«Em van dir que no podia, i ho vaig fer»

La millor alumna d'un institut de Texas revela que és una immigrant sense papers

Arxivat a: Discurs, Estudi

Ha estat la millor estudiant de la promoció del 2016 al seu institut, el McKinney Boyd, a Texas. També és un dels onze milions d’immigrants sense papers que viuen als Estats Units. Larissa Martínez va aprofitar el seu discurs de graduació per reivindicar un futur en què la justícia i la igualtat passin per sobre dels prejudicis. Gràcies a un expedient acadèmic impecable, ha obtingut una beca per estudiar medicina a la universitat de Yale, on ha accedit com a estudiant internacional. Vol arribar a ser neurocirurgiana.

Aquest és el vídeo del discurs sencer i la transcripció del text en català.


Bona tarda. Em dic Larissa Martínez i tinc l’honor de ser aquí com a primera de la promoció de la classe del 2016. Ha estat un gran any fins ara. Aquest any la líder del món lliure, Beyoncé, ha tret un nou àlbum, Lemonade, i el millor animador de la nostra generació se’n va de la Casa Blanca. Primer de tot, vull agrair a tots els pares i familiars que sempre ens hagin donat suport i s’hagin assegurat que arribaríem on som avui. També vull donar les gràcies a tot l’equip docent, perquè l’escola no seria el mateix sense ells. Sé que hi haurà gent que m’assenyalarà, com fa Damian a Mean Girls, però els puc assegurar que això és el que em fa tirar endavant. Fins i tot si molts de vosaltres no sabeu que existeixo. A cadascun de vosaltres, us dono les gràcies. M’han ensenyat que està bé ser diferent i que sempre hi haurà persones que estaran disposades a mirar més enllà d’aquestes diferències i a acceptar-te per ser tu mateixa i que també està bé empènyer els altres quan corres per arribar a classe.

També vull donar les gràcies especialment a les persones que m’han canviat la vida d’una manera o altra i que m’han donat suport els últims quatre anys. Cassine Benson, Arby Jones, Montana Christoph, Izzy Ramírez, Sara Sage i John Hank. Sé que no sempre he estat la persona més agradable, però gràcies per ser-hi quan més ho necessitava. També vull donar les gràcies a la meva germana Andrea per donar-me una raó per seguir endavant quan res semblava tenir sentit. Finalment, la persona a qui més estic agraïda és la meva mare, Deyanira Contreras. Sempre hi has sigut, ets la meva millor amiga. Metafòricament, les mares mouen muntanyes pels seus fills, però tu vas creuar de debò un país per la meva germana i per mi. Tots els sacrificis que has fet han estat per nosaltres i, per això, tot el que faig ho faig per tu. Ets la meva fan número u i mai has perdut la fe en mi, fins i tot quan l’he perduda jo. Per això i per tantes altres coses, t’estaré eternament agraïda. Gràcies, mama. 

Us seré honesta, no faré la versió clàssica d’un discurs de graduació. Us vull oferir un tipus diferent de discurs. Un que parla d’expectatives versus realitat. Molts de vosaltres em veieu aquí dalt i assumiu que la meva vida deu ser genial, que els meus pares deuen estar molt orgullosos de mi. Però això només és la veritat a mitges: aquestes són les expectatives, la meva realitat ha estat molt diferent. L’11 de juliol farà sis anys que vaig venir des de Ciutat de Mèxic, on vaig néixer i créixer. Quan la gent em veu aquí, creu que ja tinc la vida resolta, però no és veritat, així que ara vull compartir la veritable realitat amb vosaltres. 

Realitat inesperada número 1: als onze anys només era una nena amb un pare alcohòlic i abusador, que depenia de la força de la seva mare. Una nena el màxim somni de la qual era poder ser algun dia estatunidenca. Una nena ingènua que creia que canviar de país resoldria tots els problemes de la seva vida. 

Realitat inesperada número 2: als dotze anys vaig tenir el repte d’integrar-me en una nova cultura. Molts cops la meva intel·ligència va ser qüestionada per la meva trajectòria vital. També vaig haver de renunciar a part de la meva infantesa per tenir cura de la meva germana petita, l’Andrea, mentre la meva mare treballava des del matí fins a la nit. L’escola es va convertir en un lloc segur perquè, tot i no tenir internet, rentadora o el meu propi llit, sempre he tingut a mà el coneixement gràcies a la biblioteca de l’escola. També em vaig adonar que segurament aquesta seria l’única manera d’ajudar la meva família. Encara que no tothom compateix els mateixos problemes ni tots hem passat pels mateixos obstacles a la vida, sí que compartim els mateixos sentiments. Sé què és sentir-se humiliada,que els teus èxits siguin ignorats, sentir-se impotent. Així que vull felicitar-vos a cadascun de vosaltres, per ser perseverants amb les vostres dificultats i per no permetre que res us impedeixi de ser aquí avui. Tots tenim problemes. Problemes que volem afrontar sols rere portes tancades, perquè sabem que si algú els descobrís, seríem vulnerables i mai ens tornarien a veure com abans. Bé, doncs durant aquests anys he reunit el valor per aturar-me davant vostre i compartir la lluita a què m’he enfrontat cada dia. 

Realitat inesperada número 3: sóc un dels onze milions d’immigrants indocumentats que viu a l’ombra dels Estats Units. He decidit presentar-me davant vostre i revelar aquestes realitats inesperades perquè potser aquesta serà l’única vegada que podré explicar-les de debò: que els immigrants sense papers també són persones. 

Tenia dubtes sobre si parlar d’això avui per la gran diferència d’opinions respecte al tema de la immigració als Estats Units. Però sento que li dec a tothom i a mi mateixa ser honesta. La part més important, i també la més ignorada, del debat és que els immigrants, amb o sense papers, també són persones. Persones amb somnis, aspiracions, esperances i éssers estimats. Persones que, com jo, ja formen part de la societat i de l’estil de vida americà, i que volen ajudar que Estats Units torni a ser gran, sense una paret basada en l’odi i els prejudicis. Som aquí sense documents oficials perquè el servei d’immigració està trencat i ha obligat moltes famílies a viure amb por. Jo he esperat set anys perquè la meva sol·licitud sigui processada. Espero que tothom sàpiga que volem fer-ho de la manera correcta, però que no sabem com. Us demano que ens vegeu més enllà de com ens presenten els mitjans de comunicació i les acusacions deshumanitzadores que fan alguns polítics. Us demano que mantingueu els cors oberts i que hi trobeu l’amor i la comprensió que ens fan més humans, perquè al cap i a la fi som persones, com vosaltres. Tot i que no puc predir el futur ni l’èxit que tindreu, compartint la meva història, espero saber-vos convèncer que, si jo puc trencar tots els estereotips que em classifiquen, “mexicana, dona, indocumentada, primera generació, pocs recursos”, vosaltres també podeu fer-ho. No hem de deixar que les nostres expectatives siguin la nostra realitat. No sóc experta en aquest viatge que anomenem vida, però sí que sóc la prova que és posible vèncer el sistema. No ens hem de conformar amb els límits que ens imposen els altres. Sempre hi haurà gent que ens jutgi i que basarà les seves expectatives en idees preconcebudes de qui som i qui creuen que hauríem de ser, però tenim l’habilitat de demostrar que estan equivocats. Quan necessitis una raó per seguir endavant, tanca els ulls i imagina’t en un futur dient: “Em van dir que no podia, i ho vaig fer”.

Gràcies. 
 

Comentaris

    Anònim Juny 13, 2016 7:36 pm
    Enhorabona! molt coratge i molt patiment...amb l'alegria i el positivisme de la joventut
    Josep Maria Palà Juny 13, 2016 10:42 pm
    Genial. De lectura obligatòria per polítics, professors i alumnes. Una lliçó impagable.
    Assumpta Verdaguer Juny 13, 2016 11:52 pm
    Com la capacitat de resiliència pot fer que les dificultats i problemes ens facin millors persones!!!! Una gran lliçó de vida que ens demostre com les persones grans podem aprendre i molt dels que ens venen darrera, els mes joves!!!
    Anònim Juny 14, 2016 9:42 am
    Gràcies per compartir la teva història.
    Gladys Andrade Juny 14, 2016 10:48 am
    Esto es un fiel ejemplo, de que cuanto más difícil lo tienes, mas ganas le pones a tus objetivos.
    Maria Marsal Juny 14, 2016 12:13 pm
    La voluntat de fer-ho, i que no tiguis masa lluny per poder anar-hi
    @emcaraeslhora Juny 14, 2016 12:37 pm
    No em referiré principalment a la trajectòria i mèrits vitals d'aquesta persona, que els té i en té molts; i si-us-plau, no veieu en el meu comentari un menysteniment d'això ... Fixeu-vos, però, en un aspecte, que també és un valor, d'aquesta persona i la seva història; Vol ser estatunidenca! (no una immigrant permanent, o un "cos estrany" en un altre país i una altra societat, formant part d'un "alter-méxico" més o menys tancat en el que els qui s'hi tanquen poden dir "esto-es-México" ) ... denota clarament la seva concepció i intenció d'integrar-se en la nació d'acollida, de formar part a tots els efectes de la seva identitat, per exemple, també amb l'ús i el domini de la llengua anglesa, i de contribuir al futur i progrés dels EUA (naturalment, sense haver de renegar dels seus orígens ni perdre la seva llengua materna) ... Entenc que això és clau, en aquesta persona, i en tantes altres, tant de bo, que tinguin un sentiment, un pensament i un fer com ella (per descomptat, també, amb l'impuls de superació) ... perquè quan no és així, diguem que la "història no és tan maca" i "passa el que passa" (per les dues parts, per la de l'immigrant i per la de l'autòcton) ... espero haver-me explicat i no ser malinterpretat, però crec que convé abordar certs temes (no quedar-nos sols en l'emocionalitat); gràcies.

Nou comentari

Foto: Universitat de Barcelona
Schubert i Txaikovski al Paranimf
L'Orquestra de la UB ofereix el concert inaugural del Cicle de Música a la Universitat
Més entrades...
Hem sobreviscut
14 fotografies de dones fortes i valentes que han superat el càncer de mama
Més entrades...