Tenia dinou anys quan vaig començar a treballar com a professora d’anglès. Era una acadèmia petita, al poble dels pares. Vaig aplicar a la feina confiada que hauria de fer classe a criatures, però va resultar que havia d’ajudar nois i noies d’entre 12 i 16 anys a preparar els exàmens de Cambridge. El primer dia de pilotar un grup on tothom tenia 2 o 3 anys menys que jo, va ser la guerra. La resta del curs, també. Un bon dia, però, una noia va demanar-me consell sobre el seu futur: “He d’escollir batxillerat. Tothom em diu el que he de fer. T’ho pregunto a tu perquè ets molt guai”.
Tot d’una, em vaig veure involucrada en converses d’allò més personals, oferint consells i adreçant dubtes que poc tenien a veure amb les classes. Només hi havia una condició: m’ho havien de preguntar en anglès. A ells i elles els va servir per aprendre l’idioma, espero, i a mi per entendre que estava creant un vincle ben especial.
Vaig entendre que els adolescents necessiten sentir-se escoltats. Massa vegades, els adults pressuposem que no tenen “ni idea de què va la vida” i, fent pesar la nostra experiència, els imposem decisions o els condicionem perquè facin una cosa o l’altra.
El mític “tant de bo em fessis tant cas com els fas als teus amics” és símptoma d’aquesta tendència d’escoltar amb més ganes als seus iguals o a aquells amb qui creuen que comparteixen món simbòlic. És més fàcil acostar-se als joves si participes del seu univers, dirigint-hi, assertivament, des d’una posició que percebin com a no-jeràrquica. S’avindran abans a escoltar les persones que provenen d’espais de dinamització jove i esbarjo, que pas als adults que, dia rere dia, els repeteixen que endrecin l’habitació o pleguin els mitjons.
Així doncs, es tracta de donar-los referents als quals adreçar-se fora de l’espai educatiu o familiar, per tal que puguin compartir-hi neguits habituals, dubtes sobre sexe, inseguretats adolescents o desigs de futur.
És en els equipaments de joventut on poden trobar facilitadors, educadors, integradors i psicòlegs que treballen de manera coordinada i creen xarxes per asistir els joves en moments decisius de presa de decisions. La seva tasca és afavorir la transició dels joves i empoderar-los a través de les relacions interpersonals.
“Es tracta de treballar les frustracions, les pors i el desencís. Posar-los en contacte amb altres joves que, com ells i elles, són allà perquè també tenen dubtes, preguntes o projectes que volen compartir”, deia Caterina Pedregal, directora tècnica de l’àmbit d’adolescència i joventut de Doble Via. Ho explicava durant un seminari organitzat per la Diputació de Barcelona, que busca reflexionar sobre com gestionar l’orientació i acompanyament en la lluita contra l’abandonament escolar prematur des dels equipaments juvenils.
Els professionals i testimonis que hi intervenen, coincideixen en l’ús de nocions com “vincles de qualitat” o “espai inclusiu”, paraules que defineixen la manera com es treballa des d’aquests equipaments. “És complicat no caure en la productivitat. La inèrcia consumista ens aboca a la producció i l’efectivitat i costa no perdre de vista els objectius i el que es vol”, deia Montse Cárdenas, responsable d’Igualtat, Joventut i Cooperació de Parets del Vallès.
Un dels aspectes clau de la tasca que s’hi duu a terme és la capacitat d’invertir temps en l’adolescent, temps de qualitat, un temps que no respon a les demandes capitalistes de mercat. Aquest temps de qualitat, com explicaven alguns dels testimonis, pot prendre la forma de sortir a fer un tomb pel barri o inclús de visitar el jove al seu domicili o atendre’l per whatsapp quan ho necessiti.
Així, orientadors i integradors generen espais inclusius, atenent les necessitats especials de col·lectius minoritaris, oferint guia i suport a joves en risc d’exclusió social, a aquells que pateixen assetjament escolar o els qui han estat víctimes de violència domèstica o sexual, amb l’objectiu d’evitar situacions d’aïllament. “Es treu importància a l’educació en el lleure”, denunciava Pedregal, mentre Carles Vila, professional de joventut i educador social, parlava d’acompanyar el procés de “ser persona”.
Malgrat que l’objectiu dels professionals que treballen en aquests equipaments és guiar els joves al llarg de l’etapa educativa i recolzar el seu rendiment acadèmic, la tasca va molt més enllà: es tracta de treballar allò que fa d’un individu, una persona. Casals, assemblees autogestionades, factories d’idees… s’erigeixen en un espai de trobada i intercanvi entre joves, on es creen vincles que rescaten els adolescents dels seus mons hipermediatitzats i, traient-los de les pantalles, els arrelen al territori, posant-los en contacte amb altres joves i amb si mateixos.
Més informació, aquí.
Aquesta acció de la Diputació de Barcelona respon, especialment, als Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) número 4: “Garantir una educació inclusiva, equitativa i de qualitat i promoure oportunitats d’aprenentatge durant tota la vida per a tothom”. Els 17 ODS van ser proclamats per l’Assemblea General de Nacions Unides el 25 de setembre de 2015 i formen part de l’Agenda global per a 2030. La Diputació de Barcelona n’assumeix el compliment i desplega la seva acció de suport als governs locals de la província d’acord amb aquests ODS.
