«L’entusiasme del professor té un impacte decisiu en l’alumne»

Becky Francis diu que «hi ha correlació entre les qualificacions acadèmiques i les opcions de futur»

Becky Francis és educadora i acadèmica britànica, directora executiva de l’Education Endowment Foundation (EEF), que visita Barcelona per dur a terme unes jornades de treball, en col·laboració amb el programa EduCaixa. La vaig conèixer a través d’una amiga, estudiant d’educació, amb qui sovint debatem sobre el sistema educatiu: que si és un llit de Procust que assenyala com a anòmal tot aquell que no s’hagi tallat a mida per encaixar-hi, que si no observa cap forma d’intel·ligència divergent…

Va ser ella qui, una tarda, em va explicar una anècdota sobre Francis que la periodista Laura McInerney havia recollit. Va ser l’any 2013, quan Francis va intervenir en un comitè educatiu del parlament britànic constituït per una àmplia majoria d’homes. El tema del debat era l’elevat índex de fracàs escolar entre els alumnes de classe obrera. Les intervencions, però, anaven encaminades a esclarir, primer de tot, què era exactament la “classe obrera”. D’entre les respostes fora de to, destaca la dels liberal demòcrates, que argumentaven que la classe era “la dieta i la roba”. Quan va ser hora de buscar solucions al problema, Plomin, científic americà especialitzat en genètica, va desestimar la qüestió, al·legant que aviat hi hauria un xip que detectaria quins infants eren potencials fracassos escolars: s’estalviarien recursos. Això va provocar la intervenció de Francis, remarcant que el baix rendiment no era un tret hereditari. Explicava que, molt probablement, els fills de pares que van experimentar l’estigmatització i les conseqüències negatives d’un mal rendiment escolar tindrien una perspectiva negativa de l’escola. Així, tot i transmetre als fills la importància de l’educació, aquesta s’acompanyaria de cert desencís que podria condicionar el desenvolupament dels nens. Demanava dotar els pares de recursos per invertir en l’educació dels fills i implicar-los en el seu èxit educatiu, per restaurar la fe en el sistema acadèmic.

Quan entro a la sala de reunions del CosmoCaixa, la Maria i la Becky em saluden mentre intenten engegar, sense sortir-se’n, una cafetera més decorativa que funcional. “Hauria jurat que era alguna mena d’estàtua japonesa”, diu la Becky, rient i referint-se a la cafetera, mentre preparo la bateria de preguntes. Unes preguntes que ben aviat descarto: són protocol·làries i superficials, pensades per ser fetes a una teòrica feminista de l’educació que, al capdavant d’una institució de gran abast, seria impenetrable. Davant la seva mirada afable i pacient, tanco el document per formular aquelles preguntes que, si hagués compartit el nostre debat aquella tarda, li hauríem volgut fer.

Becky Francis durant la Jornada EduCaixa Evidencias. Foto: Fundació “La Caixa”

Per què hem de prestar especial atenció als alumnes de baix rendiment?

La missió de l’EEF és millorar l’educació: posem èmfasi en el rendiment perquè s’ha demostrat que hi ha una estreta correlació entre les qualificacions acadèmiques i les opcions de futur. Sovint oblidem que, quan un infant és a l’escola, el que hi passa es converteix en el seu món sencer. La manera com percep aquest món i com entén el seu paper en ell és decisiva: si el seu rendiment acadèmic és baix, es desmotiva, i això comporta aïllament, depressió, ansietat i, al final, fracàs escolar, que pot privar-lo d’accedir al mercat laboral. Per això entenem que el rendiment és un factor clau per al desenvolupament exitós dels alumnes, sense oblidar altres aspectes, com les capacitats socials i emocionals.

Què es proposa, des de l’EEF, per assistir els alumnes de baix rendiment?

D’una banda, hem dut a terme una investigació basada en l’estudi de si agrupar els nens segons el seu nivell de rendiment acadèmic resulta efectiu en termes de millora del rendiment d’aquests grups. L’evidència és clara: agrupar els nens basant-nos en les seves qualificacions no és beneficiós. Acaba essent beneficiós tan sols per als alumnes d’alt rendiment, mentre que és un estigma per als altres. A més, la recerca demostra que els grups de baix rendiment reben pitjors recursos, siguin pitjors professors o pitjor ensenyament, de resultes de les poques expectatives que el sistema diposita en ells.

Cal evidenciar, a més, que els grups de baix rendiment acostumen a ser plens d’alumnes en situacions econòmiques precàries o en risc d’exclusió social. Així doncs, haurien de rebre més recursos, i no pas menys, ja que són els que més han de confiar en el sistema per obtenir l’ajuda que necessiten perquè, probablement, a casa no els espera un tutor de suport. Adreçar aquesta bretxa és un dels grans reptes de l’educació integral. Encara no sabem si els grups de rendiment mixt són la solució, falta investigar-ho, però hi ha una política que demostra ser perjudicial per als infants i, així i tot, es manté: fer repetir curs. Hi ha maneres més efectives de reduir la bretxa, sigui a través de tutories, de reforç o de suport individualitzat. És important assistir els dos extrems: aconseguir que el professor i el pla educatiu estiguin preparats per fer-se càrrec tant dels alumnes d’alt rendiment com dels de baix rendiment.

Cal, doncs, més inversió en educació?

Evidentment, cal invertir en educació per tal de tenir bons professors. No obstant això, els indicis suggereixen que una “injecció econòmica” en una classe no es tradueix en millors resultats acadèmics: és l’ensenyament de qualitat el que té un impacte decisiu en el progrés de l’alumne, i per això és essencial la professionalització. Des de la EEF duem a terme la recerca, fem un cribratge i posem a l’abast de la professió els resultats. Aspirem a tenir una educació que sigui com el dret o la medicina, on nosaltres, com a educadors i líders, ens fem responsables d’oferir el millor ensenyament, basant-nos en el fet contrastat.

Això és el que expliqueu en els tallers que heu fet amb EduCaixa?

Una vegada hem trobat els millors mètodes d’ensenyament, cal compartir-los: acompanyar els professors al llarg de la seva vida laboral i facilitar que continuïn formant-se. Els tallers que plantegem aquests dies a Madrid i Barcelona són un espai de diàleg, on els educadors reben formació i troben l’espai per compartir els seus dubtes o neguits. Els professors són responsables dels missatges que dirigeixen a aquestes identitats que són encara tan fràgils. Està demostrat que el suport i l’entusiasme del professor tenen un impacte decisiu en el món simbòlic de l’alumne, determina allò que creu possible, els camins que emprendrà o no.

Un dels teus temes d’estudi i anàlisi com a investigadora ha estat la qüestió de gènere a l’aula i la manera com els infants fan seus els rols de gènere.

Fa temps que hem assumit que el gènere és un constructe social. Tanmateix, i tot i que els rols socials canvien molt ràpidament, el gènere i el gènere binari segueixen essent principis essencials a l’hora de crear i projectar la nostra identitat social. Quan coneixem algú, una de les primeres coses que avaluem és el seu gènere. Des de ben petits ens expliquen mites i contes de fades basats en el binarisme home-dona, així que aviat entenem que això és quelcom que hem d’incorporar per obtenir una “identitat”. Des de ben petits, doncs, assumim que cal “performar” (actuar) la nostra identitat, per esdevenir un nen o nena apte. Els psicòlegs del desenvolupament han demostrat que aquest procés té diferents fases d’activitat, que es torna menys agut a mesura que ens fem grans. Per exemple, quan són petites, moltes nenes volen dur roba rosa; quan creixen, però, deixen de sentir aquesta necessitat, perquè la seva identitat ja no és tan fràgil, ja es troba una mica més fundada.

Pot semblar una ximpleria, però cal transmetre als nostres infants que poden optar a altres identitats, que hi ha més opcions, perquè els estereotips els poden conduir a determinats rols de gènere, que poden arribar a determinar allò que podran o no podran fer quan siguin adults.
Un bon exemple el vaig trobar en les joguines de la canalla: les de les noies implicaven el joc simbòlic i l’activitat creativa, els dels nois, en canvi, s’orientaven a l’acció i la construcció. Els d’ells tenien instruccions i, els d’elles, accessoris. Així es pressuposen, alhora que s’imposen, certes actituds basades en el gènere: elles, afectuoses, creatives, imaginatives, i ells constructors, enginyers, emprenedors, arrauxats.

És fàcil ocupar una posició de poder, si ets una dona?

Com moltes dones amb qui he parlat, pateixo la síndrome de la impostora. Sempre penso: tinc dret a dir això? Què pensaran de mi? Els cauré bé, si dic això? I, certament, crec que és increïblement difícil ser assertiva si ets una dona: o bé ets autoritària i massa dominant i correcta, o bé ets una histèrica, massa passional. El que puc dir-te és que el món de les polítiques educatives, especialment les altes esferes, és un món encara dominat per homes i pels adjectius que he fet servir, que tenen un biaix de gènere. Inclús la idea de “carisma” em sembla masculinitzada. Ser “mesurada” i “autoeditar-me” és el meu mecanisme, i potser el que totes fem servir, per controlar aquesta síndrome de la impostora. Potser els homes també senten això, no ho sé, tampoc sé si tenen oportunitats d’expressar-ho.

Nou comentari