Se m’esmuny entre els dits el somni, després d’abraçar-lo tants anys per mirar de sentir que hi és de veritat.
Venia d’un desig de llum, de color, d’estima, de coneixement i ben segur que de vida, després de la foscor de l’escola del franquisme. Encara recordo el dia que vaig sentir dir que una altra escola era possible. L’havien amagat amb pany i clau perquè els de la meva generació ens prenguéssim l’educació com un xarop amarg inevitable, en una societat que es guardava prou de posar-la en qüestió. Vam créixer en la indefensió apresa. Ens van ensenyar dia a dia l’aprendre sense sentit, la imposició per doctrina i el silenci per escola.
No hagués estat mestra si, al meu poble, un grup de famílies valentes, vencent les inèrcies, no s’haguessin proposat construir una cooperativa per fer una escola nova per als seus fills i filles. Tenia catorze anys i sentir-ho em va fer trontollar. ¿Com és que s’havia trigat tant a treure el vel que amagava una possibilitat com aquesta?
Em vaig fer mestra per ser-hi. Sabia sobretot el que no volia i construir els possibles m’ha portat tota una vida. I espero continuar aprenent. Tornaria una vegada i una altra a repetir el camí si en tingués més, de vides, perquè tot i la passió amb què vaig començar, el que m’esperava era sorprenent, ho és encara ara.
Vaig poder descobrir, sempre en companyia, que sovint qui aprèn més en una escola és la mestra; que escoltar els infants és la clau per saber què els convé a cada moment; que les famílies acostumen a necessitar tant d’acompanyament com els seus fills i filles; que aprendre, siguis petit o gran, és arribar al que ja ets, amb la riquesa del que t’aporten els altres i el món; que el contacte amb la natura és una gran manera de trobar-se un mateix i de trepitjar amb força la vida; que ningú és dolent en un aprenentatge, només que es necessita un treball amb sentit, el vincle amb la cultura per comprendre i el temps necessari per elaborar el traç de cadascú; que a l’escola, com a la vida, els llenguatges estan interconnectats i ens serveixen de diferent manera; que les persones aprenem a viure en pau si ens tractem amb estima; que l’entorn parla del país on vius i que tot és més fàcil quan t’acull. I tantes i tantes coses que semblen de sentit comú però que, estranyament, costa fer-ne el pal de paller d’una educació.
Avui, 22 de juny de 2021, acabo el meu darrer i quaranta-cinquè curs a l’escola de somni, sabent que quan em pensava que no es feia una millor educació perquè no en sabíem més ens estàvem enganyant a nosaltres mateixos. Ja hi havia estat. Rere el vel.
Sento un agraïment infinit a l’escola Cooperativa El Puig. A les persones que hi han treballat o col·laborat, que han estat, també, els meus mestres; i a tots els que creuen que l’educació de les persones és el més gran que es pot proposar una societat.
Ara sé que puc obrir els ulls. El somni no s’acaba.
