistes, a passar quatre dies: a ells també els podem ensenyar què és aquest país.

Com te l’imagines d’aquí a cinquanta anys?

Ui [aparta la mirada cap al sostre]: aquí hi ha un focus que falla. En aquest projecte, a part de la inversió econòmica, hi aporto el que té més valor: el temps. Tots tenim un temps limitat per viure, i el més important és que m’aixeco amb la il·lusió de treballar aquí cada dia i pensar que serà una feina a llarg termini.

A part treballes a altres llocs, oi?

Sí, tinc una empresa a Barcelona de locals comercials. Hi vaig un cop a la setmana. Ai, aquest focus s’ha de canviar. Per mantenir el compromís de l’excel·lència has de ser-hi, dedicar-hi hores, esforços. Hi ha moments gratificants, però de complicats, i la força me la dona saber que estem fent una cosa de país que serà un llegat per molts anys.

Quan una cosa té un sentit ja tens la força.

Sí, si treballés pensant que això només durarà la vida útil meva de treball, que potser són quinze o vint anys, no valdria la pena dedicar-hi els esforços que hi dedico a nivell mental i d’hores. Al final tinc aquesta il·lusió perquè crec que vull que sigui un projecte que el país se’n pugui beneficiar durant molts anys, i ser una taca d’oli, no només que passin les coses aquí a El Foment sinó ser impulsors de moltes coses i que gràcies a El Foment passin altres coses a altres llocs. Cent anys no sé si els durarem. Potser en comptes de cent en durarem noranta-nou.

O potser cent-u.

O trenta, però l’important és posar les bases perquè tinguem la possibilitat de durar-ne cent.

Foto: Gemma Ventura
Foto: Gemma Ventura
Foto: Gemma Ventura
Foto: Gemma Ventura
Foto: Gemma Ventura
Foto: Gemma Ventura
Foto: Gemma Ventura

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Quim a gener 17, 2023 | 19:54
    Quim gener 17, 2023 | 19:54
    Enhorabona! Iniciativa sensacional i grandíssim projecte. Se n’hauria de fer més difusió d’aquest tipus de projectes. Salut i molta força!
  2. Icona del comentari de: Un altre sonat a gener 18, 2023 | 15:23
    Un altre sonat gener 18, 2023 | 15:23
    Si no tens en compte el context "parlar sempre en català SI pot ser d'extremista i de maleducat». Aquesta bona persona (però no li toquis les seves deries) no sap on viu.
  3. Icona del comentari de: Un altre maleducat. a gener 20, 2023 | 11:37
    Un altre maleducat. gener 20, 2023 | 11:37
    Jo parlo SEMPRE EN CATALÀ.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa