Foto: Mark Turnauckas


Assegut al sofà, l’home de quaranta-dos anys plora i gemega com un nen petit, i crida que li fa mal la panxa. La dona treballa i els nens encara són a l’escola. Està sol. Les llàgrimes li cauen a raig per la galta, com mai li havia passat des que és adult, plora abraçat a un petit ós de peluix blau, de formes arrodonides, al qual li falta un ull. Les llàgrimes llauren solcs a la pols que ha acumulat l’osset durant tant de temps tancat en una caixa, entre quaderns sèpia de cal·ligrafia, àlbums de dibuix esgrogueïts i una medalla daurada amb unes anelles olímpiques gravades al davant.

Els seus ulls ja volien plorar quan ha apagat el televisor, però els ha reprimit. Un nus al pit no li deixava dinar, i no ha pogut seguir veient les notícies. Tot i estar acostumat a guarnir els canelons amb refugiats ofegats, decapitacions en directe i altres imatges macabres, el que ha vist avui ha aconseguit llevar-li la gana i la serenor: el monstre ha tornat de sobte al seu món, i li ha fet reviure sentiments que pensava que havia oblidat.

Un impuls inesperat l’ha dut a remenar l’altell del rebedor, sense saber ben bé per què. Allà hi tenia desada la caixa de cartró, tancada amb precinte marró, que la mare li va donar quan va marxar de casa. Una caixa plena de records, tresors íntims que ella era incapaç de llençar, que el pare ni sabia que encara conservaven, i que ell no havia tingut mai curiositat de veure, fins avui. Ha obert la caixa i n’ha escampat el contingut pel sofà, ha remenat com un autòmat els quaderns, els àlbums, ha apartat la medalla amb una ganyota de fàstic. Cobert de pols, l’osset borni el mira. I aleshores s’ha desmuntat.

Arraulit sota una manta estampada amb cercles de colors llampants, abraçat al seu confident, plora i crida que no vol sortir, que li fa mal la panxa. La mare exclama, cansada, que farà tard a l’escola, que faci el favor de vestir-se, de menjar alguna cosa i sortir corrents o sabràs qui sóc jo. El nen plora, amb la galta enganxada a l’osset blau sense nom que no recorda qui li va regalar, i amb el cor li demana que l’ajudi. L’ull de plàstic no el perd mai de vista, li ofereix seguretat, l’entén. Sap que l’osset aniria amb ell on calgués per defensar-lo, però els pares no li deixen treure’l de casa per por que el perdi, i en el fons se n’alegra. No vol que el monstre el vegi, només així aquell peluix podrà conservar la infantesa que ell ha perdut sense adonar-se’n, a la camilla de massatge d’una sala sense finestres, amb el monstre, tot sol.

Nou comentari

Comparteix