Els joves són els culpables de tot?

Un cicle de la Diputació de Barcelona mostra com la pandèmia ha estigmatitzat (més) els adolescents

Arxivat a: Propostes, Estudi
Foto: Diputació de Barcelona

L’espai públic és, fonamentalment, un espai relacional i compartit, un lloc de trobada entre iguals, entre els diferents grups que conformen la societat. Tot i això, en els darrers anys diversos factors han contribuït a hipertrofiar la presència dels joves en aquest espai públic, col·locant-los al centre del debat. S’hi sumen, avui dia, els titulars que han acompanyat la pandèmia i que, d’una manera o altra, fan aquest col·lectiu responsable de rebrots i l’acusen d’actituds irresponsables. Però, si la majoria d’epidemiòlegs assenyalen que la major part dels contagis no es donen pas en espais públics sinó en espais més aviat petits i tancats, d’on surten aquestes acusacions?

Aquesta polèmica ha reunit més de cent persones al cicle “Reflexions entorn de les polítiques locals de joventut”, que ha comptat amb una ponència de Carles Freixa, catedràtic d’antropologia social a la Universitat Pompeu Fabra, entorn de la presència dels joves en l’espai públic, i amb una taula rodona amb representants de l’administració i del cos policial així com de joves d’arreu de Catalunya. Es tracta d’unes jornades que varen programar-se fa més d’un any perquè “la crisi de la Covid-19 tan sols ha agreujat una estigmatització que ja existia abans de la pandèmia”, ha declarat Alfredo Vega López, president de l’Àrea d’Educació, Esports i Joventut de la Diputació de Barcelona.

Freixa començava destacant que l’augment de presència de la joventut a les pantalles de televisió s’explica pel malestar creixent d’aquest sector de la població. “Els botellons no són més que una altra expressió del mateix malestar que els va dur a sortir al carrer en els moviments del 15-M, en les protestes postsentència o a les que varen seguir a l’empresonament de Pablo Hasél. Malgrat no ser el grup més afectat pel virus, el jovent és el més afectat per les seves conseqüències: precarització laboral, ansietat social, inquietud vers el futur, coartació de drets i llibertats…”. Aquest ha estat un punt en comú en la majoria de les intervencions: l’impacte que la pandèmia ha tingut en la formació de tota una generació.

Molts i moltes joves que havien de dur a terme, durant el confinament, certs “rituals de pas” han vist com aquests es digitalitzaven o cancel·laven. Fer la majoria d’edat, sortir de nit per primera vegada, fer la selectivitat, començar la universitat o graduar-se’n, són tan sols algunes de les experiències que conformarien la seva personalitat. En aquesta línia, l’accés a l’espai públic és, també, una etapa decisiva en el desenvolupament dels adolescents i la seva conversió en ciutadans, ja que el que està en joc en la pràctica dels carrers és el dret a la ciutadania. “I el dret a la joventut”, com remarcava Juan Carlos Cassou, responsable de Mediació i Restauració Comunitària de l’Ajuntament de Sant Boi de Llobregat, que remarcava que es retreu als joves una actitud irreflexiva, “com si la jovenesa fos una malaltia”.

Cristian Vila, jove de Vic, reclamava que es tingués en compte la influència positiva dels joves en diferents àmbits. “A casa hem ajudat els adults a imbuir-se en el món tecnològic i després, hem estat els principals dinamitzadors dels carrers i els barris. Sense nosaltres, el carrer estaria mort”. Així doncs, la problemàtica s’anava aclarint a través de les diferents intervencions: una falta d’entesa entre els diferents sectors d’edat. Gisela Navarro, segona tinenta d’alcalde d’Acció Comunitària i Igualtat d’Oportunitats de l’Ajuntament de Viladecans, arribava a afirmar que “l’administració és percebuda com una màquina (lenta) de fer normes i, evidentment, la joventut creu que això no va amb ella. Ho hem de revertir”.

La solució, sembla, passa perquè l’administració escolti el clam que compartien molts dels participants: la implementació de didàctiques que ajudin els adults a entendre millor el jovent, a saber-s’hi comunicar i acostar-se a la seva psicologia perquè, com remarcava Carles Freixa, els joves no constitueixen un col·lectiu homogeni i tenen necessitats diferents. Sembla que cal avançar, doncs, cap a un model de ciutat inclusiu, en el qual l’espai públic esdevingui una àgora de trobada i participació entre iguals i garanteixi el dret a la ciutat a tots els seus membres, també als més joves. Perquè, no ho oblidem, els carrers han estat l’espai de trobada dels moviments pels drets dels estudiants, els #fridaysforfuture, #metoo o #blacklivesmatter, tan necessaris i principalment protagonitzats per la joventut.

Nou comentari

Joia
I per fi, el que em fa feliç, / ho tinc i vaig mar endins
Més entrades...
Foto: NeONBRAND
Vine a veure el pessebre
El Monestir de Pedralbes convida a gaudir els diorames de l'Associació de Pessebristes de Barcelona
Més entrades...