Eduquem per què? Per fer nens obedients? Que repeteixin models de vida, que com ases segueixin una línia recta? O per obrir-los finestres? O fins i tot per deixar que ells obrin finestres? Però la pregunta que més em faig: estem fent criatures responsables, autònomes, que sàpiguen agafar el timó de les seves vides, o dependents i mimades?
Som molts els que hem estat educats amb allò de calla i escolta. És per això que m’agrada el que defensa Núria Simó, doctora en ciències de l’educació i investigadora del Grup de Recerca Educativa de la Universitat de Vic: fer una escola democràtica. Què aporta? Que cada nen tingui veu i sigui escoltat. Però no per ser el centre del planeta i convertir-se en un petit dèspota que sempre té la raó, sinó per sentir que forma part d’un grup, que hi ha algú que té present la seva paraula igual que ell té present la dels altres. Quan això passa, els nens invisibles passen a ser visibles, la inèrcia passiva i avorrida de la classe es converteix en una actitud desperta, i les etiquetes de tonto, de pobre, d’immigrant es despengen: els infants ja no són allò, són qui són.
L’escola és un lloc on has de tenir veu?
Com a mínim. No només per ser escoltada sinó per prendre decisions sobre el que t’afecta. Si tots ens omplim la boca que els drets dels infants són importants, no hauríem d’oblidar mai el dret a ser respectat, a tenir veu i a decidir.
Hi ha escoles que agafen aquestes banderes, però a l’hora de la pràctica, res.
Tothom està d’acord que a l’escola els infants han de tenir veu, però hi ha tots els peròs: “Si els deixem decidir massa, salten els límits”; “Si els donem massa veu, no podrem acabar el currículum”; “Si ens perden el respecte, ja no tindrem res a fer”. La teoria és compartida, la pràctica, no.
Què fa por? Que se t’enfilin al damunt?
Que se’t desbordi la classe. Perquè tu puguis desplegar una manera de fer democràtica en tots els àmbits de la vida dels infants, has de tenir un equip directiu i uns pares que t’ho facilitin, perquè si no, sempre ets el mestre que perds el temps.
Què creuen que és perdre el temps?
Fer una assemblea per decidir coses. Això ho permetem si és per decidir com fem el carnestoltes o Sant Jordi, però si estic fent matemàtiques, mirar com puc trobar un recorregut perquè prenguin decisions sobre què han d’estudiar ja es mira malament. Que l’infant estigui al centre de l’aprenentatge no vol dir només que ens el mirem, sinó que deixem que prengui decisions sobre què i com aprèn.
Tot i que això implica més feina, els qui ho fan se’ls confon amb mestres que no treballen prou, oi?
Sí, es qüestiona més un mestre que busca nous camins que el que repeteix sempre el mateix. A més, darrere tenen uns pares i uns mares preguntant: el meu fill està aprenent a multiplicar o no?
Perquè ho valoren tot en funció del resultat.
Fins i tot en els exàmens: volen saber més la nota els pares que els alumnes.
Què els demanaries?
Que no desconfiïn d’allò que no queda demostrat en una nota. Perquè aprendre a respectar i ser respectat i a prendre decisions que afecten l’escola els servirà per sempre.
Amb què cal vigilar?
Per exemple, amb la democràcia representativa: quan un infant delegat representa tota la classe, i només pregunta als companys: diem que sí o que no?, no té sentit: abans que decideixin has d’afavorir que hi hagi espais de debat.
Ara que tot es resumeix a clicar m’agrada o no m’agrada, hauríem, de dir per quin motiu ens agrada?
Exacte, argumenta-ho, sigues crític. Perquè hi ha sistemes que diuen: votem. En alguns moments és important, però la votació pot ser una tirania, perquè si no has fet un camí de pensar què i per què voto, pots votar sense criteri.
Per imaginar-me’n un exemple: ara toca català. Com ho faríem per fer-ho d’una manera democràtica?
Primer, que tots se sentin reconeguts, tenint present que no tots són iguals, ni venen de la mateixa família, ni tenen els mateixos interessos. Escoltant-los, i no perquè es faci el que ells diuen, sinó perquè el que ells diuen es tingui en compte. Necessitem que els continguts que volem treballar a classe no es quedin només en el llibre de text, sinó que ens doni possibilitats de vincular-nos amb el nostre entorn: en una residència de gent gran, en un centre de dia, o arreglant un camí. Ara bé, hi ha continguts en què ho podem fer, i d’altres que no. No es tracta de canviar la classe de català sinó veure en quins moments de la classe podem introduir la veu dels alumnes.
Els nens que són educats així què guanyen? Què els aporta?
Tenen capacitat per qüestionar-se el que veuen. Se senten més reconeguts i per tant, més feliços. Fas que visquin plenament al lloc on passen més hores: l’escola. I sempre s’educa pensant en qui seran: no no, aquí pensem en qui són ara.
Aquesta obsessió pel futur.
A secundària hi ha el convenciment que el que ara aprenen és important perquè després ho necessitaran. Quan el que importa és com aconseguim que el que ara aprenen els resulti interessant, perquè si ara ho és, també ho serà després. A les escoles i als instituts el després es posa per davant de l’ara: no podem començar primer d’ESO pensant en la selectivitat.
Donant veu a tots els alumnes, fas que hi hagi menys racisme, masclisme, autoritarisme a la classe?
Si reconeixes totes les veus de l’alumnat, construeixes espais col·lectius on tots poden prendre decisions, se senten respectats i poden mostrar la seva identitat. És així com es reequilibren les relacions de poder i es qüestionen les situacions de racisme, masclisme i autoritarisme que puguin aparèixer a classe. És a dir, s’identifiquen els abusos de poder.
Llavors, també hi ha menys bullying?
En aquest entorn es posa en valor l’ajuda mútua, la cooperació, i el diàleg i el debat davant temes controvertits. Es construeix un ambient marcat per la convivència, on és possible fer emergir els conflictes i buscar maneres de resoldre’ls. Això és clau per fer front al bullying. No sé si n’hi ha menys, però sí que hi ha més maneres per afrontar-lo.
Dius de donar veu a tots, però hi ha nens que són molt tímids, i d’altres que parlarien tot el dia.
Si a l’aula sempre oferim espais de participació amb la mateixa estructura, sempre hi participaran els mateixos. Per exemple, si vull saber l’opinió de tothom sobre un tema, i faig una rotllana i pregunto què en pensen, sentiré les veus que tenen més confiança a l’hora de parlar en rotllana. Capgirar la participació vol dir combinar diferents estratègies participatives a l’aula per oferir moments estel·lars de protagonisme no sempre als mateixos.
Diem contínuament que els nens són el centre de l’escola. No hi ha el perill de convertir-los en narcisistes que creuen que tot gira al voltant seu?
L’escola democràtica reconeix cada persona en una comunitat. Per tant, has de saber que tens una veu i un poder de presa de decisions que has de negociar en un col·lectiu. L’infant ha de trobar punts d’acord i de desacord perquè argumenti, no perquè sigui el centre del món. Tots els nens seran, a l’escola i al mateix temps, el centre del món? No. Aquest és el repte: l’escola democràtica el que vol és una presa de decisions col·lectiva. Aquesta negociació entre allò individual i col·lectiu és una de les grans feines que pot fer. No és fàcil, demana temps, situar les posicions, reconèixer i respectar cada persona.
Dins la classe hi ha jerarquies: qui és el llest i qui és el tonto.
A l’escola es creen unes etiquetes, que si arrelen creen molts problemes. Els mestres han de fer possible que cada infant tingui l’espai de glòria, de brillar.
Un altre tema seria l’autoritat i el poder.
Com a mestra se m’atorga una autoritat: jo ensenyo i l’altre aprèn. En el moment en què vull reequilibrar aquesta autoritat, he d’estar-ne molt segura, perquè se’m pot descontrolar la classe. Quan dono l’oportunitat als infants perquè portin la batuta, he de tenir molt clar com reaccionaré quan aquesta relació sigui diferent, perquè si no, puc sentir que he perdut aquell espai que em permet tenir ordre a la classe i construir un ensenyament ordenat. Però el control de la classe no sempre passa pel crit. Quan el silenci és imposat per tu, no té cap valor: tots estan callats però estan a la Cotxinxina. El silenci té valor quan entre ells es diuen: “Calla, que si no, no em puc concentrar.”
Com el podem aconseguir?
Primer, les activitats han de ser interessants, perquè si s’avorreixen, plegaran. Allò que els proposes ha de tenir molt sentit per a ells. I perquè ells s’hi fiquin, jo també he d’estar convençuda que és apassionant, perquè si no, no seré capaç de suportar el rebombori que es crearà. Si estic en un centre en què no és habitual que els nens i nenes participin, he pringat, perquè interpretaran que poden fer el que no poden fer en altres llocs. Ho has de fer en equip, perquè si ets l’única, t’emportaràs la sensació que no ets capaç de controlar, i que no ets una bona mestra. Poder fer això demana al profe una capacitat de previsió brutal per després desmuntar-la tota. Has de tenir molt clar què vols.
Un mestre és un exemple de poder.
Hi ha una diferència entre poder i autoritat: segons com exerceixo el poder, l’altre m’obeeix i punt. L’autoritat te la guanyes, ningú la pot imposar. I a l’escola fas una combinació: quan tens deu estudiants de catorze anys descontrolats, has d’aturar-ho, però una cosa és que en un moment t’imposis, i l’altra és que sigui la teva única manera de funcionar. Sabent que en alguns moments hauràs de dir prou i marcaràs, com ho fas perquè considerin que val la pena escoltar-te, i fer allò que els proposes?
També hi ha jerarquies entre mestres.
I tant, i moltes. Ens hem de desempallegar del que seria el currículum ocult: als claustres hi ha mestres que tenen una autoritat quan parlen, i d’altres que no gosen dir res. Les relacions entre els mestres també construeixen bàndols. A més, quan ens posem a parlar de què és important a l’aprenentatge dels infants, no tothom està d’acord amb el mateix: hi ha per qui ensenyar vol dir memoritzar més i més. I aquí o tens un equip directiu que sap on va o costa.
I més enllà dels mestres, hi ha l’equip directiu.
Les lleis encara voldrien més que tot el poder el tingués l’equip directiu i que els altres només obeïssin. Quan tenim una estructura piramidal, fer-ho des d’una horitzontal és difícil.
Educar és un verb humà. Tancant les escoles s’ha fet més evident per què les necessitem.
Tothom hi ha sortit perdent, no anant a l’escola. És un lloc de complicitats, de trobar gent que et mira, que et pregunta com estàs. Té un element molt valuós: la conversa, i amb ella, els moments espontanis d’humanitat. Perdent l’escola física perdem moltes possibilitats perquè educar sigui una paraula plena. Si ens acabem convencent que la pantalla de l’ordinador ens soluciona tota l’educació, llavors sí que haurem perdut: ens haurem carregat l’element més humà. I no dic que darrere les pantalles no hi hagi persones, però entremig hi ha més barreres.
Cal veure clar que hi ha un sentit en anar-hi?
Sí. Perquè si a classe faig el mateix que podria fer darrere la pantalla, no estic fent de mestra.
