Foto: Diputació de Barcelona


En Dylan té tres anys. Seu al meu costat (bé, jo m’he assegut al seu costat) i és la primera vegada que va al teatre. De fet, són tres les escoles que estan al Teatre Conservatori de Manresa, traient suc del projecte Anem al teatre, amb què la Diputació de Barcelona apropa (més) l’art a uns alumnes que, sovint, si no fos per l’escola, no hi entrarien mai.

Sé que es diu Dylan perquè la professora des del darrere li diu que es tregui la jaqueta, i ell ho fa. Té els ulls negríssims i tan oberts que sembla que ho vulgui mirar tot. Ara tomba el cap amunt i troba les balconeres i alça una mica més les celles. Al seu davant, el teló vermell. Apaguen els llums. Shhhhht!, se sent des del darrere. Ara també obre la boca. Surten dos actors ballant. S’arramba cap a la punta de la butaca, com si els volgués tocar. L’actriu diu: “Quan jo era petita…”, i un nen li pregunta ben fort (no sigui el cas que no la senti): “Quin dia vas néixer?” I ric, perquè és la primera prova que entre ells i la funció no hi ha cap mena de distància. A l’escenari el noi posa el peu sobre l’espatlla de la noia i esclaten a riure (però a riure de veritat). Fan el pi i tombarelles. I en Dylan fa un ual·laaaa. I jo no puc mirar gaire l’escenari, perquè la funció, sense saber-ho, me la fa ell.

Aquests nens aprendran a callar. A escoltar. A estar als llocs. A comportar-se. A (tant de bo) valorar la cultura, i a (tant de bo) gaudir-la sovint. Però hi ha unes preguntes que em ballen pel cap: Què no els hauríem d’ensenyar? Com no els podríem fer malbé aquesta puresa? Perquè l’autenticitat que tenen la voldria tota, de dalt a baix. Voldria meravellar-me més fàcilment. Riure de veritat, amb els ulls, els llavis i la panxa. No anar al teatre amb gaires prejudicis sobre el que veuré, entrar, com ell, amb el cos i l’ànima a la història que m’expliquen. Submergir-m’hi amb més intensitat, com si només hi fóssim els actors i jo i ningú més, i gairebé se m’escapés llançar-los alguna pregunta a l’aire.

Pot semblar naïf, sí, però no ens toca a nosaltres protegir-los de la indiferència que governa el món dels adults? De la tendència a passar de puntetes per la vida? De no vibrar, de convertir-ho tot en una rutina insípida i desganada? Com els podríem conservar aquesta curiositat? Potser, ensenyant-los a estimar l’art. Que vegin que ser creatius no vol dir “agafa aquesta fitxa i pinta la casa de color vermell i groc, així com ho han fet la Maria i el Pau”. I que els nens facin tot d’àlbums que semblin rèpliques les unes de les altres. Que no sentin la mirada de l’adult jutjant el que creen. Que els estalviem la lliçoneta amb què els assegurem que el que fan aquests dos actors vol dir això i això.

Perquè si no respectem la seva manera d’entendre i de viure la música, la pintura i el teatre i la vida, si els encolomem patrons, teories i infravalorem el que senten, és possible que ho acabin avorrint. Que creguin que allò no va amb ells. I el perill és aquest: que el dia de demà (que tampoc està tan lluny) en comptes d’asseure’s a l’últim centímetre de la butaca, passin de llarg el teatre.

Nou comentari

El piano

Comparteix

De mi

Som de carn i os i som esquerda
Comparteix

Paranoid Android

When I am king / You will be first against the wall
Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Something

I don't want to leave her now/ You know I believe and how

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix