La crisi dels trenta

I tant que sóc feliç. És que no sóc el seu infermer, collons, sóc el seu nòvio

Arxivat a: Conte, Estudi

Avui, abans que la Raquel bufi les espelmes, ho anunciaran, però encara no saben com. Potser així: Hi hem estat pensant i creiem que. Ara és el moment idoni per. Volem dir que. O sigui, a veure, ja. O així: Com que tots dos tenim feina, doncs. Amb trenta anys potser toca que. En definitiva, sí. Perdoneu, ho estem fent fatal. Estem una mica nerviosos. Ho farem senzill, va, ras i curt. Vinga, Raquel, vinga, Guillem. Ho podeu fer. Que sonin les trompetes. Ara. Amics, família, volem tenir un fill. Ja està. O una filla, el que surti. Ho estem intentant. Embarassada, sí. El metge diu… Exacte. Abans de fer res, ens feia il·lusió explicar-ho perquè ja sabeu que. Doncs això. Molt bé, Raquel, molt bé, Guillem. Trompetes fora. Silenci.
 
Què passa? Ningú no ens felicita? No us n’alegreu o què? Es pot saber què mireu? Què mireu? Mireu la cadira, esclar, com sempre. Mireu la puta cadira. No n’aprendrem mai. Semblem burros, hòstia. De tu, Alfred, no m’ho esperava. Ni una paraula. Tant et costa dir endavant les atxes, molt bé, nois. Per trencar el gel, com a mínim. Encara que no ho pensis, per solidaritat. Que no veus que estem espantats? Collons, tio. Tan difícil és? No fas ni el mínim esforç per somriure, malparit. Calles, calles amb cara de xai degollat, com sempre que et fas enrere, i sé que sense dir res estàs pensant quines ganes de complicar-se la vida, Guillem, tan senzill que podria haver estat. T’ho has muntat fatal, noi. I en Jordi igual, en silenci, el molt puta, no fos pas que rebés, mira’l, t’està contestant què sí, que tens tota la raó, Alfred. Ja em diràs com la pensen fer la criatura aquests dos, cardant?, no ho crec, com deuen cardar?, vés a saber, si ella prou feina té per anar al lavabo sola, es veu que no sent res, no es nota ni les ganes de pixar, quin panorama.
 
I tu, Marta? També calles? De què tens por? Vinga, dona. Ho noto. Per dins estàs contenta. Ara mateix recordes la conversa que vam tenir fa exactament tres anys al Zurich, tres anys de calendari, aquell dia que et vaig dir que. Surto amb una noia. Es diu Raquel, és psicòloga, té vint-i-set anys. Sí, tot de conya, de moment, no em queixo, però resulta que. Paraplègica, sí, d’un accident, quan en tenia disset. I la Marta quina putada, ostres, Guillem, però ja és seriós, això? Sí, quan la coneguis ho entendràs. Què vols que hi faci, m’he enamorat, em té boig. Collons, que no és això. És que no surto amb una cadira de rodes, Marta, surto amb la Raquel. Esclar que no és fàcil. Però vull dir que. Jo en ma vida havia estat tan bé amb algú, m’entens? Ja he assumit que no pujarem junts l’Everest. Li encanta el teatre, els diumenges ens fem un tip d’anar al Romea. Semblem la burgesia barcelonina. I tant que sóc feliç. És que no sóc el seu infermer, collons, sóc el seu nòvio.  
 
Pare, no t’amaguis, que també et veig. Mira’l, l’home de ferro, a punt de plorar. Potser et pensaves que mai no et faríem avi. És això. Va ser el primer que vas pensar quan la vaig dur a casa, només vas veure la cadira i no la vas mirar a ella, oi? No m’enganyis. I tant que ho vas pensar. Tant que te l’estimes, ara. Ella ja t’hi veu, al parc, ho va dir de seguida. Xalarà com un nen, el teu pare, fent d’avi. Que li corri ell al darrere, tu. Sí, ho va dir així de tranquil·la. Que li corri ell al darrere, tu. No et sentis culpable. A aquestes altures? Amb el temps, l’únic que s’aprèn és que hi ha coses que no es trien. La vida no és un esquema, per sort. La felicitat i la bellesa poden tenir tantes formes.
 
Elisenda! Vinga, parla, que et veig les intencions. Sembla que vulguis dir que. Doncs em sembla que el faré soci del Barça quan neixi. Però és que potser la Raquel pensa que és de mal gust dir que. Millor que calli. Perquè com que ella no podrà jugar a futbol amb el nen, doncs. Sembla que no toca insinuar que. Però l’Elisenda, lluny del Camp Nou, barrina ostres, pobres, quin tràngol, ja tenen valor, amb la crisi dels trenta se t’acceleren les hormones i t’agafa l’obsessió per la maternitat. Segur que d’aquí a un temps es fan enrere. A mi em fa molta por parir, molta, tanta com a la Raquel, i això que puc caminar.  
 
Avui, abans que la Raquel bufi les trenta espelmes, ho anunciaran. Amb nervis i sense trompetes. Volem tenir un fill. Volem tenir un fill. Volem tenir un fill. Punt. Només el futur sap que l’Alfred, en Jordi, la Marta, el pare i l’Elisenda no callaran i correran a abraçar-los. Perquè l’alegria és un xiscle, un rampell, i no hi entén, de formes. Potser serà en Jordi qui deixarà anar heu de triar un nom especial. Només el futur sap que, quan d’aquí a nou mesos en Guillem i la Raquel abracin la seva filla, ja no els caldrà cap paraula per adonar-se’n. Potser un xiuxiueig confessarà: “Si la crisi dels trenta ets tu, Heura, deu voler dir que ha valgut la pena.”
 

Foto: Jordi Rodri

Comentaris

    Anna Maria Villalonga Març 27, 2015 9:34 am
    No cal que hi donem voltes. Ho saps. N'hem parlat. Molt bé, Laura. Escrius molt bé i, a més, la literatura et serveix per conjurar els prejudicis del món. "És que no sóc el seu infermer, collons, sóc el seu nòvio". Quants cops he pensat això davant de certes mirades. Estic molt orgullosa de tu.
    Àngel Març 27, 2015 11:34 am
    Un text preciós.
    oncle Març 27, 2015 2:47 pm
    No tinc paraules. Només puc esperar que continuis escriguent.
    Anònim Març 27, 2015 3:52 pm
    Laura, ets unica, m'emociono cada vegada que llegeixo els teus escrits, no deixis de fer'ho Ja saps que tota la familia estem molt orgullosos de tu i et desitgem el millor per vosaltres. Un peto ben fort
    Àngels de la Torre Març 27, 2015 3:53 pm
    Simplement, m'encanta. Et felicito per la manera com ho expliques. Gràcies per la bona estona.
    Anònim Març 27, 2015 6:19 pm
    M'ha encantat
    Anònim Març 27, 2015 9:38 pm
    Emocina perquè és plena de sentiment i realitat
    Anònim Març 27, 2015 10:30 pm
    Qui era que proposava escriure sense punts ni comes?
    Ramon Ribé Març 28, 2015 6:04 am
    Trencar la sintaxi i lligar sentiments. Et remou per dins.
    Anònim Març 28, 2015 1:11 pm
    Emocionant, breu, precís... M'encanta.

Nou comentari