La crisi dels vint

Quina sensació de plenitud, la de sentir-te desitjat i, sobretot, la de confirmar que no ets tan miop com t’ha dit l’oculista

Arxivat a: Conte, Estudi

Foto: Sergio Tudela Romero

 
“[…] La penosa bellesa, tan distant”.

Joan Margarit


Jo ja ho vaig dient a tothom cada dia. Persistentment, insistentment, incansablement. Que tinc la crisi dels vint, que no sé pas què he fet per entrar en aquesta espiral cíclica de despropòsits i desgràcies. Que he perdut la noció del temps i de l’espai, pobra de mi, i que ara cada dia, en llevar-me, com a exponent màxim de la meva mala sort, les espardenyes estan col·locades al revés: la del peu dret a l’alçada de l’esquerre, ja em diràs per què, i la del dret, que sempre ha anat més d’insurrecta per la vida, a punt d’intimar amb el cantó progre de la meva anatomia. Bramar de bon matí és una bona solució perquè, en el fons, el que estic impulsant a través del plor és una hipotètica regressió a la infància de la forma més creativa i fidedigna possible. Que dit així, aclarim-ho, queda molt intel·lectual però a l’hora de la veritat, suposo que ho intuïu, és una autèntica merda.

Aquest salt temporal equivaldria a quan la mare em deia “bon dia, princeseta” i em posava les sabatilles (totalment prescindibles als sis mesos d’edat) en l’ordre que tocava. A quan jo, amb la llengua atrofiada per tan poca activitat verbal en mig any de vida, havia de callar sense etzibar-li que de princeseta res, que jo era republicana i que la figura de la princesa era el símbol més evident de repressió social i sexual que havia inventat el patriarcat. És clar que jo encara no sabia què era el patriarcat (maleït el dia en què se’m va ocórrer buscar-ho al diccionari). I, encara menys, no sabia que m’atacaria aquest reguitzell d’invencions postmodernes (he dit que m’ho invento?) que m’han deixat els dits petits dels peus més desorientats que un guiri entre l’Empordà i el Maresme. Coses que passen per l’excessiva confiança en el present del biberó i de la fruita triturada. Un dia et lleves demanant que t’expliquin un conte i et diuen “princeseta, demà et portarem al cole perquè aprenguis a llegir”. Primera patacada vital.

Jo, la veritat, no us sabria dir exactament què és la crisi dels vint. Però sí que la vaig notant en petits indicis empipadors, com, per exemple, que he deixat de creure en la bellesa. Potser des del dia en què tu i jo vam dir que prou de fer el cafè i saber que al cap de dues hores estaríem fornicant a terra i sense ulleres, mirant-nos de prop els porus i l’olor de la pell. Observant amb una minuciositat repetitiva una escletxa mal depilada de pèls, que era la màxima expressió de la bellesa entre tota aquella harmonia tan i tan falsa. Quina sensació de plenitud, la de sentir-te desitjat i, sobretot, la de confirmar que, en el fons, no ets tan miop com t’ha dit l’oculista.

Potser desconec la bellesa des del dia en què em vaig dedicar a l’amor madur, renunciant a l’impuls, el boig impuls de la improvisació, per estalviar-me l’espera entre el creixement i la caiguda de l’arbre. O potser des que la perruquera del costat del supermercat es va instal·lar al costat de casa i es passava el dia parlant de mides de pits, de simetria corporal i de neteges de cutis. De totes aquelles mentides de plàstic que la cobrien de bitllets per tapar-li les arrugues. I que a mi, ho confesso, sempre m’havien espantat perquè el veí d’abans era psicoanalista i aprofitava cada cop que ens creuàvem a l’escala per afirmar, en allò que en diríem un to subtilment sectari, que anar massa sovint a la perruqueria podia provocar-te la síndrome de la presa de pèl constant. I és clar, jo morta de por cada cop que em creixia la melena.

I en què penso, doncs, si el bloqueig de l’edat m’impedeix distingir la bellesa? Més o menys, el cacau seria com el dia en què vaig preguntar-li al pare qui era Kapuściński i em va dir “princeseta, vés a la universitat, que t’ho explicaran”. Però resulta que allà tothom també pensava en la bellesa encotillada i ortopèdica. En la increïble capacitat de transformació social del maquillatge o, els qui hi eren al·lèrgics, en el bell equilibri mundial que s’establia quan oferta i demanda es conjugaven en una unió irreversible, intocable, inalterable.

Així, la meva inactivitat verbal s’ha anat allargant des dels sis mesos fins ara. No sé distingir l’esquerra de la dreta ni per posar-me les espardenyes, de vegades encara no sé què és amor i què interès i cada cop em costa més recordar com s’escriu Ryszard Kapuściński, el nom d’aquell home que parlava amb els altres abans de parlar dels altres.

Jo ara no puc parlar de mi perquè sóc igual que tots els altres. Tots som els altres: tots vestim, parlem, pensem i entenem la bellesa com els altres. Hi ha qui em diu que el dia que em col·loqui les espardenyes bé abans d’anar a dormir deixaré de tenir por, que es tracta de fer un clic, de superar un trauma infantil. D’altres, pensen que la crisi dels vint, com la dels quaranta o la dels cinquanta, s’acaba superant: com les ruptures amoroses, com no haver nascut un segle abans, com no haver viatjat a Nova York, com les derrotes del Barça, si fa no fa.

Un tercer grup, menys nombrós, en canvi, pensa que es tracta d’una crisi molt més profunda.

Comentaris

    Anònim Març 4, 2015 2:08 pm
    Genial, gràcies. una de vint i tants que tampoc ha sabut trobar encara el dret i esquerra de les espardenyes. Bé, això si és que realment existeix una forma correcte de col·locar-les...
    Anònim Març 4, 2015 6:26 pm
    M'agrada la teva visió irònica de la crisi dels vint.Endavant!
    Anònim Març 5, 2015 4:02 pm
    L'he començada un pèl tard la crisi dels vint però m'hi he topat de cop! Qui vull ser? Per què visc aquí i no al Japó? Per què uns ja tenen fills i d'altres ens escagarrinem només de pensar-hi, ja tocaaaa?!? Veig que no estic sola en això! Jajaj M'ha encantat el teu escrit!
    Anònim Març 6, 2015 9:43 am
    Tot i que jo ja he superat els 20 amb escreix, aquesta prosa tan neta i despullada em recorda aquell temps irrepetible
    Anònim Gener 26, 2016 1:26 pm
    "Fa vint anys que tinc vint anys..." Cada cop que fem vint anys és com que s'escapa el temps... com l'aire d'un sospir... i ens surt la frase "Ja tinc vint anys!"...o "Ostres, ja fa vint anys!". Una abraçada ben forta des del racó de la teva adolescència més propera. Segueix així senyora escriptora! E.
    MPO Gener 26, 2016 7:09 pm
    Orgullosa em sento de ser familia teva. Arrivaras molt lluny. Per molts anys!!!

Nou comentari