Foto: Anders Ljungberg
Tan bé que t’hauria anat, Lluís, llegir Biedma! I sempre deies que no. La poesia no serveix per a res, només per tornar-se boig. Però t’hauria anat tan bé, llegir-lo, Lluís! Ara entendries moltes coses, com a mínim entendries les que et passen. Mira que hi va insistir, la Joana, i tu amb el cervell sempre una passa per davant. No l’has llegit, en Biedma, encara, ni ho faràs, però et sembla que t’estàs tornant boig igualment, sense tastar-ne ni una paraula. Te n’adones? De què t’ha servit, estar-te’n? Posats a fer, ho podries haver intentat, Lluís. Almenys ara sabries, previngut des de fa temps, que només s’és jove un cop, i que no es torna a ser-ho mai més.
Si haguessis fet les coses d’una altra manera, segur, et sentiries més lleuger que quan tenies vint anys. Vint anys i només pensaves a treballar ja. Això que tenies la Joana a la vora. La Joana, sempre amb les seves històries feministes, sempre amb la poesia al cap. Que un home plori, et deia, és un triomf de la societat. Plorar és bonic, tornava a dir, i els homes l’heu de recuperar, aquest dret. A mi m’agrada plorar! Trobo que després sóc més feliç quan ric, t’insistia. I tu no entenies res, suposaves que s’estava trastocant, però callaves perquè l’estimaves. I, sobretot, callaves perquè tres cops l’any, per Nadal, pel teu aniversari i pel seu —això només ho sabies tu— pensaves que t’hauries d’haver casat amb ella i no pas amb la Montse. El penediment, tres cops l’any —i això també només ho sabies tu—, es fa suportable quan en tens vint, trenta o quaranta, d’anys. Però no pas quan en tens quasi cinquanta.
T’hauria anat tan bé, Lluís, llegir el No volveré a ser joven quan els números deien que ho eres! Ara mateix, intuiries què fas en una trista redacció de diari comarcal des de fa vint-i-cinc anys. Vint-i-cinc anys amb la mateixa cançoneta: el posat d’home íntegre intacte i la resignació com a escut. Sobretot això, la resignació. La resignació de cada dia i la resignació dels tres cops l’any que et sents covard, covard com un insecte al costat d’un pot de matamosques, ja t’ho va dir la Joana. Si haguessis llegit Biedma, Lluís, potser ara tindries la possibilitat de volar.
Però només tens un llibre que no llegiràs i una vida massa terrenal perquè hi càpiguen els somnis. Podries haver acompanyat la Joana quan va decidir anar a Nigèria a buscar un fill, fer-li de pare. I ets a la redacció. Vint-i-cinc anys, una lletra rere l’altra, un matamosques rere l’altre, un becari rere l’altre. I el que no canvia ets tu, el becari de quaranta-vuit anys, comunicòleg que no es comunica amb ningú, ni amb ell. Per això, segur, per això t’odia tant, la Meritxell, la becària, vint-i-dos i mig, flamant, enèrgica, lluminosa, i es pensa que té la clau per entendre el món, pobra. Avui has sentit que deia a l’informàtic: Aquest —i parlava de tu, Lluís— és un amargat, té la crisi dels cinquanta.
I tu has pensat a revoltar-te, a dir-li calla, criatura, calla, rata sàvia, tens un nom horrorós. Meritxell és el nom ideal de becària repel·lent, t’ho havien dit mai? No en tinc cinquanta, en tinc quaranta-vuit, encara sóc jove. Però has callat, i per dins has tingut por. La crisi dels cinquanta? Existeix? O se la inventen els poetes, els sonats com la Joana? I una veueta per dins, potser la de la Joana mateix, t’ha contestat que sí, que existeix. I què és? I ja no era la veueta, ara eres tu. És vint-i-cinc anys de tedi, una lletra rere l’altra, és la calvície incipient, és un matamosques i un altre al supermercat barat del barri. És arribar a casa i trobar-te la Montse ficant-se al llit amb un pijama neutre, dient-te bona nit per dir-te alguna cosa. És la por que tens tu cada cop que et diu bona nit perquè penses que potser et vol dir alguna altra cosa, alguna cosa com ara em cauen els pits, Lluís, se m’asseca la vagina, sóc la Montse, no em mires, però encara t’estimo.
La crisi dels cinquanta existeix, Lluís, i és esquivar la maleta que et mira tres cops l’any des de l’armari i que et diu vés-te’n, Lluís, vés-te’n. A Nigèria, a Banyoles o a Sant Vicenç de Castellet, però no et quedis aquí. És un llibre de Biedma al fons d’una prestatgeria, tan bé que t’hauria anat. És la veu de la Joana explicant-te, alegre, que si un home plora la societat guanya. És les ganes de plorar que tens des de fa anys i no recordes com es fa, és la llàgrima que surt, per fi. El fracàs arriba tard, però sempre arriba.
La crisi dels cinquanta ets tu, Lluís. Ets tu plorant i pensant en la Joana, ella que sempre tenia raó. Ara que li has fet cas, ara que ets un home que encara podria ser jove i és un vell, ara que plores com un nen, penses que la Joana era dolenta, molt dolenta, quan t’ho advertia: “Que la vida iba en serio / uno lo empieza a comprender más tarde”, sí. I tornes a bramar.
3
0
