“El català és una llengua amenaçada”
“L’únic que és imprescindible perquè sobrevisqui la llengua és que s’usi i es transmeti“
Carme Junyent
És estiu. El Joan té onze anys i és a punt de començar l’institut. Sent una mica de pessigolles a la panxa perquè sap que se li obre un món nou. Però ara està de vacances, en un poblet de l’Anoia a casa de la seva cosina, i mentre xuta la pilota va desprenent l’energia desbordant que li pertoca per edat. Això del curs vinent ho intenta mirar una mica de reüll. Xut i gol.
Una pilota, en una plaça, provoca un magnetisme que atrau mirades i ganes de jugar. S’hi apropa un nen ben decidit i s’afegeix als tocs com si es coneguessin de sempre. És la facilitat extraordinària pel vincle dels infants des del joc. Aviat riuen, comparteixen les poques normes que necessiten i juguen sota aquella calor sufocant com si no hi hagués demà.
No passa gaire estona quan el nen, de sobte, atura el joc amb cara de no entendre res i diu: “¿Per què em parles en català, si és la llengua de l’escola?”. El Joan queda mut. No sap què respondre. Mai hauria dit que les parets de l’escola serveixen per no deixar passar la llengua. La pregunta el desconcerta. Però continuen jugant.
Aquesta conversa la vaig sentir des d’un banc proper. Els arbres em feien l’ombra que ells no tenien, i la meva angúnia creixia per moments. Ja no era la temperatura de tarda d’estiu la que em pujava per les venes. Crec que era tristesa. Em va venir al pensament el curs que és a punt de començar, amb milers d’equips de mestres disposats a tant, per fer de l’escola d’aquest país un lloc on acompanyar el créixer de les criatures. I aquest nen ens ho acaba de brodar: si el que es fa a l’escola no té un suport social, ell, innocentment i en conseqüència, ho pot interpretar com un teatre que neix i mor a l’escola.
La llengua que es parla a l’escola és essencial per a la comunicació, la identitat i la cultura, i de la mateixa manera s’aprenen tots els altres valors que omplen els fonaments de l’educació. Un dia, espero que no passi, a la mateixa plaça, el Joan pot sentir dir: “¿Per què tractes bé la teva cosina si no som a l’escola?”
I no ho entendrem.
Gràcies, mestres. Al vostre costat.
1
