L’origen del món

Vaig quedar enganxada a un penis durant quatre anys, els anys més importants a la vida de qualsevol dona catalana nascuda el 1980

Arxivat a: Conte, Estudi

Foto: Marc Dalmulder


Avui fa un any que van trobar-me el Pau a dins. No s’hi va posar sent gros, que me n’hauria adonat. Primer era petit, tan petit que ni el veien. Vaig ballar-la quatre mesos entre ginecòlegs cars, digestòlegs cars, naturistes cars, un veterinari de cavalls que ho podia curar tot perquè deia que sentia al braç la força de Sant Miquel Arcàngel empunyant l’espasa. Quan tots ells van dir-me que era mental, que tenia mal mental, dolor físic però d’origen mental, vaig deixar de visitar els metges i també el veterinari de cavalls. Dos mesos després vaig caure de dolor al passadís de la Casa de l’Ardiaca i un metge alt i castellanoparlant em va trobar el gos a la panxa i em va dir que anava de part. Era tan suau i mansuet que en empènyer-lo fora no vaig sentir cap enveja de les altres mares. Van trucar al pare, que m’havia estat amant quatre anys, i li van explicar el cas. La infermera va dir-me que s’havia mostrat interessat per mi, per com em trobava, però no va venir a la Maternitat i no va voler reconèixer el Pau. Així vaig tallar un lligam que sense el gos, al registre civil orfe de pare, no sé si hauria tallat.

La història amb el pare del Pau és llarga i complicada i voldria explicar-la sencera per fer una aportació a la ciència i a la cultura. No em fa res, parlar-ne, perquè el Pau, que es diu Pau com el meu pare i el meu avi, és el millor que m’ha passat mai i quan se’m posa al llit ho oblido tot. Però a casa meva són clàssics i els ha costat encaixar, que jo fos mare soltera.

El cas és que vaig quedar enganxada a un penis durant quatre anys, els anys més importants a la vida de qualsevol dona catalana nascuda el 1980. Quan el vaig conèixer tenia vint-i-sis anys i només volia algú que em follés sovint i amb atenció, potser algú que em fes companyia espiritual, que hi fos perquè m’ocupés una mica el cap sense ocupar-me el dia sencer o el pis. El pare del Pau acabava de fer quaranta anys i de primer em va fer una mica de llàstima. Aquesta necessitat de saber que excitava, que jo cobria sempre amb devoció, no troba final entre els homes com ell, homes que fa deu, quinze anys que tenen una parella amb qui es toquen poc. Com vols no estimar la teva mare?, em deia per explicar-me de quina manera tan inevitable estimava la seva dona. Aquest símil feia esgarrifor però ell no ho comprenia perquè venia de ciutat i de classe baixa, i als pisos petits els membres de la família es vigilen entre ells. Barrejar l’amor a la mare i l’amor a la dona que penetres per festes. Això només ho pots fer si no has imaginat mai la teva mare a la pilona o el teu pare menjant conys, perquè un dia la meva mare va dir-me que el meu pare era un amant generós i per sempre més l’he imaginat així, amorrat al baix de totes les dones amb qui té algun contacte.

El Marc no era gaire generós però tenia el membre més gruixut que jo havia vist mai. Per a la majoria de dones aquell diàmetre hauria estat un problema. Però a mi la naturalesa m’ha donat un baix cavernós i sempre humit. Tot hi balla, allà dins. Per això anava a pilates, perquè hi apreníem a enfortir els músculs pèlvics i per discret que fos el membre sempre ho semblava menys. Amb ell no em va caldre contraure res. Va ser una revelació, una conversió, Saule de camí a Damasc. Durant uns segons vaig témer haver quedat travada i em van venir al cap mil rondalles de senyores arribant a urgències amb objectes exòtics a dins i també vaig veure’m a mi acudint-hi amb un home de cent quilos com un apèndix, encara que m’hauria arrossegat ell a mi, jo clavada al penis i surant a dos pams de terra, perquè el Marc era molt més alt que jo. Però a poc a poc, com l’aigüera quan fa un ronc i de sobte filtra, alguna cosa va moure’s i ens vam començar a harmonitzar. Em va semblar que ell també quedava sorprès per la troballa però no vam parlar-ne ni aquell dia ni cap altre.

L’endemà del primer clau anava pel carrer i quan veia una bústia o una pilona sentia unes punxades molt fortes a baix. Un cilindre i m’excitava. Però no m’excitava amb alegria mental i física sinó amb dolor, amb tant dolor que havia de pensar en les seves ungles brutes per calmar-me. Aquells dies treia un fluix marronós i espès, com un flam.

Quan vaig entendre què em passava, vaig voler reaccionar. Durant els primers mesos vaig fer molts esforços amb la intel·ligència per no jeure-hi més, però no podia passar dos dies sense el penis. Tenia desfici, desfici per xuclar flams i per fregar-me contra tot. Mesos després, quan em va passar el pànic que un dia per l’altre desaparegués, els dolors van marxar i vaig poder estudiar bé el penis. Era bonic, marró clar homogeni. Sempre m’han fet angúnia els penis petits que de seguida queden vermells i em preguntava si m’hauria agradat tant, ell, si el seu hagués estat com aquests, com el penis d’un gos. Potser sí, perquè no m’agraden les panxes i ell semblava un bot, perquè no m’agraden les ungles llordes i les duia una mica negres.

Ell i jo estàvem molt bé i només ens feia patir una mica la seva dona, que passava temporades de tristesa. No ho enteníem gaire perquè cobrava tres vegades més que jo i podia pagar el pis d’ells dos, que s’estimaven a la seva manera bruta però s’estimaven. Ella va passar unes setmanes que només pensava a llençar-se per la finestra i vaig accedir a donar-los l’adreça del veterinari de cavalls. El veterinari va posar-li el braç màgic a la nuca i va dir que tenia un nus mariner al cervell i que haurien d’aprofitar les vacances d’estiu per marxar de viatge. Era la primera vegada que ell i jo ens separàvem. Vaig demanar-li que em deixés passejar el seu gos i em va dir que d’acord però que només un parell de dies, fins que el seu cunyat tornés de l’apartament de la platja, que aleshores ja ho faria ell com sempre. No t’ho prenguis malament, va dir, ja sé que podries fer-ho bé, però és per no delatar-nos. Aquell vespre que va dur-me les claus vam parlar poc i no vam beure ni menjar res, perquè jo havia muntat clares per fer-li flams tres cops però totes em van sortir follades i ja no havia tingut temps de baixar a comprar-ne.

No havia estat mai en un pis tan gran, a Barcelona. L’edifici era a dalt de tot del carrer Urgell i tenia tres ascensors per a un sol bloc i una saleta amb parets de vidre on hi seia un senyor amb bata que ho vigilava tot. El quarto d’ells ja era més gran que casa meva comptant-hi el balcó. El gos era un petaner obès, fosquet, amb unes plaques vermelles, de pupes, a dins i a fora les orelles. Què hi fa un gos de carrer en un pis tan refinat, vaig pensar. El gos i jo ens pertanyíem. Allà dins, excepte ell i jo, tot valia molts diners. Se m’arraulia a la panxa, el Jimmy, que es deia Jimmy perquè de jove el Marc havia tocat la guitarra. Va semblar-me una bona idea instal·lar-me al pis fins que tornessin i fer anar l’ordinador d’ell per treballar. Un flam de mató em va caure quan sortia de la cuina carregada amb la safata per sopar al llit i el Jimmy el va llepar i llepar i va deixar el parquet ple de llànties.

L’endemà va trucar-me el Marc per preguntar-me com anava i li vaig dir que bé, que encara era al seu pis. Va demanar-me si us plau que marxés i que no m’estirés al sofà o al llit perquè aquella temporada em queien molt els cabells i la Sònia podia arribar a sospitar que tenia un embolic amb alguna dona. I perquè el seu cunyat ja coneixia la senyora de fer feines i si em trobava allà dins no podria dir-li que era jo.

Vaig marxar del pis i vaig passar vuit dies molt malament. Em van tornar els dolors quan veia pilones i bústies grogues. Al principi eren els mateixos dolors que ja havia tingut dies després de conèixer-lo, però a cada pilona es feien més forts. Vaig demanar al meu germà que em comprés ell el pa de pagès per no haver d’entrar al forn. Vaig deixar de sortir a passejar amb el meu pobre avi, que duia bastó. No podia escriure a mà. Va ploure dos dies sense parar i no vaig poder sortir de casa, de tants mànecs subjectats per mans fortes. Aquella setmana em van fer analítiques, ecografies, endoscòpies. Aparentment, no hi veien res. Tothom deia que no hi tenia res, a baix, i que tornés a l’homeòpata. Però no podia alçar-me del llit i treballava molt a poc a poc.

Quan van tornar de vacances el Marc em va venir a buscar les claus del seu pis a casa. Va dir pobreta, que està malalteta, però el clau d’aquell dia va ser el més llarg de tots. És d’on ve el Pau, diria, però potser no, perquè ja no prenia les pastilles i el Pau pot venir de qualsevol migdia o matinada.

Havia patit tant pel parquet! Pensava, ara estarà enfadat per les llànties. Però no ho estava i vaig quedar molt descansada. Aquella tarda el Marc i jo vam pactar uns dies de visita i em van marxar els dolors. Vam continuar-nos trobant tres dies a la setmana un parell d’hores cada dia, així durant mig any més, fins que un dia tenia metge pels èczemes que li sortien al clatell i a les orelles, un altre la Sònia amb febre, un altre era l’aniversari del cunyat i anaven a sopar tots. Al final em va dir que tres dies per setmana eren massa. Mira’m, em deia, no veus que m’estàs deixant xuclat? Vam acordar veure’ns només dimecres i divendres al migdia. Les trobades anaven bé però jo necessitava una mica de seguretat, comptar que no fugiria amb el seu penis sense avisar-me. No hi ha sagraments per a això. Tampoc podíem anar al jutjat, a signar res enlloc. Aleshores em va dir: puc donar-te el Jimmy perquè vegis que et tinc en consideració. I va dir, també perquè la Sònia està delicada dels nervis i cada dia li costa més aguantar-lo.

Em va semblar bé. Estava contenta, amb el Jimmy. Li comprava menjar car, perquè ell no era de marca però estava acostumat a aquest menjar, li netejava el penis petit i vermell, també li netejava les ungles. El treia a passejar cada vespre, pujàvem tot el carrer Urgell, del mercat de Sant Antoni fins a Francesc Macià, i així el Marc m’acompanyava de baixada perquè li podia dir a la Sònia que enyorava molt el gos.

Un dia, de tornada a casa meva, va dir-me que havia estat pensant, pensant molt, i que creia que havia de tancar una etapa. Jo no creia que per tancar una etapa hagués de deixar de veure’m a mi però ell va dir que sí. Va dir que si ara no podia tirar sola li demostraria que l’esforç dels últims temps no havia servit de res. Que no ho veus? No ho veus?, em preguntava. Com que no ho veia va explicar-me que l’últim any havia fet un sacrifici gran, gran és poc, grandiós, que havia aguantat molta tensió, la Sònia amb les depressions i jo marcant horaris al seu penis, que per això li havien sortit pupes al clatell i a les orelles. Va arrossegar-me fins al fanal que hi ha davant de casa i em va ensenyar les pupes, que ja havia vist mil cops. Aleshores va agafar el morro del Jimmy amb les dues mans, li va fer un petó i va parar un taxi que venia.

Els dies següents van tornar-me els dolors. Però com que ja no m’agafaven només quan veia pilones o mànecs de paraigua, com que els tenia a tota hora, vaig pensar que jo també tenia un nus mariner al cervell i em vaig posar a treballar moltes hores amb un aparell instal·lat al conill que havia comprat en una botiga del ram desdinerant-me. Així va agafar-me el mal de panxa més fort de tots, molt fort, tan fort que vaig caure ben llarga a la Casa de l’Ardiaca i després un metge alt em va treure el Pau de dins. Señorita, aquí tiene su cachorro, em va dir i me’l va posar al pit. Sempre explico a tothom que el Pau és el millor que m’ha passat mai, que tant ell com el Jimmy són un regal de Déu, de tan generosos. A ell li dic que no ha de tenir vergonya de res, que ve d’una etapa tancada i bona, que tenim salut i que ha d’estar content. Però quan sortim de nit a passejar els tres, veig que busca el seu pare.

Nou comentari