A. –Vols dir que ens en sortirem?
V. –Si no ho intentem, no ho sabrem mai.
A. –Però serà molt complicat…
V. –Molt, però l’esforç que haurem de fer paga la pena.
A. –Tu ets un vampir, el rei de la nit…
V. –I tu ets un àngel. Tenim poques coses en comú.
A. –Tots dos tenim ales.
V. –Sí, les meves són negres com la foscor que presideixo.
A. –I les meves són blanques, d’una blancor puríssima, gairebé transparents… com els teus ullals!
V. –Les meves ales són com les dels corbs, uns ocells que m’enamoren.
A. –I les meves com les de les papallones o com els colibrís.
V. –Com la neu acabada de caure, però tots dos som criatures. I som el que som perquè vivim fora del temps i algú ho va decidir per nosaltres.
A. –Em sembla que d’aquests personatges que no poden escapar del seu destí es coneixen amb el nom de tràgics. Som personatges tràgics…
V. –Marcats pel destí.
A. –Però tots dos volem escapar d’aquesta circumstància –anava a dir condemna. Jo vull deixar de ser un àngel. No tinc ganes de continuar passejant pel món fent bones accions que a vegades no sé si són prou bones o si són bones per a uns i no tan bones per als altres. Vull prendre les meves decisions tot i que em pugui equivocar.
V. –Tens raó, no és gens fàcil encertar què hem de fer, però si t’atures a pensar una miqueta abans de fer segons què, segur que tens més números d’encertar-la. Jo m’alimento de sang, però amb tants segles que m’arrossego per aquest món no he matat mai ningú.
A. –Què fas? Els deixes estabornits?
V. –Sí, com si patissin un lleuger desmai. Soc de poc menjar, jo. I tu, menges?
A. –Una mena de suc dolç. Però em cansa i un dia vaig menjar-me una llesca de pa amb tomàquet i sobrassada. Vaig tardar sis hores a fer la digestió. I com que soc gairebé transparent, se’m veia la panxa com si la pell fos de cristall i feia una mica de fàstic. No hi he tornat més. Però el que més em cansa és estar hores i hores al cel cantant. Desafino tant que un dia d’aquests, l’espero amb candeletes, el director de la coral m’enviarà a netejar els núvols.
V. –Jo també canto molt malament, això que una de les meves especialitats culinàries és la sang dels cantants, sobretot els d’òpera, que és molt espessa, però hi ha coses que no s’encomanen.
A. –Bé, tornem al tema que ens interessa: vols dir que podem ser amics?
V. –Jo voldria que fóssim humans, però no sé si podrem. Ara bé, si estàs disposat a tenir un amic nocturn, només nocturn, sí.
A. –Podria venir a viure a la teva cova, estar amb tu totes les nits un cop t’hagis atipat. I durant el dia aniria a escampar unes quantes bones accions. Fins i tot podria protegir les teves fonts alimentàries.
V. –Faries això per mi?
A. –Pots pujar-hi de peus. I a canvi…
V. –A canvi? Res de res, quan ets amic de debò, no esperes res a canvi.
A. –Tens raó. Ho provem doncs?
V. –Vinga, batem junts les ales, que es confongui la meva negror amb la teva blancor i comencem ara mateix aquesta bella història d’amistat.
A. –Es fa fosc, vés a sopar, jo t’espero. Tu entraràs com sempre fas, et posaràs al teu racó a descansar i jo m’estiraré al teu costat i et cantaré una bella tonada tot i que ja t’he dit que de cantar no en sé gaire.
V. –Saps, si ve de tu, tot em semblarà meravellós. Ah!, no t’oblidis d’agafar-me la mà. M’agradarà sentir els teus dits entre els meus.
A. –Quines coses ens passen, oi?
V. –Quines coses desitgem. A veure si amb el temps acabem sent humans.
A. –I voldrà dir que ens podrem equivocar.
V. –I rectificar.
A. –I tornar-nos a equivocar. Vinga, surt de la cova que jo t’esperaré.
