Quan els pares se separen

Conversar amb serenor i perspectiva cura les ferides

Arxivat a: Educació, Estudi

Cristina Gutiérrez (Alemanya, 1967) és educadora emocional i treballa amb nens i adolescents des de fa trenta anys. Està al capdavant de la casa de colònies La Granja Escola de Santa Maria de Palautordera, per on cada any deu mil infants treballen el seu món interior enmig de la natura.

Participarà al cicle Emocions de pel·lícula que, organitzat per Catorze i Educaixa, es farà del dilluns 16 al divendres 20 de juliol i està adreçat a tothom a qui li interessi el cinema i l’educació. Durant aquests cinc dies, de 10:00 a 14:00 al CaixaForum de Barcelona, veurem cinc pel·lícules i la pedagoga Eva Bach, que n’és la coordinadora, les comentarà amb un expert en educació. A més a més, està reconegut pel Departament d’Educació. En trobareu tota la informació aquí

Llegim un capítol del llibre de Cristina Gutiérrez Entrena’l per la vida (Plataforma actual), en què explica situacions que sovint es troben els infants i els pares i els ofereix idees per ajudar-los.

 

Foto: PRORSL IMAGES


El trencament d’una família, d’un projecte en el qual tots havien posat esforç i il·lusió, és un moment dur, especialment per les criatures. Ara bé, les conseqüències d’aquest canvia a la vida d’un nen o d’una nena són molt pitjors si els pares no tenen la capacitat i l’habilitat de portar-ho bé. Si la ràbia o la tristor els envaeix durant massa mesos, aquestes emocions també poden aparèixer fàcilment en els fills. 


Cada separació és diferent, però en totes hi ha dolor. Per a un nen significa un trencament del seu món. El seu «papa» i la seva «mama» ja no estaran junts i tot canviarà. S’ensorra, literalment, la seva llar, el lloc suposadament més segur del món per a ell. La seva primera reacció és la por a allò desconegut. 

De vegades ens pregunten coses bàsiques que no s’atreveixen a verbalitzar davant uns pares emocionalment tocats, tristos o desorientats, com ara on dormiran, qui els farà el menjar o qui els portarà a l’escola. Em sorprèn que es parli tan poc amb els fills quan hi ha una separació, com si fos un tema tabú. Potser és perquè als pares ningú no ens ha ensenyat com s’ha d’explicar una separació o superar un dol, i això fa que no parlem gaire, per si ho fem malament. 

Aconseguir la serenor en aquests moments és tot un repte, en soc conscient. Seria fantàstic ser capaç de saber, enmig de la tempesta, quina és la teva prioritat. Però no tothom és capaç de fer-ho, només aquells pares que posen els fills per davant de tot i saben orientar-se cap al futur. Quan ho aconsegueixen es nota, i molt. Quan els membres de la parella es respecten i mantenen una relació cordial, o fins i tot amorosa, veus una diferència increïble en l’estat emocional dels fills (evitant-los comportaments plens de ràbia, de por, de neguit, d’inseguretat o d’ansietat). Només per això val la pena canviar la mirada cap al teu ex i tenir present les coses bones que has viscut amb ell o ella. 

Aquesta habilitat, la de no pensar en el que no tens, en el que has perdut, sinó en tot allò que sí que tens, és magnífica. En el moment d’un trencament familiar, en què les emocions són tan potents que ens poden dominar amb facilitat, és difícil concentrar-se en les coses bones i evitat els pensaments negatius. Però si som capaços de practicar aquesta barreja d’optimisme, generositat i resiliència, els nostres fills i filles ho veuran i n’aprendran, i el nostre esforç es veurà compensat en ells. Ja ho deia Einstein: «L’exemple no és una manera d’ensenyar, és l’única manera». 

Hi ha casos excepcionals, com el d’uns pares que van donar la notícia als fills rient i fent bromes. Els dos eren persones molt positives, amb aquella habilitat tan poc habitual de fixar-se més en el futur que s’obre que no en el passat que es perd. Gràcies a això, els fills van «heretar» aquesta habilitat i ara estan més capacitats per superar l’adversitat i la frustració, per convertir una pena en una lliçó per a la vida. Han estat capaços de convertir en positiu el que pot semblar negatiu i, a més, acceptar allò que no es pot canviar. Davant aquesta mena d’herois de la vida, només puc dir una cosa: chapeaux!

En la majoria dels casos, però, veiem la ràbia instal·lada en els nens, i quan coneixes els pares, veus que un d’ells també la porta enganxada darrere seu. I amb la tristor passa el mateix. I amb la buidor també. I amb la desconfiança… Els adolescents amb pares separats «negativament» sovint repeteixen una frase: «La vida és una merda»- I sí, per a ells la seva vida s’ha enfonsat. Són nens als quals els manquen recursos per superar un tràngol que domina el seu cervell, la separació, una situació que els preocupa i els ocupa tant que no deixa espai perquè entri cap altra informació en el seu cap, com ara la matèria d’un examen. La conseqüència directa és un comportament amb ràbia que provoca conflictes que no saben resoldre. Sovint perden amics i la seva vida empitjora en un cercle que gira i gira sense sortida, fins i tot durant anys, fins que algun dels pares se sent capaç de reprendre la conversa, de tornar a parlar amb la serenor que no va existir en el moment de la separació. 

L’educació emocional ens ajuda a donar eines a les criatures. I als pares. Us en poso un exemple: fa poc, parlant amb un nen de deu anys enfadat amb el món, que no acceptava de cap de les maneres la separació dels pares (i ja feia quatre anys que s’havien separat), amb un comportament molt negatiu a l’escola i a les activitats extraescolars, amb odi cap al pare, la seva nova parella i els fills de la parella, li vaig preguntar: 

–No acceptes la separació dels pares, oi?

–No!

–Saps què vol dir «acceptar»?

–No!

–Vols saber-ho?

Em va mirar de reüll i de la seva boca va sortir un «m’és igual», però la curiositat als seus ulls em deia que sí que ho volia saber. 

–«Acceptar» significa viure amb allò que t’ha passat de la millor manera possible. Creus que ho fas?

Va dubtar un moment i després va dir: 

–No ho faig. 

Aleshores em va mirar als ulls per primera vegada en molts dies. Dins del seu cap alguna cosa va fer clic. Tot allò que passava a La Granja, com aquesta conversa, es parlava amb la mare, i aquell dia vam decidir que ella seguiria la conversa a casa, a la nit, al llit del nen amb el llum apagat. I va funcionar, a poc a poc, durant els dies següents, tant els pares com nosaltres vam observar un canvi radical en el seu comportament. Vam ser capaços de treballar conjuntament, pares i educadors, i durant aquells dies, la mare, finalment, va reprendre obertament la conversa de la separació, amb la serenor que no hi va haver quatre anys enrere. El resultat va ser un canvi de comportament i d’actitud. Els somriures van tornar a ser presents, i fins i tot la seva mirada va canviar. S’havia asserenat i ja no se sentia tan amenaçat. Estava començant a acceptar la nova vida. 

En una separació, el que funciona millor és prendre la conversa. Conversar amb serenor i perspectiva cura les ferides de l’ànima. Sobretot de l’ànima de les criatures, que tenen una capacitat immensa per cicatritzar.

 


 Entrena’l per a la vida

 
 © Cristina Gutiérrez
 © Plataforma Actual, 2014

Nou comentari