Botes fetes a mà en un taller del carrer Banys Vells de Barcelona. Foto: B.O.

Eren tan boniques, les botes que tenia a les mans. Vaig entrar al taller i no va fer-me’n fora. Vaig entrar al taller i em vaig asseure davant seu, a mirar-la mentre treballava la pell amb les mans, en silenci. No vaig dir res, i ella tampoc.

Feia setmanes que passava pel davant del petit taller botiga, cada dia, de camí cap a la cooperativa. Els primers dies d’haver perdut la feina hi anava gairebé amb il·lusió, a la cooperativa. Parlava amb els companys i després de la tercera cervesa ens semblava que teníem grans projectes, que crearíem mil empreses alternatives i donaríem feina a tot el barri. Naixien mortes, les empreses, i fèiem baixar el cadàver fred de la idea a mig gestar amb «una altra cervesa, encara, Lluïsa». I tot estava per fer i tot semblava possible, excepte que tot quedava indefinidament per fer, en el reialme de la potencialitat, on la llengua fa brillar les proeses però les mans no arriben mai a concretar-les.

No van trigar a fer-se menys alegres, les cerveses. També els companys callaven, fins que arribava algú nou i una estona semblava com si alguns hi volguessin creure, encara. Però jo no. Continuava anant a la cooperativa i ja gairebé no bevia. M’asseia en un racó i mirava els vells jugar al dòmino, em mossegava les ungles, m’acostava al taulell d’anuncis, rellegia les mateixes ofertes mil vegades. Ja no em desesperava. Callava, només, i rosegava lentament els cacauets que em posava la Lluïsa quan la mestressa no mirava.

Un dia, molt d’hora, dolorosament sòbria, vagant pel barri per no estar-me a casa, vaig aturar-me davant el gran vitrall del taller i vaig pensar que eren precioses, les botes que treballava, i que seria bonic veure-la fer feina tot el dia, i que tenia tot el dia, i hi vaig entrar.

Ella no va fer-me fora ni em va dir res, ni va mirar-me, gairebé. Va continuar treballant, amb les mans petites i fortes, amb els caps dels dits endurits, fent anar els trossos de pell amb tanta naturalitat que semblava fàcil. A mig matí es va aixecar de la taula, va acostar-se a un racó, va escalfar aigua, va tornar amb dues infusions. Me’n va oferir una.

Quan feia hores que era allà, sense moure’m, mirant-la i prou, va dir:

–Aguanta aquí un moment.

No li calia ningú que aguantés enlloc, però em va escalfar aquest gest de donar-me un lloc, a la seva manera, sense que calgués parlar-ne gaire. De tant en tant m’enviava a fer encàrrecs, a poc a poc m’ensenyava l’ofici. Va començar a pagar-me una mica.

Així va convertir-me en l’ajudanta de la sabatera. M’hi va convertir ella, sense oferir-me el lloc, sense demanar-se ni tan sols si el volia, assumint que qualsevol que passés tantes hores mirant-se-la treballar devia voler aprendre l’ofici.

I com era bell, veure-la treballar… No adobava sabates ni encolava les soles que es desenganxaven de seguida del calçat barat fet a l’engròs, no. La Sybille feia sabates a mida, a mà, una a una. Feia sabates que s’ajustaven al peu que les duia com un guant. Feia sabates que eren carícies, i hi posava tota la cura.

Jo havia estudiat molts anys, havia fet feina de despatx tota la vida. Jo no esperava ser aprenenta de ningú a aquelles alçades, i encara menys esperava ser l’ajudanta de la sabatera. En el silenci de les llargues hores al taller, sense ràdio, sense res més que la màquina de cosir i les eines per recordar-nos que no havíem perdut l’oïda, vaig aprendre el gust de tocar la pell, d’ensumar-la, de cosir-la.

Les porto encara, les botes que la Sybille estava acabant aquell dia. Velles i gastades com estan les porto encara, i són com una altra pell besant-me el cansament al final del dia. A la clienta que les havia encarregat li estrenyien del taló, va dir-me en allargar-me-les. Però quan vaig ficar-hi els peus vaig saber que ella també m’havia observat, cada dia, quan passava per allà davant, i que de lluny i tot havia sabut prendre’m la mida.

Té, noi, aquestes són les teves. No t’enganyaré, les vaig començar així que et vaig veure per tercera vegada aturat davant el vitrall del taller. Quan vas entrar i et vas asseure al meu davant, vaig saber del cert que la Sybille, amb mi, també ho sabia. Crec que ho sabem, els sabaters de veritat, qui ens aprendrà l’ofici.

Té, aquestes són les teves botes. Porta-les bé.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: mercè canals a abril 13, 2014 | 19:34
    mercè canals abril 13, 2014 | 19:34
    Un dia d'aquests, obriré una finestra en un d'aquests contes teus, i te l'il.lustraré. A veure si me la deixen publicar.
  2. Icona del comentari de: Montse a abril 14, 2014 | 08:39
    Montse abril 14, 2014 | 08:39
    Només que unes botes no besen el cansament al final del dia. El pijama, potser, els llençols del llit, potser una tovallola... Però al final del dia les botes te les treus i ja no hi són per a fer res més que vigilar els monstres que s'amaguen sota el llit o comptar cuques a l'armari.

Nou comentari

El piano

Comparteix

Tantes coses a fer

La vida és el que et passa/ mentre fas plans per tenir-ho tot lligat
Comparteix

Qualsevol nit pot sortir el sol

Oh, benvinguts, passeu passeu,/ de les tristors en farem fum
Comparteix

My Way

I did what I had to do/ And saw it through without exemption
Comparteix

That’s Life

I've been a puppet, a pauper, a pirate, a poet, a pawn and a king

Passadís

Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari
Comparteix

El silenci dibuixat

14 dibuixos plens de força, misteri i profunditat
Comparteix

Glups!

14 dibuixos d'Andrea Zayas que mostren el món sense embuts dels infants

Comparteix