La crisi dels setanta

Et cuido amb molt de gust, però no m’agrada que em diguin qui sóc ni què he de fer

Arxivat a: Conte, Estudi

Foto: Nikki L.


Berenguer, ja t’has tornat a fer caca? Que sigui l’últim cop, rei, sisplau, que l’àvia es mareja amb aquesta pudor de fems per tota la casa. Sembles enfadat amb el món, tant de fer anar el budell. No deu ser fàcil tenir set mesos i enyorar els pares, em sap molt de greu. Ells t’estimen, però van sentir el crit de la natura massa tard. Tenir fills a quaranta anys potser no toca. Quan es fa tard, es fa tard. I els sembla que llegint quatre revistes t’arreglaran la vida, jo els veig molt perduts, només fan cas d’aquests rentacervells, fill, m’ignoren, tinc por que et tornin desgraciat.
 
El teu pare és un altre des que llegeix L’esplendor de la paternitat, li donaria un bon bolet, però ja no hi tinc ni veu ni vot. Ara mana ell. I saps què em diu el molt tanoca? Que he d’observar minuciosament –quina paraula tan rara– la caca que fas, perquè la caca és la màxima expressió del que som. Jo, la veritat, penso que tot això són gaites, a la meva època anàvem de ventre i prou. Però tu, criatura, no deixes de produir tova en tot el sant dia, ben variada de formes, colors i olors, com si ens volguessis dir: “Deixeu-me tranquil. Sóc un nen molt creatiu”.
 
I aquest nom que t’han posat! Berenguer. Quan el teu pare em va dir que volia ser filòleg medievalista, una cosa raríssima ara fa vint anys, no em pensava pas que t’arribaria a condicionar l’existència d’aquesta manera. A mi m’hauria agradat que et diguessis Joan, com l’avi, i els teus pares no ho van voler ni amb suborns a canvi. Ausiàs, Guifré o Berenguer, es dirà. I tot per reivindicar no sé quines glòries medievals passades, jo d’aquestes coses no hi entenc. La teva mare deia que Guifré tampoc no li acabava de fer el pes, perquè les criatures d’avui en dia tenen molt mala bava i et farien bromes depilatòries quan fossis més gran, i que Ausiàs et faria dubtar a l’hora de posar l’accent. Doncs, au, Berenguer. Que es digui Berenguer, un home sense pèls ni dubtes.
 
Em sembla que els teus pares pensen massa en com has de ser, fill, i miren ben poc com ets. Avui mateix, un divendres a la nit, i amb aquestes cagarrines que tens, potser hauries de ser amb ells. Fa divuit hores que no t’abracen. Sí, ho ja sé, que treballen. La teva mare encara tragina unes manies més estranyes que les del teu pare. Cada divendres et deixa aquí, com un paquet ploraner, i se’n va al Rosselló a perseguir vells amb una gravadora. Quines coses de fer. Petaca, bodega, petaca, bodega. Repeteixi l’oclusiva. Amb més intensitat, sisplau. No t’enfadis, Berenguer, jo també he fet de conillet d’índies. Deu voler dir que m’estic fent vella. No, no sé què vol dir oclusiva. No ploris, jo et cuido amb molt de gust.
 
Et cuido amb molt de gust, però no m’agrada que em diguin qui sóc ni què he de fer. De vegades, quan et miro, penso que t’estimo, però que canviar bolquers em posa trista i necessito que te’n vagis. Hi ha tantes coses que no he fet. Coses que hauria d’haver viscut quan era jove i que si no faig ara ja no podré fer mai. Quan l’avi Joan es va morir, em va dir que no em quedés tancada a casa, que ja havia patit prou cuidant-lo quan estava malalt. I que visqués per ell. Quina manera tan generosa d’estimar. El trobo a faltar cada dia, i tant que sí, i ja han passat cinc anys, però també tinc ganes de sortir a passejar amb la Maria i d’anar al bingo amb l’Eliseu sense sentir-me culpable. T’agrada l’Eliseu? El trobes simpàtic? A setanta anys i em pregunto com deu ser estar amb un altre home, Berenguer. Quina àvia que tens. Potser no. Potser no sempre es fa tard.
 
La teva mare s’ha entestat a repetir que tinc la crisi dels setanta, que no he superat la mort de l’avi i que tu ets el glop de vida que necessito per tirar endavant. Quina crisi? No la veig enlloc. Quantes punyetes. L’únic que em passa, Berenguer, és que necessito viure, com els teus pares. Però quan tens les arrugues consolidades sembla que tornis a ser un nen. Has de demanar permís per equivocar-te. Quan tens moltes arrugues –i són irreversibles–, la llei diu que t’ha d’agradar canviar bolquers per força, que has de fer mitja per força, que t’has d’asseure al sofà a mirar el serial de teletrès per força. Que has de menjar sense sal per força. Tot per força. I qui l’ha escrita aquesta llei? A mi no m’agrada el serial de teletrès. M’avorreix. M’entens, Berenguer? A mi que em tornin en Benet i Jornet.

Comentaris

    Paula Març 22, 2015 7:04 pm
    M' agradat molt, he rigut i disfrutat.
    Anònim Març 22, 2015 7:34 pm
    Sols una persona com tu pot escriure aixo.Hi han moments que fan reviure la meva historia
    Maria Ortensi Març 22, 2015 8:45 pm
    Així que això és una crisi. Jo que sempre he sigut precoç visc una crisi només semblant (per sort!) Als seixanta. Molt ben descrita,molt quotidiana la vivència
    Anonimo Març 23, 2015 10:58 am
    Me ha encantado y me he reído mucho, Pienso que con setenta años se tiene la suficiente experiencia de la vida para saber lo que mas te conviene y te da el derecho ha equivocarte, sin que nadie te ordene que tienes que hacer.
    Montse O Abril 9, 2015 1:04 pm
    Molt divertit i realista. es la vida que es va repetin. Suposo que els nostres pares quant feien d´avis els passaba el mateix, peró a les hores no entenien de crssis....

Nou comentari

Juan Miguel Morales
Envia'ns un àngel que sigui com tu
Aniré com quan anàvem junts/ darrere les teves passes,/ d'esquena al futur
Més entrades...
Les flors de cada mes
Un calendari ens ensenya què floreix, de gener a desembre, en un jardí molt especial de Londres
Més entrades...