Una dona de 45 anys arriba a urgències amb una erupció a la pell i dificultat respiratòria lleu. Explica que dinava en un restaurant, que ha menjat una amanida d’enciam, tomàquet i cogombre amb vinagreta de fruits secs i que al cap de pocs minuts ha començat a sentir picor. A què corresponen aquests símptomes? Quines proves se li han de fer? Li cal alguna mena de medicació? Quin és el protocol adequat d’actuació?
El d’aquesta dona és un cas de ficció, però és una situació tipus amb què els professionals sanitaris poden trobar-se fàcilment en un servei d’urgències i la seva resolució amb èxit depèn, evidentment, de la formació acadèmica, però també de l’experiència. Però en l’àmbit de la salut, equivocar-se és un risc i, en casos reals, podria suposar greus conseqüències.
Els estudiants del Grau d’Infermeria de la Facultat de Ciències de la Salut i el Benestar de la UVic-UCC tenen l’oportunitat d’entrenar-se en situacions com aquesta a partir del segon curs gràcies a la simulació clínica, una experiència pedagògica que la universitat inclou des de 2001. Des de 2014, a més, la FCSB es va dotar d’un espai equipat amb un simulador d’alta fidelitat per portar a terme simulacions clíniques de complexitat alta.
La professora Montserrat Faro és una de les encarregades de les pràctiques al simulador: un robot amb la capacitat de respondre fisiològicament com ho faria un humà. Si, per exemple, se li subministra oxigen, és capaç de detectar-ho i millorar en les mateixes condicions que ho faria un pacient viu. Dos professors experts dissenyen un cas específic i introdueixen al software totes les dades clíniques necessàries, però també totes les variables que poden sorgir de l’actuació dels estudiants, ja que, depenent de les seves decisions, el cas avança cap a un lloc o cap a un altre.
La simulació situa l’alumnat com a centre de l’aprenentatge i serveix de pont entre l’aula i l’experiència clínica real d’una manera programada, estandarditzada, repetible i sense risc. “Entrenem habilitats no tècniques: presa de decisions, treball en equip, comunicació entre estudiants i també amb el pacient, un aspecte molt important.” Montserrat Faro explica que el robot parla i, si l’alumnat, massa concentrat en dades i possibles diagnòstics, no el té en compte i no li diu res, inicia una conversa, demana el nom a qui el tracta, reclama un tracte humà.
La simulació es porta a terme en grups de nou alumnes. Tres d’ells són els que actuen directament amb el simulador, els altres sis, observen el cas des d’un altre espai. Els docents els preparen prèviament, però durant la simulació els deixen sols i són els encarregats del maneig del robot i de facilitar les proves diagnòstiques que poden ser necessàries durant el cas. “Un cop acabat el cas, en parlem. Què s’ha fet i com s’ha fet i si es podria haver fet d’alguna altra manera. És aquí on aprenen, fent una reflexió guiada sobre l’acció.” És l’anomenada avaluació formativa: els alumnes s’adonen de les seves pròpies actuacions, de les necessitats de millora i del seu progrés, alhora que milloren en el procés de presa de decisions i la comunicació amb l’equip.
Les pràctiques al simulador, que es compaginen amb pràctiques en centres sanitaris on sempre compten amb la supervisió d’un professional, tenen un nivell de dificultat progressiu. “Ens interessa que l’experiència de la simulació sigui positiva per als alumnes. De vegades els trobem perduts, no saben com continuar i intervenim. Els orientem una mica, o els donem senyals a través del robot perquè ells puguin descobrir el camí cap a la resolució. No volem que sigui un fracàs, ni que el robot es mori. Ho han de viure positivament.” A segon, l’alumnat té molt d’acompanyament dels professors, que els faciliten informació del cas perquè el puguin preparar. A tercer, només en saben la temàtica general. A quart no saben amb què s’enfrontaran i els casos necessiten una intervenció immediata perquè el pacient pot trobar-se en situació de risc vital.
L’avantatge principal de les pràctiques amb el simulador d’alta complexitat és que permeten l’error. Si els estudiants s’equivoquen, no passa res. En aquestes condicions, l’error és una oportunitat d’aprenentatge. Montserrat Faro parla des de l’experiència de més de dues dècades treballant en les pràctiques amb simulació clínica a la FCSB de la UVic-UCC quan diu que els errors comesos al simulador marquen tant que no es repeteixen amb pacients reals. “Per als alumnes és una situació que causa molt d’estrès, perquè han de prendre ells les decisions i no hi estan acostumats”.
